“La free party és un ritual juvenil comunitari, un espai ocupat temporalment, una reterritorialització espacial i simbòlica que confronta el món jove subaltern amb la tutela del món adult. És un esdeveniment cultural clandestí, una situació que evidencia moltes de les contradiccions del nostre sistema social i econòmic i que planteja alternatives organitzatives mitjançant l’autogestió dels plaers i de la vida quotidiana en comunitat”.
Qui explica això, Pablo Soria, forma part d’una generació que, durant la dècada dels 2000, va participar activament en el desenvolupament de la cultura free party. Promotor de raves i teknivals, DJ, viatger amb el seu camió i el seu soundsystem. A aquell way of life viscut amb intensitat li ha donat ara una sortida en forma de llegat teòric. Sobretot per mitjà de la seva tesi doctoral, “Estado de excepción festivo. Raves y free parties en España (1990-2025)”, una anàlisi completa amb una pàtina antropològica i biopolítica que radiografia les diferents arestes d’aquesta escena i que té previst recollir en un llibre.
La complexitat i la trajectòria de la cultura free party en el nostre entorn cultural fan que ja puguem comprendre-la com un moviment en conjunt. Som davant d’una escena àmplia, intergeneracional, internacional, polièdrica i metamòrfica; un moviment que ha topat sempre amb totes les formes possibles de repressió i que ha tingut poca visibilitat en l’esfera pública, més enllà d’anècdotes fragmentàries recollides pels grans mitjans de comunicació. L’aposta autogestionària, les creacions i segells musicals autoproduïts, els festivals lliures, les escenografies i performances, els equips de so, els vehicles transformats, l’art, la roba, els complements i accessoris, els tatuatges i perforacions, les tecnologies lliures i les creacions DIY… Les influències nòmades, raveres i tekno-travellers deixen un rastre inspirador, però poc reconegut, sovint capturat i buidat de significat per les tendències i modes del capitalisme.
Recentment, però, productes audiovisuals com el film Sirat o la sèrie La Mesías, han reflectit aspectes de la realitat free party. I no és casual. Els darrers anys, llibres, documentals, exposicions, corrents de pensament i protesta de tota mena, reivindiquen el que els pensadors Gilles Deleuze i Félix Guattari van definir com una “màquina de guerra nòmada”. Unes raves que, “en temps d’esgotament cultural” –usant la definició de la investigadora McKenzie Wark– i d’onada reaccionària global, són plantejades com “una utilitat, una necessitat”, tal com ha descrit el filòsof Pepe Tesoro a “Protegeix la teva rave” (article publicat al web del CCCB). O com les veïnes de La Peza (Granada) o Fuente Álamo (Múrcia), on es van celebrar les macroraves les últimes revetlles de Cap d’Any, defensant davant dels periodistes la necessitat de cultura, jovent, festa i moviment de persones a l’“Espanya buidada”. Un espai de “possibilitat radical”, segons la hauntologia de Mark Fisher o d’Ana Gorostizuon (en El arte sin órganos, La Caja Books, 2024) i a on, mitjançant la música electrònica, cossos i màquines es troben per a desafiar les lògiques de producció capitalista i l’ordre social establert.
La mutació d’una cultura itinerant
L’extensió, repressió i èxode del moviment rave per Europa i el seu patrimoni cultural queden molt ben plasmats al documental Free party, a folk history (Aaron Trinder, 2023). L’any 1994, govern britànic optava per judicis faraònics a col·lectius i sound system, implementant la Criminal Justice Act, una normativa que convertia els grups ravers, gypsies i nòmades en proscrits.
L’èxode per l’Europa continental de col·lectius represaliats com Mutoid Waste Company propiciava el naixement dels tekno-travellers i el seu freetekno. Les conegudes com a tribes viatjarien organitzant raves i teknivals amb camions que ja estaven fora del mercat, reconvertits en habitatges que alhora transportanven equips de llums i so. La música accelerada, d’entre 180 i 200 bpm, amb potents bombos repetitius, es va convertir en un nou batec generacional. Estils com el hardtek tribe, el breakcore, el jungle, el speedcore, l’acid tekno, el psytrance i altres més inclasificables, es repartien l’escena d’unes festes anticomercials, clandestines i efímeres. En alguns dels teknivals celebrats a l’Estat francès van arribar a concentrar-s’hi 100.000 assistents –anomenades teufeurs en l’argot francès– amb el seu exèrcit de furgons habitacle, també dites camtar.
