L’ésser humà és essencialment un animal narratiu. Ens definim i entenem a través de relats i marcs de significat que ens permeten encaixar les nostres accions en una història més àmplia de la vida. Com escrivia Joan Didion, “ens expliquem històries per poder viure”. Per això, els relats i imaginaris que generem al voltant de les tecnologies digitals tenen molt de poder sobre la història que ens expliquem sobre la crisi ecològica i com la resoldrem.
Quan es parla de tecnologia i canvi climàtic sembla impossible no caure en contradiccions. Sempre ens movem en una incòmoda tensió entre la tecnologia com a solució i problema a la vegada: la nostra fe en les eines digitals com a promesa que ens ha de permetre desenvolupar solucions sostenibles al canvi climàtic conviu amb l’impacte ambiental que sabem que tenen aquestes eines en termes de residus electrònics, consums energètics i hídrics, explotació laboral i cadenes de subministrament de minerals tacades de sang en pràctiques neocolonials al sud global. En el relat de la Unió Europea dels últims anys, especialment en el context de l’European Green Deal i l’Agenda Digital 2030, el binomi de la transició verda i la transició digital sembla també inseparable. Aquest relat, però, s’enfronta a dades alarmants que no paren de créixer: actualment, les TIC representen el 10 % de l’electricitat mundial i consumeixen de mitjana uns 4.000 milions de litres d’aigua al dia.
Així, doncs, no podem menystenir les històries que ens expliquem sobre la tecnologia i el canvi climàtic, els imaginaris que generen i els impactes que tenen en ser duts a la pràctica. Aquests imaginaris i històries sorgeixen col·lectivament a través de discursos polítics, en la literatura, en el cinema, en les converses amb les amigues i sobretot, en les estratègies d’un petit oligopoli tecnològic d’empreses amb molt de poder (les també anomenades Big Tech o gegants tecnològics: Google, Apple, Facebook [ara Meta], Amazon i Microsoft).
en aquest màrqueting de la indústria 4.0 i la ecotecnocràcia digital mai ningú no parla dels problemes socials que això comporta en termes d’acceleració, dependència, estrès crònic, falta de son, ansietat, depressió, trastorns de l’atenció, sedentarisme, obesitat, problemes visuals, aïllament social i polarització
La seva metanarrativa uniforme i despolititzada és la de l’optimisme i la inevitabilitat del progrés tecnològic, el famós “ha arribat per quedar-se” de la tecnologia com a destí i no com a disseny. És aquesta idea antidemocràtica que “o bé ens adaptem a la digitalització o ens quedarem enrere”, amb la qual han aconseguit que ens creguem que ja no hi ha elecció possible ni legislació capaç d’aturar. És el relat de les TIC com eines que milloren les nostres vides i solucionaran la crisi climàtica. El de la innovació verda i la integració sostenible de tecnologies digitals avançades, com el Machine Learning (IA), el IoT o el blockchain en àmbits productius, laborals i personals. Tot plegat, en el marc de l’anomenat capitalisme de la vigilància i la progressiva erradicació de la nostra sobirania i drets digitals. És una història que, amb l’ajuda de molta metàfora naïf sobre el núvol com a espai eteri i màgic i internet com una gran galeta molt cuqui, sosté un model econòmic basat en una doble extracció: la que explota els recursos naturals del planeta i els seus ecosistemes a la vegada que trafica amb les nostres dades personals; un model que necessita el creixement econòmic constant per sobreviure i que avui, per continuar creixent, sobrepassa els límits planetaris i intensifica la crisi ecològica mentre la seva força de treball es veu obligada a fer cada vegada més coses en menys temps.
És per això que les tecnologies actuals tenen dissenys altament addictius i operen des del paradigma de la connexió permanent, acumulen dades en cada transacció digital i propicien que mirem una pel·lícula mentre la comentem a les xarxes socials, alhora que responem correus de feina i rebem anuncis personalitzats que ens creen necessitats que no tenim. Així, en aquest engranatge tan pervers, el nostre temps i la nostra atenció esdevenen un recurs més a explotar. Però en aquest màrqueting de la indústria 4.0 i la ecotecnocràcia digital mai ningú no parla dels problemes socials que això comporta en termes d’acceleració, dependència, estrès crònic, falta de son, ansietat, depressió, trastorns de l’atenció, sedentarisme, obesitat, problemes visuals, aïllament social i polarització. Així com tampoc es mencionen el formigó, el ciment, l’acer, el coure, els cables submarins de fibra òptica, el liti, el níquel, les terres rares o les ingents quantitats d’aigua i energia necessàries per fer funcionar tota la infraestructura material que sosté les tecnologies digitals.
