Com altres ciutats de la perifèria industrial de Barcelona, Mataró (el Maresme) va experimentar un cicle de grans transformacions urbanístiques i socials durant la segona meitat del segle XX. Primer, amb un gran augment de població, fruit de les onades migratòries de persones que es van traslladar des de diversos punts de l’Estat espanyol, buscant oportunitats en la creixent activitat industrial de la ciutat. La població de la capital del Maresme va passar de 40.000 habitants el 1950 a més de 90.000 el 1990. Aquestes dècades de creixement van propiciar una expansió urbana densa, poc planificada, sovint incoherent. El barri de l’Havana, fins aleshores un enclavament mariner i agrícola, es va desenvolupar com un dels nodes d’industrialització tèxtil de la capital del Maresme, sobretot en les especialitats del cotó i els gèneres de punt.
La dècada dels noranta va portar els primers símptomes d’estancament d’aquest model. La ressaca postolímpica va agreujar la crisi del sector tèxtil i va forçar la desaparició o reubicació de les indústries, deixant vives només unes poques plantes metal·lúrgiques. El resultat fou una taca de solars, naus i fàbriques abandonades dins del nou teixit urbà que durant la primera dècada del segle XXI es requalificarien, i van fer d’aquest barri una nova zona residencial.
Tal com destaca l’investigador Diego Saéz en un estudi sobre els buits urbanístics de Mataró, “les llacunes urbanes eren evidents a partir d’una concentració d’edificis buits en antigues zones industrials. Les iniciatives socials es van revelar com una resposta autorganitzada i espontània a les polítiques de regeneració urbana”, explica. Durant anys, el moviment popular de la ciutat va impulsar la recuperació d’antics edificis industrials mataronins –La Fibra (2006-2008), Can Fàbregas i Caralt (2008-2009) i Can Fàbregas de Paper (2009-2013)–, que van acollir centres socials, llocs d’assaig de companyies dedicades a les arts escèniques, punts de trobada de projectes culturals i lluites polítiques, com la mateixa reivindicació dels espais comunitaris i la crítica de la nova especulació. Però els successius desallotjaments, enderrocs o rehabilitacions per a altres usos d’aquest patrimoni van forçar els col·lectius a traslladar-se a una nova base d’operacions.
Finalment, l’any 2013, persones hereves d’aquests projectes socials i entitats locals, així com de l’àmbit cultural i artístic, com la companyia de circ Cronopis, el Taller d’Idees (que aplega professionals de l’acompanyament a persones amb diversitat funcional), Estudi i Mig (dedicat al sector audiovisual i les noves tecnologies) i Coworking (un viver d’empreses ecosocials, tecnològiques i de persones autònomes), impulsen Can Fugarolas al barri de l’Havana. L’objectiu: crear un espai multidisciplinari, convertint els 47.000 metres quadrats d’un concessionari de reparació mecànica abandonat en un “taller de reparacions socials, culturals i sostenibles”.
De taller industrial a pulmó comunitari
“Des de sempre li dèiem el taller de la Pegaso, perquè feien xapa i pintura per a cotxes. Feia deu anys que estava abandonat, des dels inicis dels dos mil. Érem petits i ens colàvem per a fer-la grossa practicant l’skateboard per tota la fàbrica”, recorda Gerard Izquierdo, que en l’actualitat participa en la gestió quotidiana de l’immens recinte. El taller va ser clausurat l’any 2002, després de 33 anys en funcionament. L’edifici consta d’una estructura de diverses plantes (soterrani planta baixa, entresòl i primera planta) i un pati.
