La tendresa és una cosa que té a veure amb la fragilitat dels altres: sembla assimilar-se al seu reconeixement, genera una interconnexió recíproca inintencionada. Però no és de cap manera un procés conscient o una revelació que percebem i sobre la qual podem reflexionar o emmarcar-la dins la nostra lògica de pensament habitual. De fet, aquesta dificultat definitòria n’és la seva pròpia essència: la inefabilitat que escapa de la lògica habitual del discurs contemporani és només la conseqüència lingüística de la particularitat de la seva existència. És quelcom que ens travessa, que sentim intrínsecament i indissolublement nostre, però que som incapaces de relatar o explicar a una altra persona. Byung Chul Han, en el seu assaig Vida Contemplativa (La Magrana, 2023) fa una reivindicació de la inactivitat enfront del marc de la lògica productiva i capitalista contemporània, que ens empeny a l’imperi de la utilitat com a principi rector, fins i tot a l’hora de descansar. En aquest context, es trenca la identificació entre allò que fem i allò que som, impulsada pel capitalisme i, en canvi, es planteja la qüestió de què som quan deixem de fer.
Si hi ha alguna cosa que encara és quan deixem de fer, és la tendresa: l’impuls natural que ens connecta les unes amb les altres tot i la fragmentació contemporània; que va en la direcció contrària de la lògica habitual, allunyant-se dels grans ideals d’èxit, riquesa i, fins i tot, de felicitat. La tendresa ni tan sols es pot reivindicar perquè és impossible reivindicar el que no pot ser expressat. Tampoc busco reclamar prestar més atenció a cap secció de la realitat que consideri que és infravalorada o poc tinguda en compte, proposant-ne una altra amb un to elegíac com a transmutació necessària per a la transformació dels valors que ordenen el món, perquè res de tot això té a veure amb la tendresa.
El compartir conscient
Olga Tokarczuk és una escriptora polonesa, autora d’obres com Los errantes (Anagrama, 2019) o L’ànima perduda (Thule, 2019), que destaca per la seva narrativa imaginativa i formalment original. L’any 2018, va ser guardonada amb el Premi Nobel de Literatura i en el seu discurs, a banda de fer una dissecció meravellosa de la societat contemporània i del paper de la literatura, començava i tancava la seva exposició amb la qüestió de la tendresa (vinculant-la amb la creació literària): “La tendresa és espontània i desinteressada; va més enllà del sentiment d’empatia. És el compartir conscient, encara que potser una mica malenconiós, del destí comú. La tendresa és una profunda preocupació emocional per un altre ésser, la seva fragilitat, la seva naturalesa única i la seva manca d’immunitat al patiment i els efectes del temps. Percep els llaços que ens connecten, les similituds i la similitud entre nosaltres. És una manera de mirar que mostra el món com a viu, interconnectat, cooperant i codependent de si mateix”.
L’escriptora polonesa Olga Tokarczuc va parlar de la tendresa en acceptar el Premi Nobel i la va definir com “una manera de mirar que mostra el món com a viu”
En relació amb la creació literària, i en concret amb la seva tendència narrativament imaginativa, l’escriptora va parlar de “l’art de personificar, de compartir sentiments i, per tant, descobrint similituds. Crear històries vol dir donar vida constantment a les coses, donar existència a totes les petites parts del món que estan representades per les experiències humanes, les situacions que les persones han patit i els seus records”. I en aquest sentit, la tendresa, per Tokarczuk “personalitza tot allò amb què es relaciona, cosa que fa possible donar-li una veu, donar-li l’espai i el temps perquè existeixi i s’expressi”.
L’aportació de l’autora polonesa es basa, doncs, en una definició de la tendresa que té a veure amb una forma de mirar el món des de la interconnexió entre tot el que existeix i el seu reconeixement recíproc com a part d’una mateixa unitat que afecta i ens afecta. A més, la relaciona directament amb la literatura, com a peça indispensable per a la creació de la narració, atès que és per mitjà de la tendresa que som capaces de personificar el nostre entorn, gràcies a la seva comprensió com un tot interrelacionat.
