Les institucions, així com els individus, són productes històrics i socials i, per tant, els seus aspectes positius i negatius no es poden separar. Cal remarcar el paper de l’educació com a motor de mobilització social. La importància de l’escola pública com un espai de socialització i aprenentatge, que, en afectar a la classe treballadora, és una peça clau en la sensibilització per emprendre dures lluites. Com s’ha demostrat reiteradament i encara s’ha de demostrar, per exemple, en la lluita contra el genocidi contra el poble palestí. Així, l’escola pública és una de les eines més importants per la cohesió social i la construcció d’una comunitat forta.
Tanmateix, s’ha de ser conscient que el sistema educatiu és també la institució coercitiva que ens imposa la ideologia dominant i, per tant, és part indispensable de l’aparell de l’Estat (com la policia, l’exèrcit o els jutges). L’essència del paper del sistema educatiu és emmascarar i velar el fonament mateix del poder, és a dir, la força i, a més, arrencar el consentiment i l’acceptació de la cultura dominant per part de tota la població com el que s’elegeix lliurement i natural o autèntic.
En els mateixos termes podem parlar de la família, que assegura un sistema de reproducció social ideològic (també econòmic), però en espais privats molt més reduïts, on és ben fàcil tancar-se i buscar una salvació en la idea gairebé religiosa per la qual els tutors legals poden i estan legitimats per configurar les criatures a imatge i semblança seva.
El problema és de classe, és la segregació que comporta una perspectiva que pretén salvar el teu fill mentre abandona a la seva sort els fills de la resta
Si fem l’esforç de mirar enrere, i busquem prou profundament per trobar la il·lusió que és necessària per enderrocar un sistema, sembla inevitable veure que els projectes emancipadors que han posat èmfasi en l’educació, sense excepció, han sigut projectes col·lectius: L’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, la pedagogia materialista del treball de Celestine i Elise Freinet, l’educació colectivista de Makarenko, la teoría sociocultural de Vigotsky, el Consell de l’Escola Nova Unificada de Catalunya amb Puig Elías al capdavant, el constructivisme de Piaget o la pedagogia de l’oprimit de Freire, entre d’altres.
Potser cal abstreure’s de seguir modes i influències naïfs, per no dir neoliberals, i recuperar alguna de les essències de lluita que van constituir comunitats que volien instruir-se, no només per ser individus més intel·ligents i funcionals pel sistema, sinó per poder transformar el món. Volien esfondrar moltes coses, també la idea patriarcal del retorn al nucli familiar que, lluny de ser emancipador, ha estat l’encaix perfecte de l’opressió de les dones i els infants en el capitalisme.
Davant les ofensives de tots els governs que continuen amb la seva política de traspassar fons als negocis privats, també a l’escola, no podem respondre girant l’esquena a qui té menys recursos, recollint-nos en espais cada vegada més endogàmics, ni anar-nos-en a la muntanya a fer d’ermitans que baixen per relacionar-se jugant a futbol o fent classes d’anglès. No pels nostres fills i filles, encara menys pels dels altres… I tampoc per nosaltres!
Aïllar l’infant en l’entorn familiar pot crear greus perjudicis en el desenvolupament social i cognitiu. Però les conseqüències individuals no són les més preocupants, perquè de problemes pel desenvolupament en som experts, amb les pantalles, les drogues, l’estrès… I no n’està exempt el projecte públic. El problema és de classe, és la segregació que comporta una perspectiva que pretén salvar el teu fill mentre abandona a la seva sort els fills de la resta. És per mitjà del mecanisme d’aculturació que s’incita als membres de les classes treballadores al desclassament, com un altre dels objectius del sistema educatiu: sembrar el mirallet de les solucions individuals i succionar els seus dirigents potencials.
En cap cas canviem una institució per una altra, la família per l’escola. Per una educació pública, gratuïta, per tothom i sota el control de qui hi treballa i hi aprèn.
