Entre el 10 i el 12 de desembre de 1999, mentre el món es preparava per canviar d’any, de segle i de mil·lenni, diversos col·lectius de l’àrea metropolitana de Barcelona van celebrar, a l’Espai Obert, al Poble-sec, les que es van anomenar Jornades de Contrainformació. Segons el text d’invitació, la trobada havia de servir perquè els “diferents col·lectius que treballen per una comunicació alternativa als grans mitjans de comunicació de masses, que configuren allò que anomenem contrainformació, es trobin, es coneguin, aprenguin i, si pot ser, es coordinin”; i també, reblava el document, “cal dir que hi ha la proposta de fer un periòdic quinzenal”. Hi va haver debats, taules rodones i tallers, entre ells un de comparació de textos periodístics basat en la cobertura informativa de les càrregues policials contra la manifestació antifeixista del 12 d’octubre de 1999 a Sants.
Les organitzadores de les jornades van recopilar els contactes de fins a 59 projectes relacionats amb la contrainformació: 28 a la ciutat de Barcelona, divuit a altres municipis de la província de Barcelona, tres a la província de Tarragona, un a la de Lleida, dos a la de Castelló, tres a València, dos a les Illes Balears i dues publicacions que es distribuïen per tot Catalunya, la Soli de la CNT, i el Catalunya, de la CGT. D’aquests 59 projectes registrats, un constituïa l’única editorial alternativa que hi havia en aquella època a Barcelona, Virus; cinc eren ràdios lliures, que incloïen butlletins contrainformatius a la seva programació; en vuit casos es tractava de fanzins; 21 eren revistes temàtiques o pertanyents a algun col·lectiu concret i 24 eren butlletins de contrainformació locals. Tots aquests mitjans conformaven una veritable guerrilla comunicativa caracteritzada per l’autogestió, l’assemblearisme i la protesta política directa. La immensa majoria transpiraven una certa tendència llibertària i fins i tot alguns es proclamaven específicament anarquistes, hereus de la llarga tradició antiautoritària catalana.
Contra la premsa controlada
La primera aparició del terme “contrainformació” va tenir lloc l’any 1971 a la publicació italiana Il Manifesto, d’ideologia comunista, però no adscrita a cap formació política. La descrivia com aquella informació que es duu a terme “a esquena de la informació normal”. Tal com indica el seu prefix, la contrainformació fa referència a una acció prèvia, en aquest cas la informació, davant la qual es constitueix una alternativa. És a dir, davant de la informació, en contra o fins i tot malgrat la informació, apareix la contrainformació.
A la idíl·lica teoria liberal, la premsa s’erigeix en guardiana de la llibertat, vigila les classes governants i protegeix a ciutadania enfront dels abusos del poder. Pel relat contrainformatiu els mitjans cooperen amb els poders públics, esdevenen guardians dels privilegis i acoten la la participació en els afers públics als sectors privilegiats
La contrainformació planteja, doncs, una crítica als mitjans de comunicació tradicionals. A la idíl·lica teoria liberal, la premsa s’erigeix en guardiana de la llibertat, vigila les classes governants i protegeix a ciutadania enfront dels abusos del poder. En la realitat del relat contrainformatiu, però, els mitjans cooperen amb els poders públics per produir missatges polítics, esdevenen guardians dels privilegis i acoten la comprensió i la participació en els afers públics als sectors més privilegiats. Així, segons Umberto Eco, els mitjans esdevenen una arma essencial del poder, ja que ostenten el poder real a les societats capitalistes del segle XX, i segons Noam Chomsky són “un model de propaganda del poder estatal i empresarial”. La informació que publiquen els mitjans és l’única oportunitat que té la ciutadania per conèixer el que passa a les altes esferes de la política i l’economia, amb aquesta informació les persones jutgen i decideixen, per això és important per al poder controlar aquesta informació. Amb la informació controlada, seleccionada i distorsionada, la ciutadana parteix d’una base esbiaixada i parcial per formar els seus judicis. Esdevé un mitjà per formar consciència i pensament, una eina de control social. Per a Chomsky “la mà oculta del mercat pot ser un instrument de control tan potent com el puny de ferro de l’estat” i, per a Agustín García Calvo, “la determinació i selecció d’una sèrie de temes i opinions convenientment tractats, empaquetats i enviats al públic per al seu consum en massa, és la norma dels mitjans, i per això són mitjans de formació de masses, el complement dels aparells ideològics de l’estat: família, escola, església… que serveixen per preparar al ciutadà perquè accepti determinades relacions socials”.
