La República Islàmica de l’Iran, construïda sobre la fusió del poder polític i religiós, representa un dels exemples més destacats de despotisme religiós en l’era contemporània. Aquest règim, sorgit de la Revolució de 1979, ha enfrontat durant dècades desafiaments interns i externs, i ara es troba sumit en una crisi profunda. L’ocorregut el gener de 2026, un gener sagnant amb massacres generalitzades, evidència la pèrdua total de legitimitat del règim i com de descarnada és la seva violència estructural.
Cada vegada que intento comunicar-me amb amics a l’Iran, els missatges triguen o es perden. Sento la catàstrofe en cada silenci. He seguit de prop les protestes d’anys anteriors des del Moviment Estudiantil dels anys 90 fins al moviment “Dona, Vida, Llibertat”, i he vist com l’esperança es transforma en por. Aquest gener sagnant no és només una notícia llunyana: és el crit ofegat de persones que conec, de famílies que esperen respostes que mai arriben. Aquest article examina la història d’aquest govern, les seves característiques estructurals i la situació actual el febrer de 2026, al mateix temps que subratlla la necessitat d’una transició cap a un sistema secular i federal un model que reconegui la diversitat cultural i ètnica de l’Iran i distribueixi el poder de manera més equitativa.
De la revolució a la consolidació del poder religiós
La Revolució de 1979 va començar amb una mobilització massiva que prometia independència, justícia i llibertat, de diversos sectors de la societat contra el règim del Shah. Milions d’iranians van participar en aquell moviment, però després de la victòria, les forces religioses liderades per Ruhollah Jomeini van prendre el control del país. En el referèndum d’abril de 1979, la República Islàmica va ser aprovada per una àmplia majoria, i els principis de l’anomenat velayate faqih, que atorguen el poder absolut al líder religiós, es van convertir en el nucli de la Constitució. Aquesta estructura va rebutjar la separació entre religió i estat, establint les bases per a la concentració del poder en mans de les institucions religioses.
La Revolució de 1979 va començar amb una mobilització massiva que prometia independència, justícia i llibertat, de diversos sectors de la societat contra el règim del Shah
En les primeres dècades, la guerra Iran-Iraq (19801988) va unir al règim enfront de l’amenaça exterior, però al mateix temps va devastar l’economia i va agreujar la repressió contra opositors interns inclosos grups d’esquerra, liberals i minories. Després de la mort de Jomeini el 1989, Ali Jamenei va assumir el lideratge, i el rol de la Guàrdia Revolucionària Islàmica es va consolidar com a pilar fonamental per mantenir el poder.
Els períodes de presidències reformistes o moderades, com els de Mohammad Jatami (1997-2005) i Hassan Rohani (20132021), van intentar millorar les relacions exteriors, els drets civils i ampliar l’espectre polític, però en tots aquests anys, els esforços per reformes internes no van produir resultats duradors. Cada vegada que hi havia signes d’obertura, el règim religiós responia amb una repressió més dura i una restricció més gran, que anava des de la persecució de la premsa i els activistes amb Jatami, fins al fracàs a complir les promeses i l’enduriment de la repressió de les protestes amb Rohani. Aquest patró va demostrar que l’estructura del velayate faqih no permetia canvis fonamentals i neutralitzava qualsevol intent de reforma.
A l’Iran, les onades contestatàries són contestades amb violència extrema, deixant milers de persones mortes i detingudes
Les protestes recurrents des del Moviment Verd de 2009, les manifestacions nacionals de 2017-2018, les de novembre de 2019 i el moviment “Dona, Vida, Llibertat” de 2022 van reflectir un profund descontentament amb la corrupció, la desigualtat i la repressió. Aquestes onades contestatàries solien ser contestades amb violència extrema, deixant milers de persones mortes i detingudes.
Característiques del despotisme religiós i desafiaments estructurals
El velayate faqih, com a pilar central del sistema, situa al líder en una posició pràcticament per sobre de qualsevol rendició de comptes o supervisió. Qualsevol veu dissident no es considera només una crítica política, sinó una amenaça contra l’essència de la religió i el règim. Aquesta estructura ha sotmès la vida quotidiana de la població en múltiples capes de control.
En el pla cultural i ideològic, lleis religioses com l’ús obligatori del hijab, la censura massiva de mitjans, el control del contingut educatiu i restriccions severes a l’art i la literatura s’han convertit en eines per modelar la ment i el comportament de la societat. Aquests controls han restringit dràsticament els drets de les dones, han marginat les minories religioses i ètniques i ha reduït la llibertat d’expressió gairebé a zero. Com a resultat, ha sorgit una societat en la qual el qüestionament i la diversitat de pensament es consideren pecat o traïció.
Lleis religioses com l’ús obligatori del hijab, la censura massiva de mitjans, el control del contingut educatiu i restriccions severes a l’art i la literatura s’han convertit en eines per modelar la ment i el comportament de la societat
Des de la perspectiva política i de seguretat, la Guàrdia Revolucionària i la força paramilitar Basij s’han transformat en els braços principals per a preservar el poder. Les protestes, grans o petites, són contestades amb detencions massives, tortures sistemàtiques i fins i tot execucions públiques o assassinats encoberts. Aquesta maquinària repressiva no només elimina l’oposició, sinó que, generar un clima de por que destrueix qualsevol possibilitat d’organització independent.
En l’àmbit econòmic, la influència de fundacions religioses i entitats lligades al líder ha desviat la riquesa nacional cap a grups específics i pròxims al poder. La corrupció estructural, la mala gestió i el monopoli de recursos, juntament amb les sancions internacionals, han generat una inflació descontrolada i una desocupació massiva, fent la vida extremadament difícil per a milions d’iranians. En aquest context, el benestar públic ha estat sacrificat en favor de prioritats ideològiques i polítiques.
