Aquesta columna arriba més tard del que tocaria. Havia pensat en dir que va tant tard com els trens d’aquest país però no sé si seria exagerar una mica massa. En el fons i mal que em pesi sí que hi ha cert paral·lelisme: el meu propòsit és ser una persona més ben ordenada i portar les feines més a ritme però a l’hora de la veritat això no acaba passant i tot continua anant a estropades. I amb els trens passa que quan ens creiem que el servei no pot anar més malament t’arriben unes quantes pluges –i quan no és el robatori de coure, i quan no ves a saber què- i tot va encara pitjor, i si la cosa va encara gràcies perquè ara ja volen que ens acostumem a que es pari tot. Per sort per a mi per trobar la manera de complir tempos d’escriptura em cal sobretot i “només” un canvi d’actitud i per desgràcia també per a mi però sobretot per a tots plegats el problema dels trens requereix molta inversió que també va tard i unes solucions que sembla que a l’hora d’aplicar-les no seran ni fàcils ni ràpides.
La qüestió és que volia dedicar aquesta columna a fer una crònica en temps gairebé real d’un viatge en Mitja Distància amb Renfe des de Barcelona fins arribar a casa, tot aprofitant que aquesta setmana he fet un viatge llampec a la Ciutat Comtal per celebrar els primers trenta títols de la col·lecció Envinats de l’editorial Vibop (una efemèride que mereix una altre article el qual faria de més bon llegir).
Formo part del grup nombrós de gent que gaudeix dels viatges amb tren. És una forma sostenible i col·lectiva, i se’t permet badar mirant per la finestra o el vaivé dels passatgers
Però la veritat és que no he arribat a fer tal viatge amb tren per tant és possible que el text que neix d’aquesta no-experiència s’acosti més a una ficció que a una crònica ferroviària. De fet tenia moltes ganes d’agafar la Renfe perquè el trajecte m’hauria donat el material suficient per tenir una base sòlida en la que bastir la narració i perquè més enllà de l’obligació i el desig d’escriure sobre aquest tema formo part del grup nombrós de gent que gaudeix dels viatges amb tren. Els motius són múltiples: és una manera de viatjar sostenible i col·lectiva; és aquella manera de viatjar en la que se’t permet badar mirant per la finestra o el vaivé dels passatgers; i és aquell temps en moviment que pots dedicar a llegir o a fer algunes fenyes, i també i no menys important unes bones becaines.
Potser caldria reconèixer que també hi havia en la intenció d’usar aquest mitjà de transport una mica d’esperit aventurer; el sentit comú no ho aconsellava però si un no té l’obligació de ser a destí a una hora determina el desplaçament es pot acabar convertint en una petita expedició que aporta poques lliçons de vida però que sobretot és útil per treure-la com a exemple de desventura en converses que giren al voltant del malament que va el servei ferroviari.
Ara bé, tornant al món dels possibles en cas d’haver-lo fet el viatge ja hauria començat torçat perquè la nostrada línia R15, la que fa parades entre altres llocs al Priorat i a la Ribera d’Ebre, continua semi-tallada entre Reus i Riba-roja d’Ebre (Orilla Roja segons comunicats oficials governamentals) i cal agafar un autocar per fer aquest tram. Sabent-ho d’antuvi no cal més que paciència i resignació per afrontar-ho, i sense saber-ho amb antelació la sorpresa tampoc és cap novetat perquè ja ens sabem sud, territori d’orografia complicada i segurament una mica oblidats.
Trobo meravellós que el transport públic arribi a pobles petits que queden fora dels mapes i de les ments dels grans gestors
Tot i això hauria tirat endavant la intenció de fer el periple perquè em casaven els teòrics horaris del tren amb els de la línia regular de l’autocar que té origen a Reus i final a la Figuera, o sigui a casa. Uso poc aquest servei però li tinc estima perquè part d’aquest recorregut el vaig fer durant sis anys per anar del poble a l’institut (cosa que no enyoro pas) però sobretot perquè trobo meravellós que el transport públic arribi a pobles petits que queden fora dels mapes i de les ments dels grans gestors que centren sobretot l’atenció a grans enclavaments urbans. Esperava que aquest tros de travessa em permetés per reflexionar sobre el privilegi que gran part de la població tenim de poder-nos moure en vehicle privat i ser amos del nostre rumb i temps, que em fos útil per reivindicar la necessitat que existeixin aquests serveis per a poder mantenir pobles vius, i que servís d’una mica d’inspiració per treure altre cop a la llum al fet penós que per fer un trajecte que amb cotxe són dos hores amb transport públic es converteixin en unes quantes més.
El recorregut hauria estat meravellós: sentiment de relaxació per saber que camí de casa i del nostre petit tros de món els perills urbans disminueixen; el no haver d’estar en contacte físic molt proper amb altres persones i tenir un espai propi; aquell neguit de saber que cada cop queda menys per arribar a destí; i especialment la possibilitat de contemplar els paisatges des d’una alçada considerable, cosa que sempre va bé per canviar de perspectiva i més ara que fa dies que tot està mullat i remullat (una altra temàtica de possible columna podria ser la paradoxa de la queixa de si plou poc perquè plou poc o si plou massa perquè plou massa).
La qüestió és que aquest viatge no va existir i per tant tampoc van existir ni les sensacions ni les reflexions. L’alternativa a l’aventura i el patiment va ser també un autocar de línia regular que uneix unes quantes localitats entre Barcelona i Aragó i que a nivell pràctic va ser tot un encert. La sensació de confort i tranquil·litat no fou la mateixa que la de la ruta imaginada (cosa que no deixa de ser un prejudici personal) però va ser un descobriment sortir d’una Diagonal feta a mida dels vehicles i poc acollidora per a l’humà caminant per fer una primera parada a una marquesina que sembla instal·lada al mig del no-res a un tram de carretera proper a Gavà i a l’aeroport (crec), i continuar fins arribar a un Salou hivernal buit del bullici turístic que amb el sol lluent després de ploure semblava el decorat d’una pel·lícula, per seguir fins a l’Hospitalet de l’Infant, localitat que des de la distància del vidre i de l’altura de l’òmnibus sembla com un Salou més rústic i ventós, i finalment per continuar carretera enllà muntanya endins (i quines muntanyes!) fins a trobar l’Ebre.
El que hi ha més enllà del riu des d’aquesta perspectiva ja no ho puc escriure però la crònica podria continuar perquè tenim un país meravellós, sobretot si el mirem com un conjunt de paisatges que se succeeixen un darrere l’altre. Si és en qüestió de serveis que funcionin això ja són figues d’un altre paner, paner que per sort o per desgràcia avui, aquí i ara -mentre la lectura d’aquest text no s’acabi- no omplirà la taula.
