El triomf electoral del peronisme a la província de Buenos Aires en les darreres eleccions provincials de principis de setembre, ha posat sobre la taula la fallida de la conjuntura política actual a l’Argentina. Les opcions progressistes van treure 14 punts de distància a La Libertad Avanza (LLA), la coalició del president Javier Milei, a la província que concentra gairebé el 40 % de la població del país, representa el 36 % del PIB nacional i acapara el 37 % de les exportacions.
Aquest nou escenari no va ser advertit ni per les agències enquestadores ni pels dirigents peronistes més optimistes. Encara menys per Milei, la seva germana Karina (secretària general de la Presidència de la Nació) i el seu cap de campanya portenya, Sebastián Pareja.
Com podem explicar aquests resultats electorals? Com es va construir la subjectivitat de la ciutadania fins al punt de donar van donar un dels cops polítics més contundents al govern que s’autoanomena llibertari? En principi, podem parlar de diversos factors que van confluir en un mateix temps i lloc. Alguns amb base més objectiva i altres de naturalesa més atzarosa, però tots es van trobar en un mateix llit. En destaquem cinc:
El primer factor, la política econòmica de Milei. Ja són dos anys de penúries per a gran part de la població. Analistes i periodistes de tota mena s’han preguntat durant diversos mesos per què el cap de l’Estat mantenia una imatge positiva a les enquestes quan l’única cosa que feia eren ajustos i retallades. “Amb una recessió econòmica que afecta l’ocupació i les petites i mitjanes empreses, submergides en deutes i burocràcies bancàries, per què la gent continua apostant a Milei?” Aquesta era la pregunta que recorria editorials televisives, programes de ràdio i articles en diaris.
Aventurem una primera hipòtesi: s’ha trencat el factor expectativa que feia pensar a milers de persones que, després de la tempesta retalladora es produiria un cicle de millores i de beneficis per als de baix.
Malgrat que el valor de canvi del peso respecte al dòlar ha fregat el màxim històric, el govern no ha modificat la seva composició ni el rumb de la política econòmica
En aquest marc, la caiguda de la imatge de Milei, no només s’ha concentrat en els sectors populars o obrers. L’elecció ha mostrat un retrocés central en zones de l’interior porteny molt vinculades a l’activitat agropecuària que, malgrat la baixada subtil dels impostos, ha vist caure les seves expectatives a conseqüència de la pujada de preu dels fertilitzants i la maquinària, així com per la manca d’obra pública estatal en camins rurals i infraestructures que garanteixin l’acumulació harmoniosa de guanys per al sector.
El segon factor, els desgavells de l’administració llibertària. El triomf de La Libertad Avanza a la Ciutat Autònoma de Buenos Aires a les eleccions legislatives el maig de 2025 va empoderar el sector més impulsiu de la direcció dretana i, tal vegada, va ser el principi de la derrota del 7 de setembre a la província. Karina Milei i Sebastián Pareja van ocupar la direcció de l’equip de campanya i van dur a terme la mateixa estratègia en diverses províncies. El resultat va quedar plasmat a Corrientes i s’ha confirmat a Buenos Aires. La idea llibertària d’“anar a totes” va fracassar i va deixar una estesa de cadàvers en el partit Propuesta Republicana (PRO), el partit de dretes de Mauricio Macri que va aliar-se amb la formació de Milei per concórrer als comicis provincials. Aquesta mateixa estratègia triomfalista va fer que sorgissin formacions alternatives pel centre i per la dreta, que buscaven la base electoral interpel·lada històricament per les opcions de dreta.
Si trasplantem aquesta estratègia a escala estatal, podem veure com les ambicions del tàndem Karina Milei – Pareja no va fer més que recollir derrotes i va obrir l’ampla avinguda del mig perquè la comencin a transitar un front democràtic de centredreta de cara al 2027.
El tercer factor, la nacionalització i polarització. La decisió de nacionalitzar l’elecció, vinculada a l’estratègia de Karina-Pareja, va fer que el president topés amb la derrota i ha generat la crisi política que es va veure l’endemà dels comicis. No es pot passar per alt que es tracta d’un govern que va arribar al poder sostingut per la figura absoluta de Milei. Cada cop que aquesta rep, fa trontollar tot el tauler del poder actual.
