Va deixar la ciutat de Ksar el Kebir (el Marroc) quan encara no sabia ni anomenar les coses. El viatge a la costa sud-catalana amb la seva família el faria conèixer d’hora realitats a vegades molt distintes i altres no tant. Youssef El Maimouni (Ksar el Kebir, 1981) mai va abandonar les seves arrels i va aprofundir en elles estudiant Filologia Àrab a la Universitat de Barcelona. Més tard es va instruir en Mediació de Conflictes en la Universitat Oberta de Catalunya, i en els darrers anys ha focalitzat el seu treball coordinant un servei juvenil a la ciutat en la qual ha viscut més temps que a qualsevol altre lloc. També ha viscut a França i a Llatinoamèrica. Quan el destaquen com un dels escriptors nord-africans en els quals fixar la vista, ell es lleva importància, però la seva escriptura obri un parèntesi en el gènere narratiu i es carrega d’assumptes socials amb un ressò mai transitori.
En el que ha anomenat Trilogía de la discriminación (Cuando los montes caminen, 2021) i Nadie salva a las rosas (2023, Roca Editorial) es desencadenen dues novel·les que recorren l’estreta relació entre l’Estat espanyol i el Marroc a través d’esdeveniments decisius i personatges rebutjats per la seva identitat en una societat cada vegada més violenta. En la primera, el teló de fons és la Guerra Civil; en la segona, Casablanca i l’extraradi barceloní. Com irromp la idea del protagonista comú d’ambdues, Yusuf, i quina és la baula? Està en procés la tercera part?
No sé si finalment completaré la trilogia, com a mínim no a curt termini. En un primer moment, volia escriure tres novel·les que desmuntessin el relat oficial i la construcció social racista cap al moro, la maurofòbia i els seus derivats. Tres històries, un collage, una mena de passat, present i futur sobre aquesta alteritat que a Espanya es fa servir per interessos ideològics, identitaris i creant mites del no-res. Un cop publicada la segona novel·la vaig començar a escriure la tercera part, ambientada en un futur pròxim amb un to semblant a la sèrie britànica Years and Years. Però analitzant l’actualitat vaig entendre que els esdeveniments que vivim i patim en l’àmbit global superen qualsevol ficció (sé que sona a tòpic), i no em sentia còmode amb la idea d’aportar un altre relat distòpic a aquest món literari tan ple d’històries depriments. No ho descarto, però ara no toca.
“Sembla com si ens interessés tot allò que succeeix a les societats dels països àrabs, no pas les seves veus”
Respecte a la coincidència dels protagonistes ho recordo amb gràcia, tot i que no ho és gens. A Cuando los montes caminen, el protagonista principal rep el nom de Yusuf com una mena de joc metaliterari i d’homenatge a tantes autores i autores que han batejat a part dels seus protagonistes amb el mateix nom de qui signa el text. En el meu cas, la transcripció dels personatges de les meves novel·les respecta la fonètica original en àrab i no faig servir, per exemple, el model francès que tants noms ha transcrit d’una manera, per dir-ho suau, qüestionable. Molts cops he pensat a modificar el meu nom als meus documents d’identitat, però sempre arribo a la mateixa conclusió: si mantinc la transcripció com a Youssef en lloc de Yusuf, faig un petit acte de memòria simbòlica, recordant i recordant-me que les colònies europees no només van espoliar territoris i els seus recursos, també imaginaris, identitats i els nostres noms.
A Nadie salva a las rosas, una novel·la més coral, que coqueteja amb l’autoficció, vaig decidir que un dels protagonistes, un educador social que treballa amb nouvinguts i nouvingudes, també portaria com a nom Yusuf. En un primer moment no havia de ser així, però durant el procés d’escriptura va coincidir que em van entrevistar d’un mitjà i se’m va demanar si el protagonista de Cuando los montes caminen estava inspirat en la meva experiència. Pots imaginar la meva cara de sorpresa. Si a un personatge que transita durant la Guerra Civil se’l confon amb l’autor, doncs imagina’t un que es dedica a una feina molt semblant a la meva. Bàsicament, vaig entendre que gairebé no llegim literatura àrab i que desconeixem el seu imaginari. Sempre que puc, deixo sobre la taula la següent reflexió: sembla com si ens interessés tot allò que succeeix a les societats dels països àrabs, no pas les seves veus.
Acompanya, dinamitza i dirigeix projectes que obren un horitzó a adolescents en un entorn multicultural complex, quines són les principals dificultats que tracta?
