Una altra temporada s’inaugura a l’illa de la calma. Un any més del mateix. Un estiu on les conseqüències del model econòmic arrasen amb tot allò que troben al seu pas i deterioren un poc més l’ecosistema on vivim.
Un altre rècord d’assistències. Un altre trofeu d’aforament. Una altra insígnia brillant per haver superat els límits. I, amb ella, una nova empenta a la població resident per acabar-la de desplaçar. Aquí, com més empenys, més t’acostes a un penyal. I al final dels penyals, de les cales i de les platges, només hi ha la mar. Això ens força, cada vegada més, a abandonar l’illa perquè no hi ha més terra on anar.
Si realment volem plantejar un viratge en el model de vida asfixiant que han implantat en aquesta terra, cal que ens demanem quants són, en realitat, els volums de persones que passen per l’illa al llarg d’un any.
Un estiu més les conseqüències del model econòmic arrasen amb tot allò que troben al seu pas i deterioren l’ecosistema de Menorca
Menorca és una illa amb una població censada d’unes cent mil persones. Una xifra poc acurada si volem imaginar la vida que realment sosté l’illa durant l’hivern. Si féssim una fotografia un 5 de febrer, d’aquestes cent mil residents probablement n’hi sobrarien unes quinze mil. Una part correspon a segones residències de persones amb un alt poder adquisitiu que només hi passen uns quants dies l’any. Una altra part la formen propietaris amb menys recursos, però que igualment hi tenen cases d’estiueig.
La població absent inclou també un jovent en edat de formar-se, immers en un èxode gairebé estructural. Per manca d’oferta universitària o professional, molts marxen principalment cap a Barcelona o Palma per continuar el seu projecte de vida. I, finalment, hi ha una part important de persones censades que no viuen tot l’any a Menorca: moltes de les treballadores que requereix el monocultiu turístic per mantenir en funcionament la indústria de temporada i que, quan arriba l’octubre, tornen a partir cap a altres indrets.
Així, durant bona part de l’any, quedem aproximadament uns vuitanta-cinc mil habitants exposats a les fortes tramuntanades que ens esculpeixen el caràcter any rere any.
Tenim moltes virtuts en aquest trosset de roca que ens ha tocat viure. Limitada, petita i aïllada. Reserva de la Biosfera —i de la billetera d’alguns—. Un territori que cal defensar davant moltes amenaces. Vivim en un lloc on el discurs de la sostenibilitat s’ha gastat tant que avui fins i tot l’empra l’extrema dreta.
En espais on hi ha massificació turística limitar l’arribada de persones hauria de ser una opció legítima dins el debat públic
Entre aquestes virtuts hi podria haver la facilitat de controlar-ne els accessos. Ho sé: plantejar que s’ha de limitar l’arribada de persones és un repte moral complex. Tanmateix, en espais on la massificació turística desborda els esquemes de vida de la població local, afirmar que no volem més turistes hauria de ser una opció legítima dins el debat públic. Però en Sisa ja va deixar clar, i de la millor manera possible, que tothom és de casa seva si és que hi ha cases d’algú.
Idò com ho feim? Quan tenim els aqüífers en mínims històrics i en alerta de presequera permanent; quan es calcula que unes dotze mil cases estan segrestades per l’activitat turística mentre l’accés a l’habitatge s’ha convertit en el principal problema de la població resident; quan les infraestructures i els serveis bàsics no donen l’abast durant tres mesos l’any i es saturen; quines eines ens queden?
D’es Castell a Ciutadella hi ha 48 quilòmetres; de nord a sud, en el punt més ample, poc més de setze. Imaginem, per tant, que posar límits i establir mecanismes per reduir la pressió turística no és tan difícil com sovint ens volen fer creure.
Segons les dades de l’Observatori Socioambiental de Menorca, en els darrers quinze anys el nombre de turistes que passen per l’illa al llarg d’un any ha augmentat prop d’un 80%. En xifres absolutes, això significa haver passat d’un milió de visitants l’any 2010 a prop d’1,8 milions l’any passat, un nou any de rècord.
Per cada persona que té residència a Menorca hi ha vint turistes que passen per l’illa cada any
Això vol dir que la població resident representa aproximadament un 5% d’aquest volum anual de visitants. Dit d’una altra manera: per cada resident hi passen vint turistes cada any.
Com ha passat? No serà per la construcció de noves cases ni hotels. Gràcies a la lluita ecologista, a Menorca es va aconseguir posar un fre al creixement urbanístic i l’ordenació territorial va no sols limitar aquest creixement sinó que va fer desaparèixer unes 60.000 places turístiques previstes.
I doncs que ha passat? Les plataformes digitals de lloguer turístic van facilitar augment de l’oferta sense la necessitat de construir més. Amb el fenomen del lloguer turístic, els turistes s’allotgen a cases ja construïdes i per tant a poc a poc van desapareixent les cases d’aquí.
I arribats en aquest punt, convé formular una hipòtesi incòmoda: cada turista de més en una illa finita implica, tard o d’hora, menys espai, menys recursos i menys oportunitats per a qui hi viu.
Cada turista de més en una illa finita implica, tard o d’hora, menys espai, menys recursos i menys oportunitats per a qui hi viu
Per comptar les persones que arriben a Menorca no cal fer càlculs gaire sofisticats. L’accés a l’illa és evident: per mar o per aire. Les portes d’entrada són limitades i fàcilment quantificables. I les dades mostren una tendència inequívoca: en poc més d’una dècada gairebé s’ha duplicat el nombre de turistes que trepitgen aquesta illa de 702 quilòmetres quadrats.
La pregunta ja no és si el creixement continuarà. La pregunta és quants rècords més estam disposats a celebrar abans d’admetre que allò que anomenam èxit turístic s’ha convertit en una condemna social, econòmica i ambiental.