Amb aquest argumentari, els mitjans que s’autoanomenen contrainformatius refusen les pràctiques i continguts dels mitjans convencionals, hi estan en contra. La definició per contraposició va ser un recurs molt recurrent en els moviments socials als anys setanta, vuitanta i noranta. Es tractava de reaccionar contra el sistema, de negar els models polítics imperants, definint al subjecte antagonista i posicionant el moviment en aquest escenari. Es parlava d’“anticapitalisme”, d’“antipatriarcat”, d’“antimilitarisme”… i de contrainformació. Cal dir que el prefix contra- adopta aquí un sentit de diferència, de proposició, d’alternativa, la contrainformació adquireix identitat pròpia en convertir-se en una pràctica comunicativa dels moviments socials, que es transformen en productors d’informació des de les seves accions i els seus discursos. La contrainformació és una eina destinada a fer una aportació dins d’un projecte de canvi social, els mitjans que s’hi representen no aspiren a ser objectius, són parcials: prenen partit per donar a conèixer realitats que els mitjans ignoren. La diferència és que aquesta parcialitat es reconeix des del principi, no es camufla d’objectivitat. El que es busca és eliminar qualsevol distorsió del contingut de les notícies, però la selecció de les notícies i la importància que se’ls dona és volgudament parcial.
Petita història
La història moderna de la premsa alternativa a Catalunya comença amb la gran explosió contracultural dels anys setanta, amb revistes com Ajoblanco, El Viejo Topo o Star, abordaven temàtiques llavors alternatives com l’ecologia, l’urbanisme sostenible o el moviment d’alliberament gai, i brandaven un esperit de ruptura respecte a la dictadura, i no de transició controlada, com es va acabar produint. També cal destacar l’important paper de la premsa veïnal, amb una gran presència a Barcelona i la seva àrea metropolitana, lligada als moviments contra l’urbanisme descontrolat de l’època del desarrollismo franquista. Aquests mitjans locals també abordaven qüestions polítiques i socials i exerciren una forta funció de cohesió en molts barris i pobles. Amb la mort de Franco i la legalització dels partits polítics, la clàssica premsa obrera clandestina, ja desproveïda del potencial de comunicació alternativa, es limita a exercir de portaveu d’organitzacions polítiques i sindicals. En paral·lel, neixen publicacions obreres autònomes, organitzades al marge de les organitzacions, que aposten per la ruptura enfront de la transició i denuncien muntatges policials com el del cas Scala, l’incendi d’una sala de festes atribuïda a militants de la CNT, però de fet cuinada des de les clavegueres de l’Estat.
Entre mitjans dels vuitanta i mitjans dels noranta, la mobilització social perd força davant les noves administracions i el protagonisme recuperat de partits i sindicats. Les publicacions veïnals pateixen una davallada d’interès, mentre que prenen força els nous òrgans dels moviments socials, vehicles de difusió de determinades lluites, com les feministes Opción, Vindicación feminista o Dones en lluita, o les ecologistes Alfalfa, Userda o Integral. En aquests anys es forja un gran esclat de la premsa contracultural, el còmic underground i els fanzins vinculats a les subcultures del rock.
Els fanzins eren –i són– revistes no comercials, no professionals i de circulació reduïda que les seves creadores produeixen, publiquen i distribueixen elles mateixes, fent un èmfasi especial en la generació d’identitats grupals a través de l’estètica, la música, la creació visual i literària i els argots en un marc de producció cultural independent. Avançada la dècada dels vuitanta, es produeix l’acostament entre els fanzins i els col·lectius okupes, llibertaris, independentistes i antimilitaristes. Destaquen en aquest moviment publicacions anarquistes com Ekintza Zuzena o Lletra A i antimilitaristes, com La Puça i el General, En Peu de Pau o El Mocador. A finals dels anys vuitanta neixen diverses agències de contrainformació que difonen notícies dels moviments alternatius i llibertaris, com Tas-tas a Vitòria, Contrainformaciones a Canàries i UPA-Molotov a Madrid.
Contrainformació okupa
En aquesta mateixa tendència, l’any 1987 neix a Catalunya l’Agència de Notícies Alternatives (ANA), que difon les activitats en locals, bars, revistes i ràdios afins als moviments socials, amb la idea de donar-les a conèixer fora dels cercles militants, ja que es tractava d’una agenda sistemàticament silenciada o tergiversada als mitjans oficials. Els seus mètodes són els de l’època preinternet: correu postal, telèfon i contacte personal. Un esment a part mereix Illacrua (fundada el 1992), que es presenta com una revista mensual dels moviments socials, independent, amb la intenció de transcendir els entorns mobilitzats i tenir en compte criteris de qualitat periodística.
A la segona meitat dels noranta, els butlletins de contrainformació del moviment okupa prenen el relleu de la comunicació alternativa. Són anys en què l’okupació esdevé punta de llança dels moviments socials catalans, aglutinant la immensa majoria de lluites socials al voltant dels centres socials okupats. El moment clau d’aquesta gran explosió és el 10 de març de 1996 amb l’okupació de l’antic cinema Princesa, al barri barceloní de la Ribera. És la guspira que encén la metxa i ben aviat, cada barri de Barcelona i cada població de l’àrea metropolitana tindrà el seu centre social okupat.