“Som incapaços d’acceptar que les societats no són elements fòssils”
Les meves companyes i jo ens passem la vida recordant als i les joves que indiferentment de les arrels —que, sense cap dubte, han de celebrar—, són persones catalanes. Si vols, els nous catalans, recordant allò que va popularitzar en Paco Candel. Però la realitat és una altra, encara avui dia, som incapaços d’acceptar que les societats no són elements fòssils. En la pràctica, encara no acceptem que vivim un temps transcultural (amb tots els conflictes que comporta). És cert que a Catalunya tenim molta sort, en comparació amb altres territoris, i gaudim d’una gran varietat d’entitats, serveis, equipaments i projectes que mitjançant l’educació no-formal apropen una sèrie de recursos, eines i experiències a joves que d’altra manera potser no coneixerien. Però hem de tenir present que no només són activitats de lleure o impulsos d’acció social, també espais polítics que afavoreixen l’esperit crític. I sovint, no ens atrevim a confrontar certes problemàtiques, posar nom, desconstruir-nos, despullar els privilegis d’uns i altres i fer autocrítica. Sembla com si l’encàrrec fos només entretenir i treure als infants i als joves de les places públiques per a evitar que juguin amb la pilota de futbol o vòlei i així estalviar queixes veïnals i deixar més terreny per les terrasses dels bars.
En el context de l’educació reglada, quan els infants que són objecte de racisme passen d’un entorn de protecció a la primària a la brusquedat de secundària i els canvis que implica, considera que el sistema té els instruments precisos que acompanyin el pas d’una etapa a una altra?
Malauradament, es dirigeix massa sovint l’enfocament cap al professorat i no tant a la falta de recursos o l’evidència que amb cada canvi de govern es practiquen una sèrie de reformes que embogeixen a totes les persones implicades. L’educació no és considerada com un pilar de la nostra societat, més aviat es contempla com un camp on transmetre els principals interessos immediats a cavall dels corrents pedagògics i polítics que poques vegades practiquen una reflexió i una sèrie de mesures que interpel·lin les necessitats reals de l’alumnat. Més enllà del conformisme assistencialista, també hauríem de generar protocols i continguts que no cronifiquen un etnocentrisme caduc. A més, el currículum escolar, amb totes les darreres reformes, gairebé és el mateix amb un nom diferent. No dic, tot i que seria bastant defensable, que a l’escola s’hagi d’estudiar el tamazight (tercera llengua de Catalunya), però sí oferir uns continguts que no estiguin dictats només pel lobby de les grans editorials que amb els seus llibres de text encara avui dia ens volen convèncer que Colom va descobrir Amèrica o que l’ocupació del Marroc per part d’Espanya va ser un protectorat amistós. I com aquests, tants i tants exemples que dificulten una metodologia i un traspàs de coneixements inclusius per tothom.
Creu que el suport institucional ha estat palpable en centres com aquest, centres d’acolliment o entitats socials dedicades a recolzar als qui el necessiten o continua sent residual?
“Parlem de pantalles, d’ultradreta, de violències i gairebé mai ens referim als responsables, a tots els que facilitem que una part del jovent estigui desorientada”
La realitat és que la majoria dels professionals del sector quan arriben a certa edat i després d’anys d’implicació es plantegen fer el màster de professora o unes altres oposicions perquè tenen clar que al món del lleure o de l’acció social difícilment puguin fer carrera amb un mínim de condicions, i no em refereixo només a les econòmiques. Si centrem la mirada en els recursos destinats, en l’externalització dels serveis, és senzill comprovar que anem a la deriva. Fins i tot, el senyor Florentino Pérez ja fa anys que ha posat la pota i mig cos en el sector provocant una precarització encara més extrema. Tot i que reconec que a Catalunya disposem d’una xarxa d’entitats prou important, el model se sosté gràcies al voluntariat, a sous que no permeten un llarg lligam amb els projectes, pressupostos i drets laborals que es retallen amb cada concurs o subvenció, equipaments que no poden acollir tota la demanda i falta d’acompanyament terapèutic. I a això li hem d’afegir que Barcelona i l’àrea metropolitana expulsa diàriament als seus veïns, i per tant dificulta l’arrelament d’una gran part de la població provocant més migracions forçoses.
La generació alfa, amb una enorme influència digital, és definida contínuament pel dèficit d’atenció, l’aïllament, el sedentarisme o la mandra metacognitiva. Què hi ha d’etiquetes falses o de risc? Com fa per a relacionar-se amb els seus alumnes travessant aquesta línia de temps?
