El Javi i el Dani (nom fictici), es troben en una cafeteria del Parc Sanitari de Sant Joan de Déu, a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat). Hi troben algunes de les persones que segueixen ingressades en el règim de llarga estada psiquiàtrica que ells van deixar després de passar-hi cinc anys. El Dani, de 39 anys, va ingressar a la llarga estada el 2018 poc després de morir el seu pare. “Vaig haver de deixar de pagar lloguer on vivia i em vaig quedar sense casa, sense feina i sense res”, explica. En el cas del Javi, de 51, un ingrés de dues setmanes per depressió es va anar allargant fins a arribar als cinc anys incloent-hi, igual que en el cas del Dani, la pandèmia. La institucionalització en règim de llarga estada psiquiàtrica és un serrell en salut mental pendent de reconversió a Catalunya que el Departament de Salut va decidir entomar ara fa tres anys. Ho ha fet a través d’un pla pilot que aquest octubre ha arribat als dos anys i està a punt d’avaluar-se.
La desinstitucionalització psiquiàtrica va prendre un primer impuls a l’Estat amb el tancament de manicomis a la dècada dels 80. El 2019, quinze anys després de la transformació de l’antic hospital psiquiàtric de Salt, Catalunya era una de les regions d’Europa amb més llits de llarga estada psiquiàtrica amb 2.089 persones ingressades. L’estiu de 2022 el conseller de Salut Josep Maria Argimón i Joan Vegué, aleshores director del Pla Director de Salut Mental i Addiccions (PDSMIA), van anunciar un pla per fer caminar la llarga estada psiquiàtrica cap a un model centrat en la recuperació i els drets com un deute històric cap a les persones ingressades. Des d’aleshores el pla s’ha implementat fora de focus. Si les eines que desplega s’acaben avaluant positivament podrien replicar-se per tot Catalunya i suposar un gir en l’atenció de persones amb problemàtiques complexes en salut mental que avui poden passar a l’hospital un temps indefinit.
La institucionalització en règim de llarga estada psiquiàtrica és un serrell en salut mental pendent de reconversió a Catalunya que el Departament de Salut va decidir entomar ara fa tres anys
Josep Tristany, l’actual director del PDSMIA, explica que la llarga estada inclou “gent ingressada de fa més de 30 anys i gent que havia ingressat fa un any o mesos”. Assevera que al segle XXI “no hi pot haver gent vivint als hospitals”. Amb tot, Tristany exposa que una anàlisi prèvia al pla pilot va constatar que la llarga estada rebia encara 400 ingressos nous cada any. L’anàlisi també va fer palès que les persones que ingressaven sovint no havien estat mai derivades al servei de rehabilitació comunitària i no se’ls havia ofert la possibilitat de fer un procés de recuperació des de l’àmbit comunitari. Partint d’aquí l’estratègia del pla pilot en inici s’ha centrat a aturar els ingressos apostant per una atenció intensiva i a domicili que permeti el tancament progressiu de llits de llarga estada. Als darrers mesos del 2024 hi havia 1.443 persones ingressades en llarga estada psiquiàtrica, unes 600 menys que cinc anys abans.
Per reduir ingressos s’ha comptat amb un nou recurs d’atenció basat en l’experiència de reconvertir l’antic Hospital de Santa Caterina de Salt: les Unitats Funcionals de Recuperació i Projecte de Vida (UFRPV). Cada una d’aquestes unitats atén 15 persones, té caràcter intensiu i compta amb tres elements: un equip assertiu-comunitari, un espai obert amb cuina i suport anomenat Espai Àgora, i activitats pròpies i flexibles de rehabilitació comunitària. Les 15 persones ateses per cada UFRPV “són ateses per professionals clínics i també socials al seu lloc de vida”, explica Tristany. Les UFRPV del pla pilot s’han desplegat a cinc centres de referència: a Sant Joan de Déu, a Cornellà, a l’Institut Pere Mata de Reus, al centre Dr. Emili Mira a Santa Coloma de Gramenet i als centres de Germanes Hospitalàries de Sant Boi i de Martorell. Segons Tristany des de l’inici del pla pilot només ha ingressat una persona a la llarga estada, per ordre judicial.
