Dissabte passat a Can Batlló, mentre celebràvem els vint anys de la Directa, em va agradar sentir de nou que el mitjà ha pogut —i pot fer i dir— el que vol perquè no hi ha cap empresa que pagui al darrere i perquè la propietat és dels seus socis. Una obvietat, és clar, però a vegades cal pensar-hi.
Quan puc fer feina d’historiador, entre la documentació del segle divuit apareixen sovint les queixes i les lluites dels veïns per poder fer entrar a pasturar el seu bestiar a les finques particulars perquè els propietaris els hi veten l’accés. No és un simple conflicte veïnal: és el primer símptoma d’un canvi de mentalitat pel que fa a la propietat. Els veïns consideraven seus alguns elements, com l’herba que creixia espontània, encara que fos a la terra d’un altre. Béns comuns. Els amos batallaren per posseir -ells sols- la terra amb tot el que hi ha a dins, i ho feren de la mà de les institucions per legislar cap a una propietat única, tancada i excloent.
Som en una societat rendista, cada vegada més, i nosaltres, masovers de la misèria, cada vegada tenim menys coses
De qui són les coses? Potser és la pregunta que cal replantejar-nos avui i que per òbvia no deixa de ser pertinent, justament ara que gairebé tot a les nostres vides és de lloguer: el cotxe va per quotes, de la casa o el pis pagues lloguer al propietari o hipoteca al banc. Però també paguem subscripcions per la música, les pel·lícules, les sèries, l’electricitat, l’accés a internet i un llarguíssim etcètera. Som en una societat rendista, cada vegada més, i nosaltres, masovers de la misèria, cada vegada tenim menys coses, ens fem menys coses, controlem menys coses. De qui són les empreses que ens porten el menjar a les estanteries dels súpers? De qui són els mitjans de comunicació? La tecnologia? Les xarxes socials?
Al suplement de l’abril de la Directa “Conviure amb la IA”, molt recomanable, el col·lectiu Proyecto UNA compara el tancament de terres a l’Anglaterra del segle divuit (les conegudes com a enclosures) amb el progressiu tancament de l’espai digital a internet. Mentre el llegia, vaig pensar en les terres comunals a casa nostra i com, també aquí, l’espai rural es va tancar i privatitzar deixant només alguns reductes comunals com una anomalia legislativa que fa equilibris per adaptar-se als marcs de l’estat liberal.
La propietat i els drets de propietat de les coses ens marquen les perspectives de futur i de present i, en definitiva, les vides
El comunal no és públic ni privat i, per tant, en alguns llocs va caldre crear “empreses” entre tots els veïns o bé cedir la titularitat a l’ajuntament. Aquests comunals són ara reductes que sovint des de fora es miren amb una certa condescendència, fins i tot hi ha qui en parla com un anacronisme disfuncional o una curiositat. No difereix gaire del que passa amb els reductes d’internet que defugen la propietat privada. Penso en Mastodon, la xarxa social de microblogging que competeix amb X. No només no té algoritmes que promocionin els discursos d’extrema dreta, sinó que és de codi obert i federat, com la resta del que s’anomena el Fedivers. I això fa molt complicat que un milionari sonat mai la pugui comprar. Davant d’això, el menyspreu és sens dubte una bona eina i clarament efectiva.
Fa temps algú em va fer notar que una de les virtuts de les cooperatives d’habitatge era que treia habitatges del mercat, perquè l’estructura de propietat col·lectiva feia molt més complicat (o poc probable) la compravenda. Això amb un mercat de l’habitatge cada vegada concentrat en menys mans és també una anomalia curiosa, però hi és.
Ens cal recuperar la propietat col·lectiva de les coses importants, sigui una xarxa social, un bloc de pisos o un mitjà de comunicació
Quan els veïns de Vilassar de Mar l’any 1700 van litigar contra un pagès ric que els hi tancava l’accés a les seves terres no relativitzaven la importància del conflicte: “per haver de ser preferida la utilitat pública de tot lo poble a la utilitat privada d’un particular”. Sens dubte, tenien clar que la propietat i els drets de propietat de les coses ens marquen les perspectives de futur i de present, els interessos que es defensin i, en definitiva, les vides. I no és per desesperar-nos: si des del segle divuit s’ha legislat a favor del poder, també és cert que des del segle divuit hi ha hagut resistències i que dels errors també en poden aparèixer nous camins.
Ens cal recuperar la propietat col·lectiva de les coses importants, sigui una xarxa social, un bloc de pisos o un mitjà de comunicació. Ens cal com l’aire perquè és la manera de tenir-ne el control. És tan senzill com ja ho fa tanta gent a tants llocs: com ho fa la Directa. No cal donar-hi gaires més voltes, ja ho diu la dita: “qui té el cul llogat no seu quan vol”.