“Les tribus tekno-nòmades van crear xarxes de suport mutu arreu del continent, intercanvis de música, llocs d’aparcament i trucs per enganyar el sistema. Es van adaptar a realitats locals, a les xarxes llibertàries i als centres socials, a on fins llavors havia regnat el punk i el rock”, explica Pablo Soria.
A l’Estat espanyol, l’arribada de gent vinguda d’altres llocs del continent europeu a les primerenques cases okupes va possibilitar una progressiva barreja entre aquestes dues realitats. “Les modes entraven pels infinits espais okupats de Barcelona i es distribuïen per la resta de l’estat, com ara a València. A partir dels dos mil, punks i skaters organitzaven raves petites, urbanes, en espais okupats o fàbriques abandonades on sonava el drum and bass, l’acid techno o el trance…”, apunta l’estudiós del fenomen rave. Una nova identitat estètica va començar a desenvolupar-se gràcies a la fertilitat d’aquestes festes i la influència de teknivals com a l’AntiViña (la rèplica no comercial al festival Viña Rock, a Villarobledo, Castella-la-Manxa), l’OFFSónar (l’alternativa al Sónar barceloní) o el Dragon Festival (a Los Cigarrones, Granada). “A escala musical, l’acid house o el techno dels ravers britànics va deixar pas a un so més metàl·lic i dur, del breakbeat més afilat es va passar al happy hardcore i ritmes quatre per quatre molt accelerats i hipnòtics” explica Soria. “En l’àmbit estètic –afegeix– van començar a veure’s modes relacionades amb la música electrònica i a desenvolupar-se l’estil raver a Espanya, des de les rastes dels crusties anglesos, el fluor de la gent del trance, les cadenes de plata i els septums dels travellers. Totes aquestes textures anirien deixant enrere el tint hippy per lluir estètiques més agressives, militars, rastafaris, on dominaven les caçadores tipus bomber, el cuir o els piercings”, detalla.
Economies, estètiques i pràctiques
Pablo Soria fins i tot destaca aspectes estètics segons la geografia de les free parties: “A França, els teufeurs no vesteixen de forma particularment extrema, sinó amb botes de muntanya i roba de fer feina, ja que molts són d’origen rural i no han viscut tant l’intercanvi d’estils que es dona a les ciutats”. A Itàlia, per contra, “la moda és més marcada, amb pantalons baggies, ulleres de sol esportives, septums, vambes de skaters i samarretes d’estil cani. L’escena catalana està influïda per la italiana: comparteix aquests elements, però sobretot, aquesta ‘voluntat de vestir’” afegeix l’investigador. A la seva tesi, Soria assenyala l’enorme influència de la cultura rave en la moda de les passarel·les, fins al punt d’esdevenir un producte de mercat recorrent per a dissenyadors com Alexander McQueen, Paco Rabanne o Jean-Paul Gaultier, molt evident en col·leccions com Leather, Dark Raver o Dark Matrix.
L’estudiós del fenomen raver Pablo Soria assenyala la gran influència que té en dissenyadors estrella de les passarel·les com Alexander McQueen, Paco Rabanne o Jean-Paul Gaultier
Des de dins del mateix món de les free parties, altres dissenyadores han apostat per creacions que identifiquin més específicament a la comunitat. Gemma Cisa i Marco Salvago, després de voltar com a nòmades per diverses geografies i mercats laborals, l’any 2015 van donar forma a Utopik Clothing, un somni que avui és la seva activitat. “Des del primer moment vam estar d’acord que seria un projecte ètic, amb valors, on les coses es fessin per un bé comú. Per això, no fem servir cap material provinent d’animals. Tot es fabrica a Catalunya. Les persones que treballen amb nosaltres reben sous dignes. Apostem per proveïdors locals i petits comerços –explica Gemma Cisa–. Fugim de la fast fashion i de la sobreproducció, que genera molts residus. I com que el nostre públic viu majoritàriament en furgonetes i camions, amb poc espai, necessita roba còmoda, que s’usi molt i duri molt”. La dissenyadora constata que “aquesta manera de fer va en contra de la tendència dominant en el món de la moda: produir a països on la mà d’obra i els materials són barats, sovint en condicions d’explotació”. Cisa recalca que “en l’escena de les free parties es dona molt de valor a projectes com el nostre. Si treballes amb valors clars i transparència, la comunitat respon. L’empoderament mutu i la força que es crea per fer créixer els projectes és una de les coses més belles del moviment”.