Les Unitats Funcionals de Recuperació i Projecte de Vida (UFRPV) atenen 15 persones, tenen un caràcter intensiu i compten un equip assertiu-comunitari, un espai obert amb cuina i suport, i activitats pròpies i flexibles de rehabilitació comunitària
Antoni Serrano, director de la Xarxa de Salut Mental de Sant Joan de Déu, explica que l’actual desinstitucionalització té alguns precedents. Exposa que ja el 2006-2007 van diferenciar una “llarga estada rehabilitadora” intensiva i fins a dos anys, de 84 llits, de la llarga estada ordinària, amb 88 llits. El 2009 també van transformar part de l’hospitalització en programes d’atenció domiciliària. Serrano explica que el pacte amb el Departament de Salut consisteix en el fet que les 15 places de cada UFRPV es tradueixen un tancament de 15 llits de llarga estada. A nivell de recursos, exposa Tristany, per escalar la reconversió no caldria necessàriament invertir més sinó transferir a l’atenció comunitària recursos destinats avui a la llarga estada. “Perquè puguem tancar llits i ingressar menys, hem de tenir una xarxa comunitària el més forta possible” assegura. També incideix en què el criteri de pagament no pot ser el temps d’estada sinó la rehabilitació i exposa que, tot i les UFRPV, hi haurà persones que igualment “necessitaran un treball a nivell hospitalari molt intensiu i molt adreçat a la recuperació”. Aquests espais d’ingrés molt acotats en el temps s’anomenaran Unitats Hospitalàries de Rehabilitació Intensiva (UHRI).
“Perquè puguem tancar llits i ingressar menys, hem de tenir una xarxa comunitària el més forta possible” assegura Antoni Serrano, director de la Xarxa de Salut Mental de Sant Joan de Déu
David Juanes és coordinador de l’Àrea de Rehabilitació en Salut Mental de la Fundació Germanes Hospitalàries Martorell, que segons explica, el 2020 van iniciar el seu propi procés de transformació. “Vam reduir de forma progressiva i ordenada els llits dels programes de llarga estada”, diu. “Es va passar dels 175 als 90 actuals en un període de cinc anys”, afegeix. Juanes considera que els reptes a què fa front l’actual desinstitucionalització són múltiples. Un d’ells el situa en la inèrcia històrica de les institucions que han atès en salut mental “des d’un model on l’hospital psiquiàtric era el centre”.
Creu que les unitats de llarga estada es fan servir avui “com a calaix de sastre” i demana acabar de desplegar un model comunitari que integri els departaments Salut i Drets Socials i Inclusió. “Molts dels actuals ingressos”, considera, “serien evitables disposant de major teixit comunitari”.
David Juanes, coordinador de l’Àrea de Rehabilitació en Salut Mental de la Fundació Germanes Hospitalàries Martorell, considera que les unitats de llarga estada es fan servir “com a calaix de sastre”
Juanes coincideix amb Serrano i també amb Tristany a assenyalar que el repte de la crisi residencial afecta especialment les persones amb trastorn mental greu: “No només queden afectades per l’explosió de preus dels mercats de compra i lloguer sinó també per l’estigma i rebuig que encara avui han d’afrontar quan se’ls identifica com a pacients”. La manca d’un lloc on viure és un dels frens a les sortides de llarga estada psiquiàtrica, explica Serrano, que incideix en el fet que sovint persones en llarga estada ordinària requereixen sovint un suport extern en no tenir família. “Pisos n’hi ha pocs, residències n’hi ha poques”, conclou. En el cas del Javi i el Dani ambdós van poder passar finalment a pisos compartits de Fundació Mambré, que col·labora amb Sant Joan de Déu, recuperant graus d’autonomia personal. Disponibilitat a banda, a nivell econòmic la diferència és clara: mentre la llarga estada i la llarga estada intensiva costen aproximadament 80 euros i 120 euros per persona i dia, les places en pisos amb suport i el programa de suport a la mateixa llar costen 27 euros i 39 euros respectivament. El Dani opina que si hagués comptat abans amb un suport de sortida potser hauria viscut a l’hospital un temps molt menor als cinc anys que hi va passar.