Aquesta nacionalització va implicar una polarització entre el govern nacional i tots els seus desgavells, i un governador provincial, Axel Kicillof, que es va situar com a principal rival de l’executiu nacional. En els comicis, no es va referendava la gestió portenya sinó la del govern de la nació. En aquest marc, la primera opció per al vot anti-Milei es va canalitzar en el peronisme que si bé no va aconseguir més vots que en les anteriors eleccions, la veritat és que fàcilment hagués pagat algun cost electoral si no és per la polarització. La crisi interna amb la qual va arribar als comicis i una gestió que, si bé es mostra “ordenada”, no despunta amb cap cavall de batalla que traccioni un imaginari de masses, semblava que li havien de passar factura.
El quart factor, el desdoblament i la llista unitària peronista. Un punt a favor de Kicillof va ser desdoblar l’elecció, és a dir, fer que alguns càrrecs de la província s’escollissin el 7 de setembre i altres el 26 d’octubre. Es tracta d’una decisió històrica i amb escassos antecedents a la província. En el seu moment, la decisió semblava estar més lligada a la situació interna del peronisme que a la política de confrontació amb el govern de Milei. Més enllà de les especulacions, no es discuteix que va ser una decisió absoluta de Kicillof, ja que podia ser ell qui canalitzés tots els costos d’una possible derrota o, com ha succeït, assaborir un triomf aclaparador.
En aquest marc, haver garantit una llista unitària (més enllà d’algunes fugides com les de l’intendent Julio Zamora al municipi de Tigre i altres polítics peronistes) li va permetre una centralització de la direcció de la campanya. Si bé es van mostrar algunes de les disputes internes amb les crítiques dels diputats Máximo Kirchner i Mayra Mendoza, en plena la campanya, no van aconseguir imposar-se sobre l’aliança del governador amb els intendents i sobre l’escenari polaritzat amb La Libertad Avanza.
El cinquè factor, la cançó viral dedicada a Karina Milei, “Alta coimera”, que la titlla de “gran corrupta”. Des de la criptoestafa que Javier Milei va promoure, passant per l’últim acord amb l’FMI, el govern nacional ha incorregut en una sèrie d’errors no forçats que ha acabat pagant cars. A les eleccions provincials, va arribar amb l’aura de “casta” després que es filtressin els àudios que demostraven l’entramat de suborns cuinats per la germana del president amb fons destinats a persones amb discapacitat, mentre el govern justificava retallades de les pensions i fins i tot reprimia qui es mobilitzava contra aquestes polítiques. La manca de respostes per part de l’executiu va fer que la bola de neu creixés i aquest assumpte s’instal·lés com a principal qüestió d’agenda en la setmana prèvia al 7 d’agost. Alhora, una investigació de la periodista Luciana Geuna va destapar els sobrepreus de les licitacions i va fer augmentar el percentatge dels qui creuen en el que en el debat polític argentí s’ha anomenat “la ruta dels diners K”, amb K de Karina.
L’escenari que va deixar l’elecció no vol dir que el govern de Milei no pugui revertir la situació i aspirar, almenys, a recuperar els vots perduts. Tots els canons apunten als més de dos milions de nous votants que van decidir no participar en la jornada electoral provincial i que se sumen als més de cinc milions d’electors absoluts que no van anar a les urnes.
Ara bé, el rumb econòmic no només no troba sortida sinó que sembla empitjorar. Fins a les eleccions nacionals d’octubre hi ha un abisme i això ja va quedar demostrat l’endemà de les eleccions. La consultora JP Morgan va dir als seus clients que no invertissin a l’Argentina. Els mercats van ser clars: les accions argentines a Wall Street van caure fins a un 24 %, el valor del dòlar estatunidenc va superar els 1.400 pesos i el diferencial es va acostar al seu sostre històric.
La resposta del govern, ara com ara, ha consistit a mantenir-ho tot com està, no renovar la seva composició ni modificar el rumb econòmic. En algun punt, tot sembla encaminar-se a continuar minvant el deute com es pugui, negociant amb el Banc Interamericà de Desenvolupament i amb els Estats Units, i a continuar venent les joies de l’àvia amb alguna privatització o disposant dels fons del tresor per a intervenir en el mercat.
