“Allò que importa no és sol i aviat,
si no arribar amb tots i a temps”
León Felipe
Ara que s’apropa l’estiu, puja la calorada i mig crema el món, caldrà recordar que dissabte 13 de juny tenim una cita en forma de cursa solidària, d’aigua redistribuïda per a tothom i de ventada fresca democràtica. És a dir, de cursa antiracista. Segona edició de les moltes que vindran per reivindicar –per exigir– que cada vida compta i que fins que no sigui així, no ens en sortirem per enlloc.
De nou, a la carrera, de la mà dels imprescindibles companys i companyes de Top Manta i de les xarxes comunitàries que saben travar des d’aquesta experiència d’autoorganització que ha esquerdat els discursos d’odi, ha esberlat la distopia racista i ens recorda cada dia que tot va arrencar al Senegal, després de dècades d’espoli, neocolonialisme i desesperança. Per això dissabte 13 –com cada dia– tocarà falcar-se la samarreta, com diria l’Ovidi. Però no la més vella –com suggeria el d’Alcoi– sinó la més nova, que al capdavall és la mateixa i són les que han anat teixint des del Sindicat de Venedors Ambulants de Barcelona.
Es blinden fronteres, s’armen murs i s’electrifiquen filferros per anunciar als que proven de venir que mai no podran viure com nosaltres
Una carrera gens competitiva on s’accepten tots els estils, edats i ritmes. Fonamentalment perquè no manca cap raó per ser-hi i no sobra cap motiu per estar-hi. I perquè es blinden fronteres, s’armen murs i s’electrifiquen filferros per anunciar als que proven de venir que mai no podran viure com nosaltres. És a dir que els neguem radicalment, mode de vida imperial, el que per a nosaltres volem. I això té nom –i conseqüències.
Perquè ara que en aquest racó d’un món global el solstici d’estiu és a tocar i pujaran tots els termòmetres –els climàtics, els socioeconòmics i els polítics– caldrà evidenciar que tot es resumeix de forma abissal en l’escissió que divideix el planeta i que contradiu un món comú: la segregació infinita entre ser turista o ser migrant. Perquè si ens volem creure de debò el que ja sabem de veritat, subvertint una indiferència criminal que pagarem cara si no la capgirem, caldrà cridar que només en els primers mesos de 2026 ja han mort mil persones a la Mediterrània. 30.000 des de 2014, segons l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM). El 2025 s’hi van deixar la pell i la vida 1.330 persones al Mediterrani Central i 1.172 a la ruta de les Canàries, segons les mateixes fonts. Sortir a córrer, doncs, per cridar col·lectivament que la pregunta fa temps que ja no és si un altre món és possible –que ho és, indiscutiblement–, sinó com carai és possible aquest. I per què ho permetem.
Tot es resumeix de forma abissal en l’escissió que divideix el planeta i que contradiu un món comú: la segregació infinita entre ser turista o ser migrant
Ara mateix, amb mil motius infinits per no faltar a la cita antiracista de dissabte, que en realitat és una cita per mantenir dempeus cada dia. Ara i aquí que els Països Catalans també estan sota setge ultradretà, xenòfob i racista –de Perpinyà al País Valencià, del País Valencià a les Illes– i que a Catalunya treuen cap demoscòpic desbocat les extremes dretes, sigui quina sigui la bandera que enarbori quan atien el mateix odi racial.
O ara que venim d’un cap de setmana en què un conclave neonazi europeu ha ocupat una finca privada a Santa Susanna amb la manifesta irresponsabilitat, que rima amb complicitat, de l’alcalde de la localitat, que vergonyosament ha minimitzat, banalitzat i quasi justificant el dret que es realitzés l’esdeveniment. Justament ara, entre les dues ribes de la mateixa mar, quan l’apartheid continua travessant els territoris palestins ocupats, quan Gaza és encara sota setge, quan el debat excloent sobre la migració –sempre sense la migració– ocupa tan sovint tants titulars esbiaixats i criminalitzadors o quan estem en ple procés de regularització, nascut –no ho oblidem– d’una llarga iniciativa popular via ILP que va aplegar més de 500.000 signatures. O quan les batusses –i les resistències– de l’ICE continuen. O, memòria pel futur, quan venim també del misèrrim desnonament del B9 de Badalona el desembre passat i de la rèplica de l’Ajuntament de Barcelona a la Zona Franca.
Caldrà córrer en la llarga marató que ens espera, que només podrem fer a relleus, sent cada cop més i arriben a meta a temps i junts. Córrer per frenar el racisme
Tot això és sabut i la llista classista i racista és massa llarga, inscrita en l’era de la brutalitat, del sadisme i la deshumanització galopant. Però per això, tot just ara, caldrà recordar que si l’any passat la cursa antiracista ja va ser una fita, en esdevenir una convocatòria desbordant i desbordada, enguany ja s’ha superat abans de començar. Perquè aquest 2026 no hi haurà una nova cursa, sinó nou, nascudes de vuit altres municipis que han volgut replicar-la solidàriament –de Manresa a Salt, de Vic a la Garrotxa, de Sallent a Sabadell, de Terrassa a Solsona.
Les males notícies, certament, corren de pressa –però les bones, també poden escampar-se ràpidament per contagi. Per desbordament. Per desbordament democràtic, probablement l’estri més potent, eficaç i eficient per revertir tot el que ens aclaparà. Ponts contra murs, caldrà córrer dissabte 13 de juny –i l’endemà, més, en la llarga marató que ens espera, que només podrem fer a relleus, sent cada cop més i arriben a meta a temps i junts. Córrer per frenar el racisme. Esprintar per arribar per vies segures a un lloc millor. Córrer com antònim de no fer res, de no quedar-nos quiets, de no mirar a una altra banda. Cames, ajudeu-nos!
