Damasc. Els comerços obren com de costum a la capital de Síria, les terrasses s’omplen de fum i converses, i els obrers continuen aixecant bastides sobre façanes esquerdades. A simple vista, ningú diria que aquest passat diumenge 5 d’octubre el país va celebrar les primeres eleccions parlamentàries des de la caiguda ara fa nou mesos del règim de Bashar al-Assad.
Síria s’ha enfrontat al seu primer intent institucional d’estabilitzar-se després de tretze anys de guerra civil i la caiguda d’un règim que havia controlat el país durant més de mig segle
Ni cartells, ni consignes, ni mítings. Molts ciutadans ignoren que s’han celebrat aquests comicis. “Ningú sap qui vota o a qui voten”, diu amb ironia Abdul, un taxista a Damasc. “Són unes eleccions per als governants, no per a nosaltres. Els sirians ja vam votar fa anys, amb la nostra supervivència”, afegeix.
Malgrat la indiferència general, el procés ha tingut una càrrega simbòlica: Síria s’ha enfrontat al seu primer intent institucional d’estabilitzar-se després de tretze anys de guerra civil i la caiguda d’un règim que havia controlat el país durant més de mig segle.
Unes eleccions sense sufragi
Els comicis del passat diumenge no van ser, però, unes eleccions convencionals. No hi ha hagut vot popular. Dos terços dels 210 escons han sigut triats per comitès locals designats a les 50 circumscripcions electorals, i el terç restant ha sigut nomenat directament pel president del govern de transició, Ahmed al-Sharaa.
Aquest nou sistema, segons les autoritats, “garanteix l’ordre i la representació en un país fragmentat”, amb milions de desplaçats i àrees senceres fora del control de Damasc. Raqqa, Hasaka o Sueida —zones sota influència kurda o drusa— han quedat parcialment excloses per “motius de seguretat”.
El Comitè Suprem d’Eleccions, creat pel mateix executiu, defensa que “és un pas necessari en la reconstrucció institucional”, però organitzacions de drets humans com Human Right Watch o Amnistia Internacional ho consideren un procés “tancat i controlat des de dalt”.
Dos terços dels 210 escons han sigut triats per comitès locals designats a les 50 circumscripcions electorals, i el terç restant ha sigut nomenat pel president, Ahmed al-Sharaa
Així mateix les eleccions van coberir les zones sota control governamental i van deixar, per tant, 21 escons vacants després de suspendre la votació en dotze districtes per motius de seguretat i polítics. Entre ells els territoris kurds del nord i la província drusa de Suwayda. Els resultats, que es van coneixent a poc a poc, confecciones un parlament on hi ha majoria d’homes sunnites i on només deu escons han quedat en mans de kurds, cristians i alauites.
Del camp de batalla al despatx presidencial
Ahmed al-Sharaa —conegut antigament com a Abu Mohammad al-Golani— va liderar durant anys Hayat Tahrir al-Sham (HTS), el grup islamista sorgit de l’antiga branca d’Al-Qaeda a Síria. Després d’una ofensiva llampec el desembre de 2024, la seva coalició va prendre Damasc en poc més de quinze dies, forçant la fugida d’Al-Assad cap a Rússia.
Des d’aleshores, Al-Sharaa intenta consolidar un govern de transició que combini figures civils amb antics comandaments rebels, enmig d’una complexa xarxa d’aliances amb actors locals i internacionals. En el seu primer discurs davant de l’Assemblea General de l’ONU, el setembre passat, va defensar el derrocament d’Al-Assad com “una oportunitat històrica per a la pau, l’estabilitat i la prosperitat del país”.
En el seu primer discurs a l’ONU va defensar el derrocament d’Al-Assad com “una oportunitat històrica per a la pau, l’estabilitat i la prosperitat del país”
Però a Síria, la pau encara és fràgil. Segons l’Observatori Sirià per als Drets Humans, més de 3.900 civils han mort des de la caiguda del règim, víctimes d’afrontaments ètnics i sectaris. Les províncies druses del sud, la costa alauita i el nord-est kurd són encara focus de tensió.
La legitimitat com a repte
Aquestes eleccions busquen consolidar la legitimitat interna i internacional del nou govern. Les autoritats van dir que permetrien l’entrada d’observadors estrangers i garantirien una “àmplia representació”, tot i que van deixar clar que cap candidat “associat amb el règim anterior o amb organitzacions terroristes” podria participar.
Un criteri tan vague desperta recels entre molts sirians. “És el mateix mecanisme d’exclusió que feia servir Al-Assad”, diu un jove alauita —clan xiïta del qual també formava part Al-Assad— de vint-i-set anys, refugiat temporalment a Beirut mentre espera poder viatjar a Dubai per acabar els seus estudis d’Administració d’Empreses. Parla en veu baixa, en un cafè del barri de Hamra, i prefereix no revelar el seu nom. “Sota la retòrica de la transició, es mantenen les mateixes dinàmiques de control i por. Es va poder veure a la matança de Latakia, la majoria dels qui la van cometre els crims contra el meu poble fins i tot han sigut ascendits en el nou règim. Però clar, tot sirià ho sap, però no tenim accés a les evidències”.
Tots els candidats es presenten com a independents, però la majoria provenen de xarxes locals vinculades al nou executiu
Dels 1.578 candidats aprovats, un 14% eren dones, però cap partit polític ha estat legalment registrat fins ara. Tots es presenten com a independents, no obstant això, la majoria provenen de xarxes locals vinculades al nou executiu o a figures religioses i tribals properes a Damasc.
