Durant la dècada dels noranta, a Río de la Plata es va debatre sobre les indemnitzacions que havia d’atorgar l’Estat a les famílies dels desapareguts durant les dictadures militars. El reclam va sortir d’alguns organismes de drets humans, dels partits d’esquerra i algunes organitzacions de familiars. Finalment, hi va haver consens entre els de dalt amb què indemnitzar era una bona manera de posar punt final a les greus violacions succeïdes, encara que una part considerable de les Mares de Plaza de Mayo s’hi van oposar, esgrimint el seu lema “vius els van portar, vius els volem”.
Encara que entregar diners als familiars supervivents va aplacar, però no va desactivar els moviments, el debat va tenir la virtut de visibilitzar les diferents actituds existents, totes amb arguments vàlids
i recolzats en raonaments lògics. Uns deien que, com que el mal ja estava fet, només quedava el camí de la reparació. Altres, que el centre del problema és que l’Estat i els que es van beneficiar de les dictadures havien de pagar-ho amb el càstig social que aquells anys es va plasmar en nombrosos escraches als repressors. La lògica de la recuperació del teixit social s’enfrontava amb la de tancar legalment l’horror viscut.
Crec que, en el fons, estem davant d’un debat similar al que generen les demandes actuals de reparació econòmica, o simbòlica, als pobles originaris i negres pels danys patits a causa de la Conquesta i l’esclavatge. El problema és que aquests danys són irreparables. Milions d’indígenes van morir per les guerres de conquesta i per la transmissió de malalties, fins al punt que es va produir una catàstrofe demogràfica que va afectar les civilitzacions maia, asteca i inca, entre d’altres. Van tardar segles a recuperar-se.
Milions d’indígenes van morir per les guerres de conquesta i per la transmissió de malalties, fins al punt que es va produir una catàstrofe demogràfica que va afectar les civilitzacions maia, asteca i inca, entre d’altres
Dels danys de l’esclavatge no cal ni parlar-ne: cossos de milions de persones segrestades a Àfrica sotmesos a tota mena de vexacions, des de tortures fins a feines forçades, durant tota la seva vida i la de la seva descendència. És evident que el que va passar no té solució, que tot i indemnitzar les víctimes i els seus descendents, no seria possible reviure els morts ni reprendre les cultures i els grups humans desterrades al llarg d’aquests cinc segles.
A parer meu, del que es tracta de comprendre per què hi va haver conquesta i les raons de l’esclavitud. Sabem que aquest va ser el període d’ascens del capitalisme al món, i que així com no té sentit indemnitzar les famílies de les bruixes cremades a l’Europa en què creixia el nou ordre d’explotació, cal anar al fons de la qüestió. Aquest fons és el capitalisme, sistema en què dones, indígenes i negres continuen sent maltractades, humiliades, com ho han estat durant més de cinc segles.
Per això crec, juntament amb els zapatistes i un grapat de pobles, que l’única “reparació” possible és posar fi a aquest sistema capitalista, colonial i patriarcal que va néixer de les esclavituds i massacres. Les indemnitzacions tenen dos problemes: col·loquen l’Estat en un lloc central, com a encarregat d’executar-les; i, d’altra banda, aguditzen la mercantilització de les nostres vides en posar fins a un preu als genocidis. Ambdues coses suposen combatre el colonialisme amb les seves pròpies armes, o sigui reafirmar-nos al lloc de persones colonitzades.
Entenc els que demanen indemnitzacions. No només no han de ser criticats sinó que hem de valorar que encara continuen cultivant la memòria i exigint justícia. Però en aquests casos, no hi ha dreceres, només atacar el mal de soca-rel.
