El vell tòpic que tots hem sentit alguna vegada a propòsit de Catalunya Nord és que, allà, ningú més hi parla català.
L’augment permanent del vot d’extrema dreta posa encara més dubtes. Diria que és, per exemple, l’únic que se dona a veure del Nord en els mitjans de comunicació del Sud. A Catalunya Nord, la gent ha deixat de parlar català i a més voten per l’extrema dreta francesa… Definitivament, difícil pensar que encara hi hagin catalans al Sud de França.
A més, qui hagi fet l’experiència de passejar-se per Catalunya Nord pot haver notat com el català sembla invisible en l’espai públic. Més ben dit, li haurà semblat invisible a l’orella ja que només haurà sentit parlar francès. Però invisible del tot, ho és pas. I crec que generalment és una cosa que pot sorprendre, ja qui si se sent poc català, sí que se’l pot “veure”. En el sentit de veure’n símbols. Banderes catalanes un poc a tot arreu, enganxines sobre els cotxes, productes quadribarrats roig i groc en les botigues…
Tinc dubtes de si se’n veia tant fa unes quantes dècades. Tampoc tinc pas clar que en altres racons dels Països Catalans se’n vegi tants. Segurament que quan el català està mínimament present a l’espai públic, moltes banderes i símbols fan menys falta. Però què fem quan hi és quasi absent?
El tall de la transmissió lingüística a la Catalunya Nord és l’acumulació de decisions individuals d’unes famílies que els hi ha semblat més estratègic canviar el català pel francès
Ho sabem, a Catalunya Nord hi va haver un tall de la transmissió lingüística. Aquest famós tall és pas una decisió col·lectiva sinó que és l’acumulació de decisions individuals d’unes famílies que els hi ha semblat més estratègic canviar el català pel francès. Fa ràbia que sempre se tracti fredament aquesta situació, com un fet mecànic i objectiu però mai des de la seua dimensió emocional i sensible. Des del patiment, d’uns pares que han renunciat a transmetre la seua llengua, i d’uns fills com “castigats” de poder parlar-la també. D’aquestes generacions que del català s’han quedat amb la comprensió però sense la seua producció.
Un tall tan profund que ha deixat una ferida oberta. On molta gent només hi veu folklore amb les nostres petites banderetes, jo hi veig molt més. Hi veig una tireta per tapar aquesta ferida. Un intent de respondre a l’imprevist, ja que després de segles d’atacs i de prohibició, el català sempre s’havia mantingut… I ara d’un cop semblava en perill.
També hi veig una forma de resistència. Pas una revolta oberta sinó una resistència que s’expressa en els detalls, en coses de la quotidianitat. Segurament perquè tampoc tenim pas les forces per resistir més frontalment; sense poders, sense autonomia política i institucional per actuar i decidir localment. Un poc el que James Scott anomena les armes dels febles, unes banderetes i uns quants símbols més com eines d’una resistència discreta que mai s’enfronta directament ni pretén fer vacil·lar el poder però sí que manté l’afirmació de la nostra identitat en l’espai públic i manté un poc de dignitat per la gent. I per això està tolerada, per la seua dimensió inofensiva. Per això també s’accepta que pugui onejar una bandera catalana sobre cada ajuntament o escola a Catalunya Nord, perquè el poder central sap quina és la oficial i quina és la simbòlica. I la gent també ho sap.
La manifestació més multitudinària de la història nord-catalana la va provocar la defensa d’un símbol, quan l’any 2016 s’ha canviat el nom de la regió Llenguadoc-Rosselló per Occitània
Ara bé, cal pas minimitzar el poder d’aquests símbols. Recordem que la manifestació més multitudinària de la història nord-catalana la va provocar la defensa d’un símbol, quan l’any 2016 s’ha canviat el nom de la regió Llenguadoc-Rosselló per Occitània. Desenes de milers de persones han sortit el carrer per denunciar que s’invisibilitzi la nostra identitat. En la mateixa lògica, per molta gent la pitjor cosa que ha pogut fer l’extrema dreta a casa nostra és canviar el lema “Perpinyà la Catalana” per “Perpinyà la Radiant”. És pas cap casualitat si ara en plena campanya per les municipals totes les candidatures proposen tornar a l’antic lema…
Sempre podríem dir que aquesta gent s’ha manifestat o queixat per poques coses, per coses simbòliques. O pot ser que hagin volgut resistir i marcar límits, decidit de pas acceptar més que se’ls hi danyi més la seua identitat.