Aquesta és la seva història. Però, quina és la nostra? Com podem generar relats desitjables sobre futurs tecnològics? Donna Haraway i Bruno Latour fa temps que ens avisen de les capacitats dels relats tecnocientífics per construir mons i del perill dels imaginaris únics que redueixen la realitat a una sola història. Com podem, sabent tot això, fabular els nostres futurs per poder imaginar altres històries possibles? Com podem construir relats tecnològics alternatius en els quals la memòria digital no sigui infinita, imperi el minimalisme digital i les infraestructures de telecomunicacions siguin comunitàries i de baix impacte ecològic? Mons en els quals la novetat no és sinònim de millora i l’eficiència no és necessàriament desitjable. Sembla impossible, però la imaginació s’entrena i la podem recuperar: cal començar per redefinir la noció de progrés i preguntar-nos si el nostre benestar no passa precisament per menys tecnologia i connexió digital i més temps i connexió amb la naturalesa i l’entorn físic que ens envolta.
Com ens organitzarem per fer front a l’emergència climàtica si no estem en contacte amb els ecosistemes que ara estem posant en perill?
Com farem front i ens organitzarem contra l’emergència climàtica si no estem en contacte amb els ecosistemes que ens han sostingut al llarg dels segles i que ara estem posant en perill? Si no aixequem els ulls de la pantalla, mai no connectarem emocionalment ni perceptivament amb les hectàrees de boscos que cremen, les onades de calor extremes, l’extinció massiva d’espècies, la pèrdua de collites o les inundacions i temporals que arrasen ciutats i pobles. Fins que no entenguem que aquestes pantalles que ens mostren boscos en flames –i els engranatges de capital de les xarxes socials que les sostenen– són també part del combustible d’aquests mateixos incendis, no farem res. Perquè el problema no són només els dispositius, sinó les formes de vida que hem creat que els fan esdevenir imprescindibles.
Algunes idees i experiments que ja existeixen i que poden contribuir als nostres imaginaris col·lectius sobre aquest futur de decreixement digital són els servidors comunitaris veïnals com barri.online, o infraestructures obertes per a l’internet de les coses, com el servidor LoRaWAN, impulsat per XOIC i TICEA. A Catalunya, també hi ha exemples de xarxes d’infraestructura d’internet comunitàries com la Xarxa Oberta de Barris (XOB) o els espais públics d’accés, reparació i capacitació tecnològica com la xarxa d’ordinadors d’accés públic de les biblioteques, els ateneus de fabricació digital, el Reparatruck o la Xarxa Òmnia. Finalment, també hi ha projectes de plataformes i mitjans de producció i distribució cultural comunitària de baix impacte com la Xarxa de Ràdios Comunitàries de Barcelona (XRCB) o La Guixeta, una alternativa comunitària i cooperativa a les plataformes comercials de streaming, així com la presència creixent d’instàncies catalanes del Fedivers (Mastodon, PeerTube, Mobilizon
i altres xarxes socials de programari lliure), que aposten per una comunicació i distribució de continguts oberta, federada i al marge de les grans xarxes socials privatives
Ens cal mirar cap a fora i mirar-nos entre nosaltres per poder pensar col·lectivament com volem viure d’una altra manera, com podem limitar, simplificar i repensar comunitàriament i de manera intencionada les tecnologies digitals i l’espai que volem que ocupin en les nostres vides. Ja hi ha moltes persones, col·lectius i entitats que, cada vegada més, pensen de manera conscient en l’impacte ambiental i social de les tecnologies que usen i, sense entrar en discursos primitivistes antitecnologia, sospesen i reflexionen alternatives per poder fer-nos-la nostra i utilitzar-la per millorar la nostra qualitat de vida dins dels límits planetaris i de benestar humà.