‘Contra infos’ i ‘Info-usurpa’ eren butlletins murals que s’enganxaven a les portes dels locals okupes i dels moviments social
El mateix any 1996 neix Info-usurpa. Es tracta principalment d’una agenda setmanal de les activitats dels centres socials, però també inclou un espai de notícies. El desembre de 1997 neix el col·lectiu Zitzània, a partir d’un programa de contrainformació de l’emissora lliure Ràdio Bronka, amb l’objectiu d’actuar com agència d’informació al servei de l’esquerra anticapitalista. Un parell de mesos més tard, després d’una onada de desallotjaments, entre ells el de La Vakeria, a l’Hospitalet de Llobregat, Zitzània publica el seu primer fanzín i al juny comença a publicar un butlletí mural, Contra-infos.
En poc temps, a totes les localitats i barriades on hi ha centres socials okupats, apareixen els butlletins de contrainformació locals. Només a Barcelona, La Burxa a Sants, Massala a Ciutat Vella, El Borinot a Gràcia, Xibarri a Sant Andreu o Barrio a Trinitat Vella. I obrint el focus a l’àrea metropolitana, Infoblokes a Bellvitge, ANTA a Terrassa, Ordint la trama a Sabadell, La Destraleta a Cornellà de Llobregat, Entrebastidors a Esplugues de Llobregat, Infograma a Santa Coloma de Grametet o El Gat verd a Montgat. I, una mica més lluny de la capital, El Pèsol negre al Berguedà i el Bages. Tots aquests butlletins de contrainformació eren projectes autogestionats i estretament vinculats al territori, amb una distribució local, a comerços, bars i espais d’activisme polític de cada barri i població. Tots s’esforçaven per combatre la manipulació mediàtica a la qual era sotmès el moviment okupa i també difonien les lluites i els punts de vista dels moviments socials anticapitalistes. La immensa majoria es reproduïen amb el sistema de la fotocòpia.
El salt a internet
El Contra-infos i l’Info-usurpa van fer d’aglutinant de tot aquest moviment contrainformatiu okupa. Tots dos tenien una periodicitat setmanal i eren butlletins murals que s’enganxaven a les portes dels centres socials okupats, de moltes cases okupades i de molts altres locals dels moviments socials de Barcelona i el seu entorn. Això els donava molta visibilitat, ja que tothom que passava pel carrer es podia parar a llegir-los. Cada setmana ambdós butlletins es portaven a un espai cèntric de la ciutat vinculat al moviment, com ara Can Vies o l’Espai Obert, on acudia gent de diversos indrets a recollir els exemplars per al seu entorn. Així, cada setmana es forjava aquesta mena de trobades informals d’okupes i militants d’arreu territori on, a part de recollir els butlletins, s’intercanviaven idees i notícies i es teixia comunitat. A més, aprofitant la distribució conjunta dels dos butlletins, també es distribuïen els cartells de les activitats dels centres socials okupats i altres espais de lluita.
El Contra-infos recollia les notícies de l’entorn okupa i de tots els moviments socials catalans i també d’àmbit internacional, i intentava tenir un to de redacció més neutre, menys pamfletari. A part de la distribució que ja hem explicat a l’àrea metropolitana, també s’enviava per correu a tot Catalunya i pel llavors primerenc correu electrònic arribava 2.500 direccions de tot el món, en català i en castellà. El projecte va esdevenir tot un referent per a altres butlletins de contrainformació. Per això les Jornades de Contrainformació de 1999 es van fer al local on tenia la redacció, a l’Espai Obert.
A partir del tombant de mil·lenni va irrompre en escena internet, amb l’aparició de projectes antagònics als passos que feia la xarxa com nova gallina dels ous d’or del capitalisme. Per citar-ne alguns, Indymedia, Nodo50, Pangea, Kaos en la red o La Haine
La necessitat de tenir mitjans propis es va evidenciar el 12 d’octubre d’aquell any. A la manifestació antifeixista que protestava contra la concentració ultradretana que llavors tenia lloc a la plaça dels Països Catalans, hi va haver disturbis, però això no era nou. La novetat van ser les portades dels diaris, que titllaven el moviment okupa pràcticament de banda armada. L’alarma social generada per aquells enfocaments va portar a l’empresonament de catorze joves antifeixistes. Calia una eina comuna per fer front al poder mediàtic dels grans mitjans. Immediatament, els grups impulsors dels butlletins dels centres socials okupats van convocar les Jornades de Contrainformació.
Dos apunts per acabar. A partir del tombant de mil·lenni va irrompre en escena un nou canal de comunicació que va canviar profundament el panorama comunicatiu, internet, amb l’aparició de projectes antagònics als passos que feia la xarxa com nova gallina dels ous d’or del capitalisme. Per citar-ne alguns, Indymedia, Nodo50, Pangea, Kaos en la red o La Haine. I segon, que molts dels butlletins de contrainformació que van participar en les jornades de desembre de 1999 van acabar confluint a la proposta de periòdic dels moviments socials que s’hi va plantejar, en un procés que va passar per l’Està tot fatal (2001) i Altaveu (2002) i que es va acabar materialitzant l’any 2006, primer com a Setmanari de Comunicació Directa i després senzillament com la Directa.