L’estil d’Utopik Clothing està sovint marcat pels tons foscos “tot i la nova tendència apunta a incorporar colors més vius, per aportar una mica més d’alegria i trencar amb la monotonia del negre”, assenyala Gemma Cisa, que també aposta pels estampats amb motius animal print i geomètrics, “provinents, respectivament, de la cultura punk i de l’art dels tatuadors”.
Finalment, cal destacar les localitzacions a on se celebren aquests esdeveniments com un tret diferencial de l’estètica performativa de les raves no autoritzades. Conformen una geografia oculta d’espais abandonats pel capital, com fàbriques en runes, circuits i aeroports sense ús, pedreres, preses o recintes militars abandonats, escenografies d’aprofitament que porten implícita una crítica al desenvolupament capitalista. “Qui destrueix el territori i la natura? Qui desvincula enormes espais físics del seu entorn ecològic i social? No els vam construir nosaltres aquests llocs, només els donem vida uns dies”, apunta críticament Pablo Soria, que va ser un dels impulsors de la rave de Cap d’Any de 2008 en una antiga cimentera de Bunyol.
Impregnats per la cultura cyberpunk, en aquests espais són freqüents les decoracions mutants i dispositius visuals, els enginys mecànics, la propaganda reivindicativa i geometries o simbologies d’estil tecno-xamànic, a cavall entre la fira medieval i un enclavament futurista distòpic. I tot plegat amb un desplegament de formes econòmiques marcades per l’esperit de la gratuïtat: el regal, l’intercanvi, l’aportació amb espècies o amb la venda de begudes, menjar, fanzines, vinils, artesania i productes de tota mena, són algunes de les formes que operen.
Nous temps per al raverisme de la vella escola
Parlar de l’època d’or de l’escena free party implica necessàriament referir-se a Rizomatik, col·lectiu creat l’any 2005 per artistes que van sumar-se a l’explosió rave que es vivia a Catalunya. Maikel, sota el nom artístic Maikybox, va participar en la seva fundació. “A través del fòrum d’Underave, que feia de nexe de l’escena, unes vint persones vam decidir muntar un soundsystem per fomentar aquesta cultura”, explica. “Hi havia el vessant traveller, de gent que anava amunt i avall amb camions, i el vessant soundsystem, que provenia dels jamaicans dels anys cinquanta. Aquest era el nostre. Ens agradava la tecnologia, els altaveus, la cultura del DiY, la il·luminació, escollir els llocs… Produíem la nostra pròpia música, muntant el nostre sound de forma altruista, a vegades en grans festes que ajudaven a culturitzar l’escena, i d’altres amb quatre altaveus en comunions tribals amb els nostres amics”, recorda Maikybox.
De la proposta de Rizomatik, aquest DJ destaca “la diversitat d’estils, des de techno punxat a 130 bpm, fins a speedcore, a 200 bpm, un pastitx musical acompanyat d’un espectacle de decoracions, projeccions, estructures, sota un ambient festiu i de llibertat. La gent flipava i es quedava més mirant que no pas ballant”. També aclareix que “no fomentàvem els conceptes ‘droga’ i destroy, que també existien en aquell moment, amb músiques més industrials i destructives i substàncies com la ketamina, que ho enfosquien tot. Nosaltres apostàvem per un concepte de ‘gaudeix, sigues lliure, droga’t si vols, però sense posar-ho en el centre’”.
Per a Ikzio, nom en clau d’un altre dels habitants de l’escena en aquells anys, el llegat free party “va més enllà de la gran comunitat que s’ha creat. Surten ramificacions com la connexió amb els centres socials okupats i amb esdeveniments benèfics en forma de projectes de roba i artesania com Tejido Combativo, o bé festes tekno-punk, expos de fotos, performances, jornades de producció musical com Encuentros Analogicos o festivals autogestionats d’arts com Trashumantes”, explica.
