La “natura salvatge” no ha existit mai. Una muntanya, un bosc, un paisatge o tot allò que considerem “pur” no és més que el resultat d’un relat construït, que ha separat artificialment l’ésser humà del seu entorn. Durant mil·lennis, els humans han habitat la Terra, transformant-la i sent transformats per ella. Però només en els darrers segles ha nascut una narrativa que hem assumit com a veritat: la idea d’una natura “verge” i incontaminada, on l’ésser humà és un foraster o fins i tot un intrús.
Aquesta visió continua present en la base del pensament conservacionista actual i en la narrativa sobre les terres salvatges. S’ha construït sobre conceptes religiosos, mites masculins, violència colonial i models econòmics turístics que, sovint, han mercantilitzat l’entorn natural. Amb l’exemple paradigmàtic de la creació dels grans parcs naturals estatunidencs, aquests processos han reforçat al llarg del temps un mite poderós, però enganyós: el del paratge silvestre com a lloc sense història humana.
L’esperit del “Wild West”
El 1997, l’historiador estatunidenc William Cronon, en el seu llibre Uncommon Ground: Rethinking the Human Place in Nature (Terreny poc comú: repensant el lloc de l’humà en la natura, W. W. Norton) ja analitzava aquest fenomen. De manera lapidària, Cronon def que “Si retrocedim 250 anys en la història americana i europea, no trobaríem gaire gent recorrent racons remots del planeta mentre busquen el que avui anomenaríem “experiència de la natura salvatge”. Fins al segle XVIII, l’ús més comú de la paraula wilderness (“natura salvatge” en anglès) feia referència a paisatges qualificats amb adjectius molt diferents dels actuals: es feia menció a quelcom desert, salvatge, desolat, erm –en definitiva, un ‘buit’ seria el sinònim més proper.”
Per a aquest autor, les fonts de la transformació del concepte es poden agrupar en dues grans categories: el sublim i la frontera. El primer és una expressió clau del romanticisme, el corrent cultural i estètic del començament del segle XIX. L’altra estava més estrictament lligada a la història recent nord-americana. El moviment constant de la frontera –l’expansió des de la costa atlàntica cap al “salvatge oest”– va generar una narrativa pròpia en la cultura estatunidenca. Combinada amb la idea del sublim, va reinventar la naturalesa salvatge i la va carregar de valors morals i símbols culturals que encara perduren. No és casualitat que, just quan la conquesta de l’Oest arribava al seu final, nasquessin els primers parcs naturals: Yosemite (a Califòrnia) el 1864 i Yellowstone (a Wyoming) el 1872.
Per l’historiador William Cronon, “l’individualista mític de la frontera és quasi sempre masculí, un home ‘autèntic’, allunyat de la corrupció de la modernitat industrial”
El concepte de frontera, encara que no sigui excessivament habitual en la cultura general europea, ha estat profusament explorat per la cinematografia i literatura. No cal anar molt lluny per trobar històries com les de The Reventant (El renascut, 2015) d’Alejandro González Iñárritu, la sèrie canadenca Frontier, de Rob i Peter Blackie (2016-2022) o la més recent minisèrie Érase una vez el Oeste (Mark L. Smith i Peter Berg, 2025). Expliquen històries de frontera: relats del segle passat on personatges masculins descobreixen un territori inhòspit, hi lluiten i intenten domesticar-lo. Sempre segons Cronon, “l’individualista mític de la frontera era gairebé sempre masculí: en la natura salvatge, l’home podia ser un home de veritat, abans que la civilització el debilités. En la retòrica de la frontera, la natura salvatge era el refugi de l’home ‘autèntic’, allunyat de la corrupció de la modernitat industrial”. Frederick Jackson Turner (1861-1932), historiador per excel·lència del primer segle de vida de la Unió americana ja havia plantejat que els habitants de l’Est dels EUA i les noves fornades migrades d’Europa, en anar a les terres salvatges de la frontera, deixaven enrere la civilització, redescobrien les seves energies primitives, reinventaven les institucions democràtiques i es revitalitzaven amb una força que va acabar esdevenint la font primerenca del caràcter i la democràcia americanes: és el que es va conèixer com la “tesi de la frontera”, un paradigma encara vindicat avui.