El 2015, el moviment popular local aconseguia la signatura d’un acord de masoveria urbana amb la propietat per a fer obres de remodelació de l’edifici i de desenrunament del pati, així com la corresponent llicència provisional atorgada per l’Ajuntament. Va ser un moviment pioner, que va proporcionar cobertura legal i estabilitat administrativa al projecte. Des de llavors, Can Fugarolas les ha vist de tots els colors: des de l’expansió i consolidació com a referent sociocultural a la ciutat, amb centenars de sòcies i col·lectius participant-hi, passant per judicis i amenaces de desallotjament per part de la Sareb, que es va convertir en titular de l’immoble l’any 2022. Des d’aquell moment, s’han desplegat propostes diverses per a defensar-se’n i reivindicar-se com un bé popular imprescindible a Mataró, algunes prou ambicioses, com el FugaFest –un festival cultural autogestionat de dos mesos de durada amb concerts, circ, tallers, xerrades i projecció de documentals– o bé amb estratègies per adquirir l’immoble demanant suport mitjançant plataformes de microfinançament, o la idea de construir-hi habitatge cooperatiu en cessió d’ús. Fins ara, s’ha guanyat les batalles contra la Sareb i es manté la vigència del contracte de masoveria.
El 2015, el moviment popular local establia un acord de masoveria urbana amb la propietat. Va ser un moviment pioner, que va atorgar cobertura legal i administrativa al projecte
Tot això ho explica en un matí gèlid de gener el grup de persones que formen part dels projectes actuals de Can Fugarolas. Ens reben al pati interior de la nau, de prop de 2.000 metres quadrats, que es destinen a parcel·les d’hort ecològiques, comunitàries o d’autoconsum, i generen un pulmó verd gràcies a les desenes d’arbres que hi han replantat. “Aquí fem de tot. És freqüent que alumnes d’institut i dels Programes de Formació i Integració de la ciutat facin ús d’aquest pati. També s’han celebrat barbacoes, casaments i inclús enterraments”, recorda una d’aquestes integrants, Núria Flores. Aquest oasi urbà rodejat de balcons de les cases veïnes està coronat per grafitis i murals d’artistes locals. Un d’ells està dedicat a la memòria del seu pare, Joan Flores, un històric activista del barri i del projecte. En un dels marges del jardí també hi ha un espai de benestar, conformat per una agradable caseta de fusta autoconstruïda que fa de sala perquè terapeutes desenvolupin les seves activitats.
El grup creix, es deixa anar i les converses s’entrecreuen, es comparteixen anècdotes, records i cadascú explica projectes presents i passats d’aquests dotze fèrtils anys. Més tard, entrem a dins de l’edifici i durant més de dues hores de ruta caminem pels interiors d’aquest univers de sostres alts i bigues de ferro, rampes i escales metàl·liques, soterranis i estètica industrial recondicionada. En el recorregut s’entrecreuen constantment el rastre d’un passat fabril amb elements d’un present en què desenes de projectes socials i laborals han adaptat, reformat i ressignificat l’espai per a noves pràctiques i necessitats.
La casa dels col·lectius
El soterrani de Can Fugarolas és un gran viver de projectes militants i laborals. Iniciatives destacades de l’economia social i solidària s’han forjat entre les seves parets. És el cas del supermercat cooperatiu La Feixa o de la cooperativa de transport Som Mobilitat, que amb els anys han hagut d’abandonar l’espai i traslladar-se a altres llocs, donat el seu creixement i volum d’activitat.
Al centre de l’estança hi ha una gran i acollidora cuina, aportada per la Central del Circ, amb sofàs i estufes que donen caliu en el seu ús diari o durant els sopars de germanor que s’hi fan de tant en tant. Serveix també com a sala d’assemblees per a les comissions de treball. És el que la gent de Can Fugarolas anomena “el Tronc”, l’òrgan de decisió col·lectiva que reuneix quinzenalment els divuit projectes que conformen el projecte. A principis de l’any 2015, es va constituir la Federació Can Fugarolas, que dotava d’un marc legal i administratiu les propostes que s’hi couen.
L’immens soterrani es continua subdividint. Un dels espais és l’anomenat “Circ de llauna”, un gran magatzem ple de prestatgeries metàl·liques i altells on diversos espais socials i companyies de circ de la ciutat poden deixar la seva infraestructura, equips de llums o escenografies.
El recorregut també ens porta al taller de reparació de bicicletes Fugabicis i a la Sala Polivalent, en què artistes locals com Mario poden exhibir les creacions que prèviament manufacturen a l’espai dedicat a l’escultura, situat a la mateixa planta, i que disposa de bancs de feina i d’un forn. També hi ha espai per a la fotografia, la pintura o el treball del vidre bufat.