El dia a dia dels sirians: esperança i cansament
Mentre el govern busca legitimitat, la ciutadania siriana intenta reconstruir la seva vida. Després de cinc dècades de dictadura i tretze anys de conflcite, la reconstrucció és l’eix central de la vida econòmica i emocional del país.
A Damasc, les grues i els obrers formen part del paisatge. “Estic fent una mudança que m’està costant més de 600 dòlars”, explica en Samir, que acaba de tornar del Líban per viure de nou amb els seus pares. “Cada vegada que travesso la frontera amb el Líban haig de pagar 200 dòlars pel visat. És un preu alt, però almenys ara hi ha una mica de feina aquí”, lamenta.
Molts sirians que havien fugit a l’estranger tornen per necessitat més que per confiança. “He vingut a visitar la meva família dues setmanes, però potser m’hi quedo”, diu Abdul
Molts sirians que havien fugit a l’estranger tornen per necessitat més que per confiança. “He vingut a visitar la meva família dues setmanes, però potser m’hi quedo”, diu Abdul, estudiant de medicina a Londres, amb un got d’arak fresc a la mà. “Aquí puc guanyar el mateix que a Europa fent tres operacions al mes. Tot és més barat, però també més incert”.
Pels carrers no es veuen gaires turistes —per no dir cap— tot i que Síria obri les portes després d’estar més de quaranta anys encapsulat en el temps. Jennie, una estudiant noruega que acaba la seva tesi sobre Síria, assegura que el país “comença a obrir-se de nou al món”. “He pagat 75 dòlars per entrar. L’any passat en demanaven 200 i no podia moure’m sense guia. Ara puc caminar sola pels carrers en reconstrucció”, explica.
Una capital entre la vida i la por
Quan cau la nit, Damasc canvia de rostre. Al Sugar Man, un dels pocs pubs que han sobreviscut a la guerra, la gent balla al ritme de les cançons d’Omar Souleiman. Entre les llums vermelles i la música, el país sembla oblidar-se per unes hores del seu passat recent.
“Mai hauria imaginat tornar a veure tanta gent ballant al meu país”, diu Abdul, “a ningú l’hi importen les eleccions, la gent només vol passar-s’ho bé” afegeix observant la pista. Però fora, sota els mateixos neons, un altre jove mira la festa amb escepticisme. “Hi ha assassinats cada dia per tot Síria, constantment hi ha atemptats desconeguts tant pels sirians com pels mitjans internacionals. Aquí dins és alegria i realment i ningú pensa en les eleccions ni en el futur del país; fora, encara hi ha por. I en un tancar i obrir d’ulls pot passar qualsevol cosa dins aquest local”, diu.
A pocs metres, dos homes armats conversen sobre motocicletes. Vesteixen de civil, però porten una AK-47 sota el braç. Són antics combatents, ara reconvertits en patrulles que controlen la ciutat. La revolució els ha portat a custodiar inevitablement l’ordre.
La transició, entre la reconstrucció i la incertesa
Mentre el país ha votat sense urnes, és a dir, sense un sistema de sufragi universal, la reconstrucció econòmica i institucional avança amb lentitud. L’aprovació al març d’una nova Carta Constitucional de Transició va permetre la creació d’un legislatiu interí amb l’objectiu de reformar lleis, aixecar sancions i atraure inversions estrangeres.
Les Forces Democràtiques Sirianes (FDS), vinculades a l’administració autònoma kurda, han denunciat atacs recurrents de milícies aliades amb el govern de Damasc
Però el camí és ple d’obstacles. Encara hi ha certes sancions internacionals econòmiques que continuen vigents, i la desconfiança entre les diverses comunitats —sunnites, druses, kurdes o alauites— impedeix consolidar un projecte nacional comú. Les Forces Democràtiques Sirianes (FDS), vinculades a l’administració autònoma kurda, han denunciat atacs recurrents de milícies aliades amb el govern de Damasc; tot i que aquest passat dimarts s’anunciés un alto el foc global en relació amb els kurds per tot Síria, just un dia després dels intensos atacs que van succeir a Alep.
A això s’hi afegeixen les incursions israelianes als Alts del Golan i la presència de tropes turques al nord, que mantenen el país sota un equilibri fràgil.
Una esperança continguda
Tot i la fatiga i la por, molts sirians intenten mirar endavant. Els carrers de Damasc bullen de nou amb joves i retornats de la diàspora.
“Quan va caure el règim la gent s’abraçava i plorava d’alegria”, recorda un taxista que prefereix no donar el seu nom. “Però tot són onades. Ningú sap, o potser ningú vol saber, què ens espera amb aquest govern. Tot i que la gent s’atreveix cada vegada més a parlar lliurement” conclou amb les finestres completament pujades.
“Quan va caure el règim la gent s’abraçava i plorava d’alegria. Però tot són onades. Ningú sap, o potser ningú vol saber, què ens espera amb aquest govern”, afirma un taxista
El seu cotxe avança entre bastides i edificis en construcció. A fora, obrers fatigats substitueixen els vells llambordins. “Estan refent la ciutat —diu—, però també la nostra memòria.”
Aquesta és la veritable essència de les eleccions sirianes: un acte simbòlic de reconstrucció més que de democràcia, una manera de dir al món —i a ells mateixos— que Síria encara existeix, encara que sigui enmig del silenci, la por i una esperança que s’atreveix, lentament, a renéixer.