El mite romàntic del sublim
Però per arribar al concepte modern de natura salvatge encara falta afegir el concepte del sublim, que, de fet, és anterior. El concepte de natura salvatge havia de fornir-se amb alguns dels valors més profundament arrelats de la cultura que el va crear i idealitzar: havia de ser sagrat. Per a autors com Edmund Burke, Immanuel Kant o William Gilpin, els paisatges sublims eren pocs i excepcionals: llocs on es podia contemplar, millor que en cap altre indret, el rostre de Déu. El catàleg del segle XVIII sobre aquests llocs ens resulta molt familiar: Déu era a la muntanya, al barranc, a la cascada, al núvol tempestuós, a l’arc de Sant Martí, al capvespre.
Aquesta concepció es va capgirar amb el Romanticisme. Autors com William Wordsworth, Henry David Thoreau, Ralph Waldo Emerson i o John Muir van transformar la manera com la societat occidental veia la natura. El món salvatge deixava de ser un lloc d’abandonament per un punt de revelació espiritual. Wordsworth ho expressava amb aquesta claredat: “La natura mai no va trair el cor que l’estimava”. Aquest gir va ser decisiu. La natura, sublim i poderosa, esdevenia un espai on retrobar-se amb la mateixa essència. Emerson afirmava a Nature (1836): “Al bosc, tornem a la raó i a la fe”. I afegia: “Dreçat sobre la terra nua, el cap banyat per l’aire alegre i elevat a l’espai infinit, tot egoisme mesquí s’esvaeix”.
Aquest ideal romàntic va cristal·litzar amb Thoreau. Al seu Walden o la vida als boscos (1854, amb versió en català de Símbol Editors, del 2007) deixava per a la posteritat una de les frases més proclamades des de l’ecologisme: “En la wilderness hi ha la preservació del món”. Per aquest pensador, una natura lliure era font de veritat i de vida autèntica. Però, com s’ha assenyalat sovint, la cabana als boscos en la qual es va aïllar per escriure aquest assaig era a tan sols una hora de distància caminant del centre de la ciutat industrial de Concord (Massachusetts). Aquest fet, més que desacreditar-lo, simbolitza la paradoxa del mite romàntic: voler escapar de la civilització sense deixar de formar-ne part. En la mateixa línia, John Muir, considerat el pare dels parcs nacionals dels Estats Units, declarava: “El camí més clar cap a l’univers és a través d’un bosc salvatge”. I plantejava aquest camí com el remei d’una malaltia ben moderna: “Milers de persones cansades, amb els nervis sacsejats, massa civilitzades, comencen a descobrir que anar a la muntanya és tornar a casa”.
La construcció fotogràfica del mite
Tot aquest imaginari ha anat produint també una notable plasmació gràfica. Si pensem la muntanya associada al concepte del sublim, és possible que la primera imatge que ens ve al cap quasi instintivament és la pintura “Caminant damunt un mar de boira” (1817-18) del paisatgista alemany Caspar David Friederich, que és el prototip d’aquest imaginari. Mirar aquesta pintura de fa més de dos segles i remirar les imatges publicades a Instagram per algú que hagi arribat a algun cim ens genera una clara ressonància estètica.
Les primeres fotografies de paisatges del parc de Yosemite no eren només un exercici d’autocelebració estètica. Cal entendre-les també en el context dels esforços per expulsar els indígenes de Califòrnia i espoliar-los de les seves terres. Les primeres imatges de la vall, preses per Charles Leander Weed el 1859 i Carleton E. Watkins el 1861, van ser encarregades per James Mason Hutchings per promocionar el turisme a l’hotel que acabava de construir. La fotografia de Weed de les cascades de Yosemite es va reproduir com a litografia a la portada a la revista Hutchings’ California Magazine, en un article que anunciava el “descobriment” del Yosemite. Al costat de la imatge apareixia un text embellidor que justificava la massacre dels pobles indígenes per delictes menors. Aquestes fotografies històriques, celebrades com a símbols de la conservació nord-americana, també expliquen històries de pèrdua i resistència. En concret, les de les set tribus que en aquell moment poblaven el territori.