Bastant més gran és el Taller Comunitari, un emplaçament per a creacions i reparacions de fusteria, mecànica i ferro. “Moltes de les coses que es fan aquí van destinades a necessitats concretes de Can Fugarolas, com la gran porta de la biblioteca, o bé a escenografies i infraestructura que necessiten les companyies de circ”, detalla Enric Castellà, que hi participa des dels inicis. Per mans com les seves han passat moltes de les apostes per la sobirania tecnològica de Can Fugarolas. Des de les plaques solars de la teulada a la xarxa de distribució elèctrica pels diferents espais de la nau, passant pels receptors de guifi.net. Al mateix temps, “quilòmetres de cablejat i switchs permeten que tot l’immoble operi amb programari lliure, servidors i eines digitals pròpies, moltes d’elles recuperades des del hacklab”, explica Castellà, instal·lador i mantenidor d’aquesta infraestructura.
L’Espai Sotarrampa és un buc d’assaig que serveix de plataforma d’entrenament de grups musicals locals com Berberechos Blues o Afterfans, o per a jams puntuals de l’Always drinking band. Carles García, membre de la colla autogestionada de foc i bèsties Godrac, ens mostra la sala mentre critica la poca voluntat de l’Ajuntament de Mataró de cedir espais i sales d’assaig a col·lectius dedicats a la cultura popular. “L’Ajuntament té una política de ‘no fer soroll’. Per això no hi ha gairebé sales, totes són privades, allunyades dels preus raonables”, afegeix Montse Collado, una altra de les impulsores de Can Fugarolas, quan arribem a l’Underground. Es tracta de l’escenari que corona el gran soterrani. “És un espai d’espectacles, cabarets i música en directe, de sessions de jazz, de PD o de dub. Però sobretot un espai per dinamitzar culturalment Mataró i poder dotar d’oportunitats a grups emergents”, recalca. “Tots els espectacles –continua– funcionen amb bo d’ajut o taquilles inverses per a poder-nos reinvertir la recaptació en l’espai i autofinançar-nos. I ho fem també apostant per productes de neteja, refrescs, alimentació i cervesa provinents d’empreses cooperatives de l’economia social i solidària”.
Cronopis, un dels motors
A la primera planta, Imma Castellà mostra orgullosa la biblioteca que ella i d’altres activistes gestionen des de fa anys. És una sala oberta al públic tots els dijous a la tarda. Està a peu de carrer i conté més de 6.000 volums.
Resseguint el laberint, però en el mateix nivell de carrer, s’obre pas un espectacular hangar diàfan i de sostres alts. Tres enormes sales separades per cortines són l’espai reservat a l’espai del Circ Cronopis i a les desenes de companyies que hi allotja. És un projecte de naturalesa autogestionària forjat a les antigues naus de Can Fàbregas, present des de l’inici de Can Fugarolas i un dels seus puntals.
Amb els anys, la companyia s’ha convertit en un referent en l’escena del circ a Catalunya, a través de festivals com el Curtcirckit del Maresme o l’Encontre Portés Acrobatics, amb cada cop més veu en l’escena internacional. La inclusió de Cronopis en el calendari del Dia Mundial del Circ l’any 2018 o bé les llargues llistes d’espera d’artistes que volen fer residències i espectacles aquí en són un bon exemple.
“Oferim formació, cursos, classes d’aeris, acrobàcies, verticals i també residències per a artistes i companyies que puguin entrenar i preparar els seus espectacles”, explica un dels impulsors de Cronopis, Martí Sabatè, abillat amb tirants, un cop hem interromput el seu entrenament. “Setmanalment, passen per aquí més de 300 persones a fer alguna activitat o assaig. També s’hi fan molts cabarets i espectacles per a tots els públics en els quals fàcilment poden assistir 400 persones”, destaca.
Sebastián i Milena integren una companyia de circ de carrer alemanya anomenada Circ Balades. Aquesta setmana estan acollits a la residència de Cronopis, preparant el seu pròxim espectacle. Tota una gran sala queda reservada per als seus entrenaments. A més, poden cuinar, posar rentadores i fer ús de les dutxes. “Hem voltat molt pel món i hem trobat pocs espais com aquest. Té uns requisits molt accessibles, un procés de selecció més popular i uns preus molt assequibles”, assegura Sebastián. A diferència d’altres companyies europees, Milena sent que en aquest lloc “es respira un gran ambient de comunitat i es palpa una gran funció social, amb gent que no para de passar. Per exemple, hem conegut a la Nina, que fa costura, i ens està preparant uns complements de vestuari per al nostre espectacle”.
