Quan la tardor és a lloc, treu les castanyes del foc

L’Imperi Romà no només va unificar la llengua, la religió, la cultura i els procediments administratius dels pobles conquerits; també va transformar la manera d’alimentar-se. I no parlem únicament del vi, sinó també dels arbres i plantes cultivades que va introduir i difondre. Una d’aquestes és la Castanea sativa, és a dir, el castanyer.

Tot i que inicialment es va valorar sobretot per la seva fusta, flexible i alhora resistent, ideal per a la fabricació de botes, el seu fruit acabaria esdevenint fonamental en l’alimentació popular en temps medievals. La castanya, plena de fibres, nutritiva i versàtil, es podia menjar sola, bullida o torrada, formant part d’estofats, i també permetia ser conservada durant mesos un cop assecada.

Als Països Catalans, la castanya és protagonista de la Castanyada, festa de tardor en què es comparteix el seu consum amb moniatos i panellets, sovint servida en paperines que evoquen la calidesa de la llar. En altres territoris de la Mediterrània, com a la península Itàlica, la castanya ha derivat en un producte molt genuí: el castagnaccio. A les regions centrals d’Itàlia, on el blat era difícil de conrear, la farina de castanya –dolça i rica en midó– permetia cuinar un tipus de pastís senzill només amb aigua, sense sucre ni ous. Són unes postres humils, aptes per a tots els estrats socials, que es van convertir en símbol de la cuina popular. L’any 1553, ja apareix esmentat a la miscel·lània Commentario delle più notabili et monstruose cose d’Italia, i amb el temps altres fonts literàries en van deixar constància, consolidant-lo com una tradició culinària nascuda de la necessitat i de l’enginy.

---

CASTAGNACCIO