“Haced algo ya, coño”, va cridar Irene en el Congrés dels Diputats, mentre gent sense problemes amb l’habitatge decidia que tu sí que has de tindre’ls. Irene serà expulsada del seu habitatge perquè ha estat adquirit per fons d’inversió per al qual veïnes com ella ja no són rendibles. És una història similar a moltes altres, però és un crit que podria haver sortit de la boca de totes aquelles persones que es veuen abocades a un futur sense habitatge digne. Tombar el decret de la pròrroga de lloguers va ser només un pas més per a dir-nos que no esperem res de la classe política, que mentre molts diputats continuen sent rendistes no els interessarà regular aquest salvatge oest. Perquè, enfront de la bona intenció d’uns pocs hi ha el gran benefici d’altres a qui no importa el ciutadà que els va votar.
El 24 d’aquest mes hi ha mobilitzacions convocades pels sindicats d’inquilines per a protestar contra aquest pas en fals en el Congrés i contra uns preus que continuen pujant sense cap control. Però hem d’exigir que no torne a ser una convocatòria quasi exclusiva d’afectats; que els sindicats majoritaris donen la cara d’una vegada i convoquen una vaga general després de no fer-ho més de catorze anys i no serà per falta de motius; que es pare el país perquè això ens afecta a totes; que no sols els diputats decidisquen de quin costat estan, sinó també els ciutadans: el teu veí, el teu company de treball, el teu cosí que es va comprar una casa en el 98 i creu que l’hi vols llevar… Sense una força real per a negociar des del carrer, no hi haurà mesura que valgue. Hi ha només una minoria que vol regular l’habitatge en el Govern i les pròximes eleccions no prometen canvis. És hora d’igualar les forces on històricament s’ha aconseguit.
No sols són fons voltors els qui juguen amb les il·lusions i el futur de diverses generacions. Hi ha xicotets rendistes que no volen perdre la seua part del pastís i que s’han cregut millors que tu per tindre un parell d’habitatges heretats
També hem de posar l’accent en el fet que no sols són fons voltor els qui juguen amb les il·lusions i el futur de diverses generacions. Hi ha xicotets rendistes que no volen perdre la seua part del pastís i que s’han cregut millors que tu per tindre un parell d’habitatges heretats o en barris on fa uns anys no entrava ni el camió de les escombraries i on de sobte s’escolta el sotragueig de les maletes. Xicotets rendistes que volen fer negoci amb els seus antics veïns, que volen convertir eixes golfes que abans s’usava de rebost en un “atractiu àtic loft amb molta llum”. Blackstone no té noms ni cognoms, però el teu rentista, que amenaça amb tirar-te després de demanar la pròrroga del lloguer, sí. I no són pocs. Si creuen que la teua misèria és el seu negoci, que donen la cara i sàpia tothom que ells sí que són uns miserables.
Per descomptat, no hem d’oblidar eixes estreles de la música que són les més humils i pròximes en entrevistes i en els seus concerts, però que de seguida que guanyen diners els “posen a treballar” en el mercat immobiliari, que és el negoci dels mediocres. Tots caiem en contradiccions, a vegades no separem a l’artista de la persona, però no pot ser que, amb els diners de les teues escoltes a les plataformes musicals, de la teua assistència als concerts i de la teua compra de discos i de marxandatge, estigues contribuint a fer que et tiren del teu barri. No és legítim. Admirem als qui ens desnonen. Presentadores de televisió, futbolistes… Tot aquell que fa un poc de diners gràcies a nosaltres, inverteix en habitatge perquè li diuen que té rendibilitat a curt termini. Ja no és que siga maleducat, haja tingut algun comportament poc exemplar o no vulga pagar impostos: directament està fotent als seus seguidors per fer més diners quan ja té per a viure diverses vides.
Admirem als qui ens desnonen. Presentadores de televisió, futbolistes… Tot aquell que fa un poc de diners gràcies a nosaltres, inverteix en habitatge perquè li diuen que té rendibilitat a curt termini
Detindre l’abús de l’habitatge no pot esperar més i s’han de prendre decisions dràstiques. En primer lloc, insistir als sindicats majoritaris a donar suport a una vaga general sense peròs i sense asteriscos. Però sí, ara que fa quinze anys, hem de tornar a l’esperit inicial i sa del 15M i perseguir i assenyalar als qui s’enriqueixen amb la vulnerabilitat de totes. Tocarà recuperar eixa iniciativa. Que no hi haja pau per als malvats. Ni els poderosos ni els de poca volada. Si no ens donen sostre, prenguem els carrers. Si no hi ha plats per a tots, trenquem la vaixella. Perquè els problemes en habitatge no venen per la regularització d’immigrants ni (només) pel turisme. Venen de la cobdícia d’uns pocs i dels qui els la permeten.
Si alguna cosa ha resistit el pas dels anys i la desil·lusió i esgotament després d’aquell 15 de maig, han sigut les plataformes d’afectats per la hipoteca (PAH), que continuen actives en moltes ciutats i barris intentant parar desnonaments quasi diàriament; tant amb el seu cos com amb els seus advocats. La diferència és que, si abans la gran majoria aprovava aquests actes de resistència, ara molta gent fa costat a empreses paramilitars com Desokupa. Perquè moltes persones creuen que estan més prop de ser rendistes que de viure al carrer. I si passa això segon, culparan al seu veí. Abans que siga massa tard, abans que la dreta es menge tot el marc teòric, recuperem els carrers, recuperem l’habitatge digne, recuperem la il·lusió. Vaga general, ja. Indefinida, si fa falta. Fins que ser rendista siga una vergonya i no una oportunitat.