Es refereix al taller que Nina González gestiona en un espai separat per tàbics en els marges de la sala. Una desena de taules, màquines de cosir i multitud de teles i teixits donen a l’estança una estètica especial. “Mataró té un gran passat tèxtil. La meva família, com moltes d’altres, treballava en el sector als anys vuitanta, fos en fàbriques o en petits negocis familiars”, recorda. “Ara –prossegueix– faig cursos de costura amb teles i roba reciclada, i aporto el que puc a les necessitats de persones de la nau o de les companyies de circ. Però, sobretot, vinc per la diversitat i l’ambient que hi ha. A la meva edat, és un luxe poder conèixer altres formes de viure i totes les coses que passen aquí”.
El passat i el futur d’un mateix projecte
El pis superior de la nau és el que acull l’espai Coworking. És una àmplia sala d’oficines compartides amb una gran estufa, vidres transparents i taules amb ordinadors. “Aquest és un dels projectes impulsors més antics. Durant anys, aquí s’han concentrat iniciatives de tota mena, socials o laborals, d’arquitectes, fotògrafs, nutricionistes, dissenyadores, ONG, treballadores de l’economia social i solidària… Però sempre s’ha intentat que aquestes iniciatives tinguin uns criteris ètics i uns valors socials per admetre-les”, explica Eddy Roca, que disposa d’un dels seus espais de treball.
Una cuina per a aquestes treballadores autònomes serveix de separació amb el Fugart, l’altre espai de la nau. Aquí s’hi concentren sales i taules de treball per a allotjar activitats productives, sobretot de projectes professionals relacionats amb artistes tèxtils, de la ceràmica, la joieria, la pelleteria o la costura. “Com molts altres projectes, tenim els nostres cicles i debats interns sobre formes d’implicació, participació i decisió. Aquí heu vist que som moltes iniciatives i també molt diferents entre elles; hi ha professionals amb activitats productives, jubilats, aficionats, activitats de circ, veïnes i la gent que militem en l’espai. I de vegades tenim interessos i mirades diferents”, comparteixen Eddy Roca, Gerard Izquierdo i Montse Collado al final de la ruta.
Les prop de 600 sòcies del projecte o les mostres de suport que va aconseguir amb la seva campanya contra el procediment judicial de desallotjament iniciat per la Sareb, fan que aquesta gran casa del poble pugui continuar caminant encara molts anys
“És un miracle que hàgim arribat tan lluny. Veníem d’un món efímer, de l’okupació i dels desallotjaments, i ens ha sorprès a nosaltres mateixes haver-nos convertit en una cosa així de gran, amb tanta gent ficada, i parlar de decisions que mai hauríem imaginat, com la campanya que hem fet per guanyar el judici o plantejar-nos comprar la nau”, reflexiona Izquierdo. “Volem ser un espai obert a tot Mataró, i ens ho considerem, però mantenir un projecte així de gran sempre obert a tothom requereix energia i forces de les quals no disposem. Per ara, continuem sent una casa per als col·lectius de Mataró i volem mantenir aquesta vocació, que tothom pugui i continuï fent-se-la seva”, afegeix Montse Collado.
Tot i la seva relació ambigua amb l’Ajuntament, Can Fugarolas resisteix amb legitimitat popular i també institucional i amb un recorregut en què ha despertat mesures pioneres, com ser una de les primeres cessions en règim de masoveria urbana a la ciutat. O bé amb el seu reconeixement en els Premis Cultura Mataró l’any 2017, amb un veredicte que destacava Can Fugarolas com a “exemple de compromís i cohesió social”. Les prop de 600 sòcies del projecte o les mostres de suport que va aconseguir amb la seva campanya contra el procediment judicial de desallotjament iniciat per la Sareb, fan que aquesta gran casa del poble pugui continuar caminant encara molts anys.
