L’altre dia vaig poder participar a la jornada Mutare, comissariada per la bona gent de La Sullivan, enfocada en la cultura compromesa, i vaig sortir d’allà amb una sensació de potència que em va omplir un cos cansat i esgotat de batalles i discussions abstractes. La Nau Bostik va fer d’escenari i nosaltres vàrem ser part d’una obra inspiradora i engrescadora. La jornada la va obrir en Miquel Missé i em va fer pensar en com darrerament ens passam molta estona repartint culpes, especialment a la gent jove. Que si són masclistes, que si són racistes, que si són feixistes.
Sovint ens oblidam que, com diu Alicia Valdés al seu darrer assaig (Auge, Debate, 2026), la joventut d’avui s’enfronta a un món, a unes condicions i a unes normes que hem creat les persones adultes i que, com diu Juan Evaristo Valls Boix al seu JOMO (Anagrama, 2026) els exigim que rendeixin i compleixin cada vegada més, però amb cada vegada manco recursos. I nosaltres, les adultes, hem virat cap a unes posicions essencialistes que, a parer meu, a vegades fan por. I no perquè tenguin forma de fantasma o de monstre, sinó perquè realment ens fan perdre de vista la delicadesa, la complexitat, la cohesió, la confiança i la humilitat. Missé va fer una intervenció que semblava que ens estava abraçant una per una, com si poguéssim rendir-nos un moment i recapitular, reconèixer i dilucidar altres possibilitats.
Sovint ens oblidam que la joventut s’enfronta a un món, a unes condicions i a unes normes que hem creat les persones adultes.
A la jornada també vaig poder escoltar n’Antonio Alcántara i les connexions entre l’educació social i l’art o vaig poder conèixer el Festival Inevitable i com han après a hackejar l’espai públic per poder-lo habitar. També vaig veure com l’experiència del Correllengua agermanat d’enguany ha pogut convocar 180.000 persones i ha evidenciat la riquesa de la nostra llengua a mesura que avançava pel territori, a banda de deixar d’anar a remolc de les agressions i fer una edició molt més propositiva davant de discursos pretesament agermanadors però que pretenen acabar amb la diversitat. L’aparició de n’Anna Ferrer i la seva veu cantant el Romanç de na Roseta em va posar els pèls de punta, com me’ls posa la destrucció de ca nostra per un monocultiu econòmic anomenat turisme. Però n’Anna ens va fer pensar en com la música és una eina potentíssima per pensar en nosaltres com a individus dins allò col·lectiu i en com aquesta obre fronteres en lloc de rompre-les. També vàrem conèixer les propostes de l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau), el NextUs o el diari Inèdit a través de na Gina Rigol.
En Diego Salazar, de Fes! Cultura, ens va recordar que si el racisme és l’arma de l’autoritarisme, la diversitat és la defensa de la democràcia i va dedicar el gruix de la seva intervenció a anomenar un munt de projectes increïbles que cada dia treballen per fer de Barcelona una ciutat més antiracista i més autogestionada. En Març Llinàs ens va recordar que l’humor també és una forma de resistència i una eina molt poderosa per enfrontar-nos al món que habitam.
La cultura que no ocupa portades serà la que ens ajudarà i ens impulsarà a generar imaginaris més constructius i, sobretot, més transformadors.
I què dir de na Neus Masdeu, que es va encarregar de fer el companatge perfecte amb pa i xocolata, primer, i seitons, xips i olives, després. De fet, ens va fer cantar i tot, una mostra de com el menjar també pot ser una eina per generar espais de comunitat. L’aparició de na Sílvia Albert ens va fer aixecar de les cadires amb una actuació que era impossible que deixàs a qualcú indiferent i al final, quan ja pensàvem que havíem arribat al punt àlgid, varen comparèixer uns músics i unes veus per la porta. Va resultar que eren la Riborquestra, una orquestra comunitària i intergeneracional del barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera.
Per ventura amb una jornada no es pot arreglar el món (efectivament, no), però sí que es poden obrir finestres que no és que estiguessin tancades, sinó que algunes no sabia ni que existien. A vegades ens centram tant en els nostres redols, en les nostres identitats com a parcel·les tancades amb pany, que ens costa mirar una mica més enllà. A Mutare vaig poder no només mirar més enllà, sinó sentir i, en certa manera, tornar a convèncer-me, que la cultura que no ocupa portades serà la que ens ajudarà i ens impulsarà a generar imaginaris més constructius i, sobretot, més transformadors.