Josep Tristany explica que el tancament de llits es fa a mesura que es connecta cada persona, si ho vol, a un recurs de sortida. “No podem pensar en processos de recuperació de ningú si no tenim les qüestions bàsiques mínimament cobertes”, sentencia. Tristany, com Juanes, també creu que cal una feina més intensa i alineada entre Drets Socials i Inclusió i Salut encara que, reflexiona, al cap del carrer es tracta d’una qüestió pressupostària. Segons el portal de transparència de la Generalitat la xarxa pública catalana compta actualment amb 1.594 places en residències de salut mental distribuïdes en 44 centres per tot el territori. Els pisos compartits, o llars amb suport, com el que comparteixen el Dani a Sant Vicenç dels Horts i el Javi a Montcada, són encara més escassos, però permeten una major autonomia personal. Són pisos que les entitats proveïdores de serveis en salut mental gestionen sovint en col·laboració amb altres fundacions. A la xarxa pública de Catalunya en sumen un total d’aproximat de 130 llars amb suport professional.
La manca d’un lloc on viure és un dels frens a les sortides de llarga estada psiquiàtrica, explica Antoni Serrano, que incideix en el fet que sovint persones en llarga estada ordinària requereixen sovint un suport extern en no tenir família
El pla pilot incorpora una novetat destacada. Les UFRPV inclouen a nivell professional la figura del tècnic de suport entre iguals. Carles Muñoz, activista defensor dels drets humans en l’àmbit de la psiquiatria va començar a interessar-se en enfocaments alternatius en salut mental arran de la seva pròpia experiència de psiquiatrització. Poc després va conèixer i es va formar amb Fundació Emilia, entitat referent en portar a Catalunya la figura de l’experta per experiència pròpia des d’altres contextos com el britànic. Actualment, acompanya i facilita els suports necessaris a persones amb experiències psicosocials complexes, per tal que puguin viure a la comunitat sense necessitat d’ingressar en les unitats de llarga estada hospitalària.
Muñoz ha participat com a tècnic independent dins una de les cinc URFPV contractat des de la Federació Veus d’entitats en primera persona. Descriu la tasca del tècnic de suport entre iguals, com una baula basada en la confiança “que connecta les necessitats d’una persona que passa per problemes de salut mental amb tota la xarxa de recursos que té a la seva disposició”. Explica que mancava un rol que pugués generar vincle amb aquesta persona que pateix atès que sovint aquesta té por: “les institucions no estan aconseguint teixir aquest escenari de confiança”.
El Dani ha deixat la llarga estada des que es va anunciar el pla de reconversió. Considera que l’estada a l’hospital l’ha ajudat i té de bo que “et prepara per viure fora” i el Javi hi està d’acord: “portàvem tant temps aquí que sortir sense preparació és estar perdut”. Les UFRPV i la fi de la llarga estada ordinària no implicarà acabar amb tots els llits d’hospital. Antoni Serrano subratlla la importància “d’un espai de rehabilitació hospitalària que pugui treballar d’una forma intensiva” acotat en el temps i enfocat a la recuperació. Tristany opina que les UHRI podrien tenir entre 300 i 500 places a Catalunya. Pel que fa a la proliferació de les UFRPV caldrà esperar la valoració inicialment positiva tant a nivell d’utilitat com de sostenibilitat econòmica. Amb tot Tristany conclou: “el fet de tenir una persona ingressada és costós tan econòmicament com sobre la vida de la persona”.
*Aquest reportatge ha estat realitzat amb el suport de Journalismfund Europe