Free és una d’aquestes propostes. Es tracta d’una exposició-homenatge a la vibrant història i el periple de les free parties a Europa i a la península Ibèrica. Durant l’any 2024 i des de l’interior de l’espai cultural Konvent Zero de Cal Rosal (el Berguedà), Elsa Guerra va comissionar aquesta trobada d’artistes i fotògrafes que mostraven escenes íntimes de les tribes entre els anys 1994 i 2024. Aquest recorregut immersiu incloïa projeccions, taules rodones, presentacions de llibres, documentals i una residència artística per a creadors de l’escena. “Cansada de la criminalització i de la mirada distorsionada que sovint ofereixen els mitjans, l’exposició va néixer per donar una visió honesta i des de dins de la cultura rave”, destaca Guerra. “El Konvent i les free parties compartim aquest esperit de contracultura, d’independència davant les institucions i de confiança en l’autogestió. Un i altres ocupen i treballen des d’una posició marginal, tant en l’àmbit geogràfic com en l’humà: igual que els DJ de les free parties no troben lloc als escenaris convencionals, el Konvent dona la paraula a artistes que no tenen cabuda en altres circuits”, afegeix Guerra. Alhora, anuncia que “ara intentem que els mateixos col·lectius de l’escena puguin itinerar amb l’exposició, fent que tothom pugui gaudir-ne, celebrar-la i viure-la”.
Aprenentatges i relleu generacional
Quico Montáñez també va viure amb intensitat aquells anys amb el col·lectiu KPT Sound. Per a ell, “la importància d’aquell fenomen era que amb 19 anys t’adonaves que participaves en una cosa que transcendia la teva persona, que et feia sentir en família, que tenies més força, encara que fos per muntar festes. Passes a formar part d’aquesta comunió tribal que et fa creure en la humanitat i amb la possibilitat de superar la proposta capitalista de vida”. Així i tot, també apunta críticament que “més enllà de l’abús de substàncies, que mitjançava sistemàticament en les relacions, també era un espai on les tasques més visibles, com muntar equips de so o l’ocupació de cabina del DJ, estaven extensament masculinitzades”. Ikzio, en aquesta línia, afegeix: “Hi ha molts aprenentatges que hem fet els que fa temps que som en això i que podem transmetre als que comencen, tant a escala organitzativa, tècnica, artística, legal o de consum, com cuidar-nos els uns als altres. Amb els anys, el moviment ha anat creixent i evolucionant i ara és més madur que als inicis”.
Per al periodista Nando Cruz, les free parties “poden ajudar els consumidors a entendre els conceptes de responsabilitat I corresponsabilitat”
“Des que va acabar el confinament, la repressió ha augmentat, sobretot en festes familiars petites”, explica Pol, que prefereix mantenir en l’anonimat el nom del seu col·lectiu. “Per això ens agrupem amb altres col·lectius per organitzar-les –afegeix– per l’infraestructura i per dur a terme gestions com abandonar els espais amb seguretat o protegir els equips. Perquè com més gran és la festa, la policia menys s’apropa”. Pol explica que diversos col·lectius dedicats a les free parties de nova generació estan organitzant festes solidàries, oferint assessorament legal i suport econòmic per a causes antirepressives i en suport a altres lluites socials. Aquesta nova fornada de l’escena també intenta incorporar algunes de les mancances que detectaven en anteriors generacions raveres: “moltes festes s’han polititzat, amb caixes de resistència, punts d’informació sobre el consum de substàncies o la incorporació de punts liles amb una mirada interseccional, transfeminista i antiracista”, observa. Tot i això, reconeix que “encara hi ha un biaix de gènere, com el protagonisme d’homes que dominen aspectes tècnics, com l’electricitat o els equips de so, i dones i identitats dissidents que porten temes de decoració, seguretat i cures”.
Trenta-cinc anys després, tot i la marginació i hostilitat per part de la cultura oficial, les free party continuen bombejant sons de llibertat i bogeria. I, tal com conclou el periodista musical Nando Cruz, “poden ajudar a despertar la consciència que, als consumidors, els espais culturals no sempre ens han de venir donats, sinó que podem crear i organitzar aquestes experiències col.lectives. I, sobretot, ens poden ajudar a entendre i posar en pràctica els conceptes de responsabilitat i corresponsabilitat. Els espais d’autogestió impliquen més llibertat, però també més respecte cap a tothom i cap al mateix espai que s’habita”.
