La política aranzelària de Trump ha centrat l’atenció internacional des que va tornar a la Casa Blanca. Divendres passat, el Tribunal Suprem dels Estats Units va anul·lar els aranzels que Trump havia establert el 2 d’abril del 2025, dia que ell mateix ridículament va batejar com “dia de l’alliberament”, terme que la premsa econòmica i els analistes han anat repetint sense gaire sarcasme. Aquells aranzels han estat declarats il·legals perquè van ser regulats emprant una llei reservada per a casos d’emergència nacional, que no atorga prou competències en aquesta matèria. La resposta del president dels Estats Units el mateix dia va ser anunciar un aranzel general del 10%. L’endemà, l’aranzel ja era del 15%. Tres dies més tard, Trump ja estava amenaçant de pujar aranzels als països que, segons ell, vulguin “jugar” amb la sentència.
Trump ha estat “jugant” a pujar i baixar aranzels d’una manera autoritària i delirant. Durant els primers mesos del seu nou mandat va amenaçar de trencar l’ordre econòmic internacional. Els aranzels són un impost a la importació que encareixen els preus de les mercaderies que els consumidors d’un país compren a l’exterior. Uns aranzels exageradament elevats haurien fet que la demanda d’importacions es restringís dràsticament i es paralitzessin els fluxos comercials cap als Estats Units, que és el principal mercat del món. Finalment, els aranzels no van ser tan “disruptius” perquè Trump no s’hi va atrevir, després que els mercats financers es van enfonsar anticipant-ne les conseqüències, i perquè l’escalada aranzelària es va frenar: la Xina va respondre amb certa passivitat estratègica i la Unió Europea es va sotmetre a un acord d’aranzels unidireccionals.
Grans multinacionals estatunidenques produeixen a l’exterior i estan subjectes a aranzels. El resultat serà una inflació i un estancament econòmic
Probablement, els aranzels no van alterar de manera tan significativa el comerç, però sí que van debilitar la posició negociadora dels països que estableixen acords (comercials i polítics) bilaterals amb un president que a la mínima de canvi els amenaça de bloquejar les importacions. La sentència del Suprem podria capgirar aquesta relació de forces: la Unió Europea ha paralitzat la ratificació de l’acord aranzelari i la Xina demana la cancel·lació dels nous aranzels unilaterals.
Trump i el moviment MAGA creuen que els aranzels restabliran l’hegemonia de la seva indústria (és a dir, del seu l’imperialisme). A la pràctica, els Estats Units pretén corregir el seu dèficit comercial encarint les importacions i substituint-les per mercaderies produïdes per la indústria domèstica, que podria competir amb els nous preus, fet que generaria llocs de treball. Aquests serien els efectes teòrics del proteccionisme, que tradicionalment havia reivindicat l’esquerra. Però és evident que les conseqüències dels aranzels no van en aquesta línia. Els Estats Units depenen de la importació, tant de béns bàsics per als consumidors com d’inputs, alguns d’ells estratègics (components tecnològics o productes químics), per a les seves manufactures i no disposa d’una indústria que els pugui produir. Grans multinacionals estatunidenques produeixen a l’exterior i les seves mercaderies estan subjectes a aranzels. El resultat serà una inflació i un estancament econòmic.
La nostra preocupació no hauria de ser com ens poden afectar uns aranzels concrets sinó què implica estar subordinats a la lògica del capitalisme global
L’economia catalana té una exposició relativament baixa als aranzels dels Estats Units. Segons ACCIÓ, els aranzels dels Estats Units que hi havia fins ara van afectar únicament el 2,9% de les exportacions, reduint-les tan sols un 1,9%. Tanmateix, la nostra preocupació no hauria de ser com ens poden afectar uns aranzels concrets sinó què implica estar subordinats a la lògica del capitalisme global. En els darrers anys s’ha posat de manifest la vulnerabilitat de la producció global perquè la manca d’alguns productes essencials ha provocat la interrupció de les cadenes de subministrament.
Els debats sobre les polítiques industrials i comercials han de girar sobre la sobirania econòmica, sobre com garantir la producció i l’accés als béns essencials. Això no es pot assolir sota la lògica del capital; requereix la intervenció pública, la planificació democràtica i l’orientació de l’economia cap a les necessitats socials i no cap al benefici privat.