Muir identificava les muntanyes de Yosemite com a “temples” i “catedrals” de la natura, ignorant el fet que havien estat modelats i mantinguts durant mil·lennis per pobles nadius. Així, va escriure: “Cap paisatge de la natura és lleig mentre sigui salvatge”. La idea que la natura era més bella en absència d’éssers humans no era només una romantització, sinó també una justificació i una forma d’invisibilitzar-ne l’expulsió violenta. Els pobles indígenes, que havien viscut a la vall de Yosemite durant generacions, va ser-ne foragitats per la força perquè turisme blanc pogués admirar la “bellesa salvatge” sense patiments. Així, la natura salvatge va esdevenir espectacle turístic, amarat d’idees urbanes sobre el camp. No era un lloc de treball productiu ni una llar permanent, sinó un espai de recreació i consum, on es contractava guies locals com a figures decoratives al servei del nou negoci. La ironia és que, amb aquest procés, la naturalesa salvatge acabà reflectint la mateixa civilització es plantejava deixar enrere.
I un cop buidat l’espai i generat el nou paisatge verge, altres autories van anar als mateixos llocs per retratar-los de nou. És el cas de Edweard Muybridge, amb la seva famosa foto del llac Mirror, a la vall del Yosemite, de l’any 1872. L’autor, conegut per desenvolupar la tècnica de la cronofotografia (considerada un precedent del cinematògraf), va recalar també en la narrativa del sublim, en la recerca dels elements perfectes de la natura salvatge. Al seu torn, el considerat pare de la fotografia moderna, Ansel Adams, ho va reflectir també al seu llibre Yosemite (1979) amb una tècnica molt més depurada. A la instantània “The Captain”, la muntanya apareix com un element únic, extrem i perfecte. Recupera el concepte de muntanya com a catedral, d’espai de sanació en la naturalesa, i marca de forma definitiva una manera determinada de veure la wilderness. Una manera que no s’allunya massa del que en temps molt més recents ha reflectit l’obra del brasiler Sebastião Salgado, que amb una pàtina antropològica, recau en la mateixa lectura sacralitzadora del fet natural, particularment a la sèrie Genesis, publicada el 2013.
Persistència en l’entreteniment contemporani
Tot aquest ideari continua present en la producció audiovisual d’avui. Quan pensem en la natura salvatge, a molta gent li vindrà al cap la pel·lícula de Sean Penn Enmig de la natura (Into the Wild, 2007). El film explica la història de Christopher McCandless, un jove que abandona els estudis i la vida urbana per iniciar un camí solitari cap a les terres remotes d’Alaska, tot recuperant els conceptes clàssics de la civilització malalta i la naturalesa com a marc de cura espiritual.
Films recents com ‘Un passeig pel bosc’ o ‘Wild’ estan basats en llibres autobiogràfics, ‘best-sellers’ que exploren el mite de la natura terapèutica i reparadora
Una altra pel·lícula encara més recent, Un passeig pel bosc (A walk in the woods, del 2015, dirigida per Ken Kwapis i produida i protagonitzada pel recentment desaparegut Robert Redford) es basa en un concepte similar, però hi afegeix una dimensió més: l’amistat. Durant una excursió a la muntanya, dos amics que fa dècades que no es veien, intenten retrobar-se i a l’hora redescobrir-se. En aquesta natura, mostrada com un espai de sanació emocional, llimen les diferències generades pel pas del temps. El valor de cura de la naturalesa retorna de forma subtil en tot el relat. Però no és l’única producció actual en què es manté aquest ideari. Una altra mostra és Alma Salvaje (Wild, 2014), de Jean-Marc Vallée, en la qual una dona decideix fer una ruta a peu de tres mesos sola i així poder cicatritzar ferides emocionals profundes: la mort de la mare, comportaments autodestructius, abús del consum de drogues i el fracàs d’una relació amorosa. Curiosament, aquestes dues pel·lícules estan basades en sengles llibres autobiogràfics, exploracions del mite de la natura terapèutica i reparadora convertits en èxits comercials i carn de gran pantalla.
La “natura salvatge” mai no ha estat un espai pur i intacte: és una idea inventada, construïda a partir de valors romàntics, les ideologies colonials i els interessos econòmics capitalistes. Des dels primers parcs nacionals fins a la fotografia d’Ansel Adams o el cinema de gran consum contemporani, aquesta visió ha servit tant per celebrar la bellesa del món natural com per justificar la destrucció de les formes de vida que l’havien modelat durant segles. Entendre la wilderness com a construcció cultural no en resta valor estètic o emocional, sinó que ens obliga a mirar-la amb més honestedat: no com un bell escenari buit, sinó com un espai viu, ple d’històries humanes. Només assumint aquesta complexitat podrem construir una relació amb la natura que sigui realment respectuosa, justa i duradora.