Els humans percebem els instants en què es mostra explícitament la tendresa: la preocupació que ens trasbalsa, de la qual parla Tokarczuk, les carícies quan ens estem endormiscant, l’abraçada al final del dia… Però si, com proposa Byung Chul Han, empenyem aquesta “inactivitat” fins al seu límit, més enllà de les realitzacions individuals, aleshores què és la tendresa? Quines són les particularitats d’aquesta “forma de mirar” que diu Tokarczuk? Perquè és ben clar que, fem el que fem, si hi ha alguna cosa que ens acompanya des que naixem fins que morim, és la connexió natural que genera alguna semblança subjacent a totes i de la qual no ens podem desfer. Agafem, així doncs, la tendresa com a subjecte, no com a adjectiu: podem reconèixer les coses tendres, però, què és l’anterior i constitutiu a totes elles?
En direcció a l’inútil
La tendresa és innegablement política, però no només perquè té a veure amb l’amor d’una manera essencial i no productiva, sinó perquè va, de fet, en la direcció radicalment oposada dels valors que regeixen la lògica del capital: en comptes de viure per augmentar la productivitat i l’eficiència del temps enfocades a la consecució dels objectius ideals d’èxit i riquesa, es dirigeix, des de la inutilitat absoluta en termes productius, cap al que és minúscul, diminut, gairebé invisible als ulls.
Tal com apuntàvem a l’inici, la tendresa es vincula, d’alguna manera, amb l’experiència comuna de la fragilitat. Per tant, és impossible que el seu objecte sigui del mateix format que la grandiloqüència amb què es vesteixen, avui, els ideals d’èxit i de satisfacció o realització personal. De fet, la relegació del reconeixement i l’expressió de la fragilitat en la nostra societat només als espais de confiança més íntims, és un indici evident d’aquest rumb que agafa la tendresa. La dificultat que suposa encabir, en el dia a dia, espais i moments en els quals ens sentim fràgils, és una mostra explícita que la fragilitat es vincula socialment amb la intimitat, amb els marcs petits i les veus que murmuren.
D’aquesta manera, fent abstracció més enllà de les seves concrecions individuals, la tendresa és l’íntim enfocat al petit. Sempre necessita un objecte, agent i pacient, perquè és inherent a la connexió entre éssers. Aquest objecte, no obstant això, no té per què ser de dimensions estrictament petites, sinó que té a veure amb la mateixa naturalesa del concepte que, independentment de si s’expressa o no, és evident que no ens interpel·la amb la força i les dimensions amb què ho fa, per exemple, la ràbia.
La tendresa s’oposa al principi rector de la utilitat. Només li donem espai en situacions molt puntuals perquè ens costa entendre la seva raó de ser en la narrativa social
D’altra banda, la tendresa és literalment oposada al principi rector de la utilitat. És per això que només li donem espais i moments d’expressió en situacions molt puntuals i determinades, perquè, inconscientment, ens costa entendre la seva raó de ser dins la narrativa social: no té sentit dins l’entramat de causes-conseqüències, no som agents amb capacitat decisiva. És senzillament instintiva, natural, necessària i inintencionada. En aquest sentit, és, fins i tot, força diferent d’ideals com la bellesa, entesa en termes clàssics: en el món artístic, per exemple, sovint hi ha una intenció darrere per part de les creadores, que pot ser, bàsicament, la transmissió o l’expressió de quelcom. Així, s’emmarca, en certa manera, dins la lògica del sentit i és capaç de ser, d’alguna forma, producte mercantilitzat. És clar que no és així en tots els casos, ateses que els motors i els motius artístics són infinitament diversos. Amb tot, sí que, sovint, podem trobar el denominador comú de la intenció artística, encara que sigui mínima.
La tendresa, en canvi, és sempre perquè sí: ens envaeix, no té cap objectiu –ni tan sols la seva expressió– és natural i, com a tal, es troba en la quotidianitat. Com diu Tokarczuk, és una forma de mirar el que ens envolta, independentment de judicis de valor, d’utilitat o d’etiquetes particulars –fins i tot l’etiqueta de “tendra”–, només per la connexió que ens genera el fet de compartir l’existència i la possibilitat d’afectacions recíproques.