No considero que existeixi una fórmula exacta, sí elements essencials que faciliten la relació: conèixer els seus codis, dominar el seu llenguatge, parlar de tu a tu sense confondre els rols, no alliçonar moralment, no tenir respecte a dir les coses pel seu nom i respectar les sensibilitats. Amb els i les joves que més m’he “barallat” són els que mantenen un millor record del procés d’acompanyament. És natural que no ens ho posin fàcil, l’adolescència és una etapa complicada, però els hi hem de permetre el dret a equivocar-se i aprendre, afavorir que pensin per si mateixos. Em molesta molt sempre que assenyalem als joves amb etiquetes negatives. Parlem de pantalles, d’ultradreta, de violències i gairebé mai ens referim als responsables, a tots els que facilitem i promovem que una gran part del jovent estigui desorientada. Som els adults els responsables de protegir i afavorir que, no només els infants, també adolescents i joves, creixin en un entorn sa. I més enllà de si existeix una diagnosi o no, unes etiquetes o altres, ens hem de qüestionar quines eines estem facilitant.
La literatura (i totes les arts) són fonts d’inspiració, cal acostar les veus i que se sentin per igual, si tot ens és igual anem a la desfeta i ser el contrapoder ens fa deslliurar-nos de pitjors escenaris, sobre quins fonaments educar per a no anar marxa enrere?
“Vaig començar a entendre certes mirades, discriminacions o prohibicions que provocaven que es classifiqués la gent segons l’origen o el color de la pell”
No és gratuït que es publiquin tants llibres d’autoajuda, hem delegat els processos de cures i sanació, de millora i de creixement al terreny individualista, a l’àmbit privat; l’èxit del capitalisme que sembla innocu, però que ens emmalalteix com a societat. Jo tornaria a uns valors i fonaments més humanistes.
On detenir-nos realment per a inculcar a la societat el caràcter transcultural que ens despulli del racisme i eviti que els totalitarismes ens engoleixin?
No és gens fàcil i m’agradaria tenir la resposta, però no la tinc. Soc pesoptimista, encara no he perdut del tot l’esperança en la humanitat. Per sort treballo amb joves que em fan estar despert, conscient, en un continu dubte, desconstruint-me. I és evident que les cultures són construccions socials, per tant, també viuen en contínua transformació. Caldria que ho acceptéssim.
El laberint legal d’aquestes persones és la primera barrera d’integració, pensa que la llei d’estrangeria ha afavorit anys enrere o que la regularització anunciada és una conseqüència lògica dels drets?
No sé si existeix la lògica política o si aquesta va darrere dels interessos. El que sí que celebro és que tota la gent que ha estat darrere de la lluita fins que s’ha aprovat la regularització ja han anunciat que és un primer pas i que els esforços no s’aturen, que continuaran fins que es tanquin els CIE, fins que es derogui la llei d’estrangeria, i tantes altres vulneracions de drets.
Va arribar a Espanya en un marc de fragilitat política pel cop d’estat entre altres temes, què recorda d’aquest país sent nen, en els anys vuitanta, quan es tractava de consolidar la democràcia i modernitzar una època?
“Felipe González i la majoria dels polítics d’aleshores, i els que han vingut després, ens van prendre el pèl amb allò de la transició cap a la democràcia”
Intento no ser nostàlgic, però per sort, la mirada que mantinc de la meva infància és prou feliç. De petit no vaig ser conscient del meu vessant migratori, cap infant hauria de carregar amb aquest pes. A l’escola i al carrer tothom provenia de famílies de classe treballadora, al poble hi havia dues famílies d’origen marroquí i d’altres de Múrcia, Galícia, Extremadura, Andalusia; una família d’origen romanès, algunes famílies gitanes, de Castella, d’Aragó, les de vuit cognoms catalans… i la majoria es reunien al local de l’associació de veïns o als espais públics. Tots, o la majoria, del Barça i tots els infants corríem a casa quan tocava el moment de Bola de drac. A l’època de l’institut ja vaig començar a entendre certes mirades, discriminacions, prohibicions i certes polítiques que provocaven que es classifiqués la gent segons l’origen o el color de la pell. El tu sí, però tu no, que tantes vegades m’he trobat. A la vegada no hi ha ningú que m’hagi decebut políticament tant com en Felipe González. Els meus pares són o eren socialistes. La figura del president d’aleshores i les seves relacions amb el Marroc, i a tot estirar amb altres països del sud global, provocava que penséssim que ens trobàvem davant d’un polític que marcaria tendència i que afavoriria unes polítiques socials que prioritzarien la creació d’uns fonaments que mantindrien en peu els requisits mínims per a qualsevol societat que aspira a ser benestant. Ell i la majoria dels polítics d’aleshores, i els que han vingut després, ens van prendre el pèl amb allò de la transició cap a la democràcia.
Cicatritzar la memòria sense vetllar abans per una memòria justa, la tònica de molts llocs. Com sent que s’ha desenvolupat la memòria i les lluites col·lectives del seu país d’origen? Ha viscut en algun moment la confrontació de prop?