La corrupció estructural, la mala gestió i el monopoli de recursos, juntament amb les sancions internacionals, han generat una inflació descontrolada i una desocupació massiva
En política exterior, el suport a grups a la regió i la persecució del programa nuclear han col·locat al règim en confrontació permanent amb Occident. Aquesta confrontació, encara que a vegades es presenta com a símbol de resistència, ha imposat costos enormes a la població: des de l’augment de sancions fins a l’aïllament econòmic i la intensificació de les pressions internes.
Quan les bases de la legitimitat s’assenten en una ideologia tancada i innegociable en lloc del poble, qualsevol veu dissident es converteix en una amenaça existencial, i el cicle de repressió i crisi es perpetua indefinidament.
Massacre sense precedents
El febrer de 2026, l’Iran encara es recupera de les protestes nacionals massives que van començar a finals de desembre de 2025. Aquesta onada va sorgir inicialment per la caiguda dràstica del rial, la inflació desbocada i la crisi de subsistència, però ràpidament es va transformar en demandes polítiques per posar fi al govern religiós. Les protestes es van estendre per moltes ciutats i regions del país i van ser enfrontades amb una repressió brutal: milers de persones van morir (inclosos infants) i un número incomptable va ser detingut.
A principis de gener, amb el tall massiu d’internet, xarxes de telecomunicacions i greus interferències dels nanosatèl·lits Starlink, mitjançant talls de l’anomenat jamming, es va imposar una “foscor operativa” al país. Aquest bloqueig va crear un escenari ideal per ocultar crims i reduir els costos de la repressió, tal com van condemnar organitzacions de drets humans. Encara que ara ha tornat un accés parcial a internet, continua sent inestable: filtrat extrem, eines d’evasió difícils d’usar i un augment en la vigilància digital amb eines com el reconeixement facial i les escoltes. Les poques imatges que han sortit a la llum parlen d’una violència sense precedents: trets directes amb munició real a curta distància, ús d’armes pesants, muntanyes de cadàvers i judicis de tribunals marcials per a execucions ràpides.
Les poques imatges que han sortit a la llum parlen d’una violència sense precedents: trets directes amb munició real a curta distància, ús d’armes pesants, muntanyes de cadàvers i judicis de tribunals marcials per a execucions ràpides
Recordo una imatge que va circular breument abans de ser esborrada: una nena amb uniforme escolar asseguda a terra, al costat d’un toll de sang, mirant al buit. No sé si era real o simbòlica, però aquesta foto no m’abandona. Representa el que aquest règim ja no pot ocultar: està matant el futur.
El règim ja no fingeix legitimitat. Jamenei va qualificar les protestes com a “conspiració de l’enemic” i va afirmar que no retrocediria. El president Pezeshkian va titllar als manifestants de “terroristes estrangers”. Aquest llenguatge té la seva arrel en l’exterminació física. El govern atribueix les protestes a Daesh, Israel i els Estats Units, una mentida per justificar la violència. Forces xiïtes iraquianes també van ser enviades en suport. Els carrers en ciutats com Teheran, Kermanshah, Isfahan, Rasht i Karaj fan olor de sang i els rastres de repressió s’esborren. Els metges reporten volums massius de cadàvers. La gent ja no s’atreveix a sortir.
El règim ja no fingeix legitimitat. Jamenei va qualificar les protestes com a “conspiració de l’enemic” i va afirmar que no retrocediria
No obstant això, la ira i el dolor col·lectiu persisteixen. Mestres a les escoles parlen d’alumnes assassinats, estudiants universitaris boicotegen exàmens en honor a companys morts; la societat està plena de desesperació i ràbia. La repressió continua: detencions d’activistes polítics —inclosos reformistes—, amenaces a famílies i emissió massiva de sentències de mort en tribunals ràpids i grupals. Les protestes de carrer han disminuït, però la por i la ira romanen. A escala internacional, s’han realitzat concentracions en suport al poble iranià en diverses ciutats del món i això ha fet augmentar la pressió sobre el règim. Els Estats Units han enviat milers de terminals Starlink a l’interior de l’Iran perquè els manifestants mantinguin comunicació, i les negociacions nuclears a Oman i Ginebra continuen, encara que amb altes tensions.
Transició a una república secular i federal
La República Islàmica ha demostrat al llarg de la seva història que és incapaç de respondre a les demandes de justícia social, drets humans i diversitat cultural. La situació actual, amb una crisi econòmica profunda, massacres generalitzades i pèrdua de legitimitat, representa un punt d’inflexió que pot portar a canvis fonamentals. Aquesta crueltat és senyal d’un col·lapse estructural; d’un règim que, com una serp ferida, ha abocat el seu verí sobre el seu propi poble.
La República Islàmica ha demostrat al llarg de la seva història que és incapaç de respondre a les demandes de justícia social, drets humans i diversitat cultural
El futur de l’Iran ha de basar-se en la separació entre religió i estat per a garantir llibertats civils i drets iguals. A més, una estructura federal podria reconèixer la diversitat ètnica i lingüística de l’Iran —des de kurds i balutxis fins a turcs i els àrabs—, distribuint el poder des del centre cap a les províncies i regions, i evitant el centralisme excessiu. Aquest model que preserva la integritat territorial, enfortiria la unitat nacional i conduiria a un Iran democràtic, inclusiu i estable. La demanda col·lectiva és de llibertat i democràcia. La demanda vol que l’Iran sigui un lloc on la gent triï lliurement entre opcions com una monarquia constitucional democràtica o una república secular.
* Actualment, Hossein Zoghi forma part de la residència NoCallarem- Barcelona Artistes en Risc, que acull artistes en situació de perill als seus països