Fora del temps
Jean-Paul Sartre, a La nàusea, cita aquesta frase: “He volgut que els moments de la meva vida se succeïssin i ordenessin com els d’una vida recordada. Tant valdria voler atrapar el temps per la cua”. El personatge de la novel·la reflexiona sobre la vinculació entre viure i narrar, que identifica com una mateixa cosa, igual com fa Tokarczuk: “Una cosa que succeeix i no es diu deixa d’existir i pereix”. Al seu torn, les dues afirmacions es vinculen amb la idea del record: només es recorda allò que ha estat explicat.
Aquesta és la tercera particularitat de la tendresa: la impossibilitat de la seva definició unívoca de l’inici, així com la seva expressió reduïda als espais i moments d’intimitat –cada vegada menys freqüents– condueixen necessàriament a formar part de tot allò que no es recorda, perquè és intrínsecament nostre.
És evident que no és possible recordar amb tota vivacitat –o reconstruir, si es vol– cap emoció o sentiment. Recordem què ens ha fet enfadar, però no exactament què sentíem quan estàvem enfadades. De fet, expressar les emocions és, sovint, quan ens adonem de les limitacions del nostre llenguatge. Però la particularitat de la tendresa, enfront de les altres emocions, és que no es pot narrar dins del flux del relat de la nostra experiència. Olga Tokarczuk començava així el discurs d’acceptació del Nobel: “Quan més tard li vaig preguntar sobre aquesta tristesa, cosa que vaig fer moltes vegades, sempre buscant la mateixa resposta, la meva mare va dir que estava trista perquè jo encara no havia nascut, però ja m’estranyava […]. Estranyar una persona significa que és allà […]. Ella va col·locar la meva existència fora del temps, en el dolç veïnatge de l’eternitat […]. I així, la meva mare, una jove que mai va ser religiosa, em va donar alguna cosa que alguna vegada es va conèixer com una ànima, i em va proporcionar el narrador més tendre del món”.
Per tant, la tendresa no pot ser descrita ni expressada en si, perquè ens travessa, però és anterior i posterior a totes nosaltres. Com a tal, ni la provoca res ni la percep ningú, és la condició indissoluble de l’existència compartida. No té inici ni final, no constitueix un relat, perquè, com diu l’escriptora polonesa, se situa fora del temps. I, precisament perquè no pot ser expressada ni emmarcada dins d’una narració, la seva condició necessària és, justament, la impossibilitat de ser recordada. La seva essència és, per tant, la resistència política que suposa el fet de no poder ser un record que s’encabeix dins de la trama ordenada que esmenta Sartre: si l’existència és narració, el que es pot encabir dins la trama és el residu més pur de resistència i, en aquest cas, de resistència compartida.
Tots sentim que hi ha alguna cosa que falla en el nostre discurs i la lògica imperant, que ens escindeix i ens individualitza i, contràriament als ideals promulgats, ens porta cap a llocs molt diferents del sentiment grandiloqüent de plenitud fruit de la realització personal en termes productius. Aquesta sensació compartida d’alguna peça que no encaixa del tot amb el nostre ritme de vida del qual parla Byung Chul Han, té a veure amb la consciència de la necessitat d’alguna cosa que no pot ser mercantilitzable: la fragilitat compartida, la tendresa de la interconnexió afectiva i la responsabilitat i el sentiment que suposa formar part de la col·lectivitat.
Per tant, quan deixem de fer, quan deixem de narrar i, sobretot, quan deixem de fer per narrar, queda alguna cosa que resisteix a la ruptura de tots els lligams i interconnexions mútues generades pel vincle social: la tendresa intrínseca compartida, que murmura a contracorrent lluny dels discursos imperants i a la qual, a vegades, li deixem veure la llum mitjançant les realitzacions individuals petites, fútils i que mai podrem recordar amb total vivacitat.