La migració que van realitzar els meus pares es va originar per raons econòmiques, amb la il·lusió d’oferir un ventall de possibilitats més ampli als seus fills, per ajudar a la família ascendent i amb l’esperança de tornar un dia no gaire llunyà. La situació geopolítica del Marroc és prou complicada i en les darreres dècades l’economia ha avançat a dues velocitats. Es podria dir que s’ha incrementat el nombre d’una sort de classe social mitja, però l’escletxa econòmica entre les principals fortunes i els més desfavorits s’incrementa cada cop més. Al setembre vam viure les manifestacions de la Generació Z i per primer cop en la història moderna aquestes reivindicacions no venien promogudes per les classes dirigents, grups polítics o sindicats, sinó pels mateixos joves que reclamen millores socials. Necessitem temps per veure en què es tradueix, però el que sí que queda clar és el canvi de paradigma; els joves ja no tenen com principal objectiu abandonar el país, volen quedar-se i que es compleixin les promeses i les reformes polítiques que haurien de millorar la situació de la societat. Conscient dels meus privilegis, no he patit mai cap confrontació més enllà de les discussions polítiques, ideològiques i teològiques en què no sempre has d’estar d’acord amb l’altre. Sé quin és el meu lloc i des d’on construeixo noves narratives i per això em fa especial il·lusió que es tradueixi una de les meves novel·les a l’àrab, amb traducció d’Abdelkader Chaui, un dels meus referents polítics, i de la mà d’Editions Le Fennec, l’editorial que va apostar pels primers textos de Fàtima Mernissi.
Has escrit la teua primera novel·la en català, Què en diré del dia d’avui (Editorial Jande, 2025), que es traduirà al castellà al març. L’argument se centra en tres escriptors que freqüenten un restaurant emblemàtic d’aura mística a Tànger amb el pes de qui observa sense embuts en què s’ha convertit. És una volta a les petjades innates? Amb quin autor del passat li agradaria asseure’s, per exemple, en el Cafè Hafa i conversar-hi?
“Pretén apropar una sèrie de qüestions als lectors que generin cert debat sobre l’apropiacionisme cultural, els privilegis dels homes en les societats patriarcals o el turisme sexual”
No tinc clar quines són aquestes petjades, el que sí que sé és que no en sabem pràcticament res de la literatura marroquina i menys de l’escrita en àrab. Tampoc de la realitat històrica del Marroc: un país africà, amazic, àrab, preislàmic, islàmic, jueu, piratejat, colonitzat, etc. I si pensem en Tànger, exceptuant Xukri i Ben Jelloun, l’obra ambientada a la ciutat, centenars de títols; forma part d’un corpus literari occidental que poc o no té res a veure amb les creacions culturals del Marroc. I Què en diré del dia d’avui pretén apropar una sèrie de qüestions als lectors que generin cert debat sobre l’apropiacionisme cultural, els privilegis dels homes en les societats patriarcals, el turisme sexual, l’orientalisme o la colonització d’imaginaris.
Fa anys que no trepitjo el Cafè Hafa, allò s’assembla a les Rambles i ha perdut el seu encant. Amb els anys he après a desmitificar, em centro més en l’obra, en el cas dels escriptors o artistes. Però si ha de ser algú del passat triaria a Fàtima el Mernissi, Mahmud Darwish, Abu Nuwas i Edward Wadie Said.
Has col·laborat en la reforma del fons especialitzat en “món àrab” de la biblioteca Sant Pau i Santa Creu del Raval, com germinen aquests reductes de resistència i quines veus la componen?
La proposta prové de les tècniques del programa d’interculturalitat de l’ajuntament i de la direcció de la biblioteca i del seu grup de treball, a les quals vull agrair les facilitats i la predisposició per acceptar que agents externs analitzin i revisin part de les seves tasques. Durant uns mesos, un equip de cinc companyes hem treballat amb l’objectiu de millorar un fons que ja de per si és important, però que amb el temps s’havia cobert d’una capa d’anacronisme i que havia deixat de conversar directament amb les realitats de les societats dels països àrabs. Tres quartes parts del fons pertanyen a obres d’autoria no-àrab (o de la resta de llengües d’aquests països). Escriptors, historiadors, antropòlegs, sociòlegs i “viatgers” que amb la seva sobreproducció omplen baldes i baldes de moltes biblioteques amb temàtiques tan desgastades com el vel, el jihadisme o el cuscús. En canvi, quan analitzem les obres traduïdes de les principals llengües dels països àrabs la varietat és senzillament evident, com a qualsevol altra literatura i cultura. Aleshores, què ens empeny a escriure sobre el “món àrab” i, a la vegada, deixar de banda les seves veus? Què ens fa por, que potser no són tan diferents com creiem?
