“Aixeca’t a les quatre de la matinada. Ves a caminar mentre surt el sol. Dutxa’t amb aigua freda. Fes burpees. Pren molta proteïna per esmorzar. Pren un cafè d’especialitat. Comença el dia emprenent. No facis cas de les coses que no controles. No pensis en les emocions. Els guanyadors comencen així el dia”.
Tot això, que podria semblar un fragment de poesia urbana contemporània és, en realitat, un resum dels hàbits que molts influencers promouen dins d’això que es coneix com a “masclosfera digital”. I tot aquest conjunt de rutines, paradoxalment, sovint es presenten com una recuperació moderna d’una escola de pensament mil·lenària, l’estoïcisme, malgrat que provenen d’entorns que acostumen a desconfiar del pensament filosòfic i de l’intel·lectualisme. Però, per què justament l’estoïcisme? Per què un corrent filosòfic amb més de 2.300 anys d’història ha tornat a guanyar popularitat al segle XXI?
Aquesta història comença al voltant de l’any 300 abans de Crist. Zenó de Cítion, un comerciant de l’illa de Xipre que ho havia perdut tot en un naufragi, va arribar a una conclusió que acabaria marcant el pensament occidental durant segles: les persones tenen poc control sobre el que els passa, però sí que poden controlar com reaccionen al que els passa. Incapaç de controlar el mar o la fortuna, Zenó va transformar la seva experiència en una reflexió filosòfica sobre la resiliència i l’autodomini. Així va néixer l’estoïcisme. La doctrina es va estendre de seguida pel món grec i, posteriorment, per l’imperi romà, i va atreure figures de perfils molt diversos. Entre els seus principals representants hi trobem Epictet, que havia estat esclau; Sèneca, senador i assessor imperial; i, sobretot, l’emperador Marc Aureli. Els escrits personals del mandatari, publicats després de la seva mort amb el títol de Meditacions, continuen sent avui una de les portes d’entrada més populars a l’univers estoic.
Després de la mort de Marc Aureli, però, l’estoïcisme va iniciar un llarg declivi i va anar desapareixent com a pràctica dominant, en gran part a causa de l’expansió del cristianisme. A mesura que canviava el mapa polític i social europeu, també ho feien les hegemonies culturals. Moltes tradicions filosòfiques clàssiques van ser relegades a la categoria del paganisme primitiu en el millor dels casos –i, en el pitjor, considerades herètiques i dignes de ser destruïdes. Amb el temps, l’estoïcisme va deixar de ser una guia pràctica de vida per convertir-se en objecte d’estudi erudit. Ja en l’època moderna, la filosofia clàssica va quedar majoritàriament confinada a les universitats i als cercles acadèmics, entesa com una tradició històrica més, com l’epicureisme o el pensament socràtic.
Però aquesta condició va canviar a mitjan segle XX gràcies en gran part a un grapat de personatges que no tenien res a veure amb l’àmbit acadèmic o dels estudis filosòfics: un soldat i dos psicoterapeutes, als quals es va afegir un escriptor expert en màrqueting, que va marcar el punt d’inflexió definitiu.
Epiclet al Vietcong
Anys setanta, en plena guerra del Vietnam. El vicealmirall de l’armada dels Estats Units James Stockdale pilota un avió d’atac sobre territori enemic quan és abatut. Obligat a ejectar-se de la nau, cau amb paracaigudes, queda greument ferit i és capturat gairebé immediatament per forces del Vietcong. L’operació militar en què participava havia fracassat. Stockdale és traslladat a la presó de Hoa Lo, a Hanoi, coneguda irònicament pels presoners nord-americans com el “Hanoi Hilton”. Construïda durant l’època colonial francesa, el penal s’havia convertit en un centre d’interrogatoris on la tortura era una pràctica sistemàtica per obtenir informació d’interès militar. Les condicions eren extremes i molts dels que hi entraven no en sortien vius. Durant set anys, Stockdale hi va romandre empresonat. Va ser encadenat, colpejat i sotmès a tortures reiterades. La cama que s’havia fracturat en la caiguda li van trencar novament durant els interrogatoris. També va patir humiliacions públiques utilitzades amb finalitats propagandístiques. La seva existència es va reduir a la supervivència física i mental dins d’un entorn dissenyat per destruir qualsevol resistència psicològica. Malgrat tot, Stockdale va sobreviure. I no només això: va aconseguir mantenir una estabilitat mental notable, fet que després despertaria l’interès en diversos àmbits, de la filosofia o la psicologia a l’estratègia militar.
James Stockwell va narrar a ‘coratge sota el foc’ com va resistir com a presoner de guerra al Vietnam aplicant els principis estoics
Un cop alliberat, la pregunta era inevitable: com havia estat possible resistir durant tant de temps en aquelles condicions? La seva resposta donaria lloc al que avui es coneix com “la paradoxa de Stockdale”. Segons explicaria ell mateix, els presoners que mantenien una esperança constant d’alliberament imminent –per Nadal, per Pasqua, abans de l’estiu…– sovint eren els primers a enfonsar-se quan aquestes expectatives no es complien. La decepció reiterada acabava erosionant la seva voluntat fins al col·lapse. Els supervivents, en canvi, adoptaven una actitud diferent: acceptaven plenament la duresa de la situació sense construir fantasies sobre una sortida pròxima, però sense renunciar mai a resistir.
Però aquesta manera d’aquest oficial estatunidenc d’afrontar l’empresonament no va sorgir espontàniament. Abans de la guerra, Stockdale havia descobert els textos d’Epictet, l’antic esclau grec del segle I que esdevindria un dels principals pensadors estoics. Durant els anys de presó, aquelles idees es van transformar en una eina pràctica de supervivència: distingir entre el que depèn de nosaltres i el que no, acceptar la realitat sense resignació i preservar la llibertat interior fins i tot en condicions extremes. Després de la guerra, Stockdale –condecorat amb la Medalla d’Honor i més tard candidat a la vicepresidència dels Estats Units fent ticket amb l’independent populista Ross Perot– va publicar l’article “Coratge sota el foc: posant a prova les doctrines d’Epictet en un laboratori de comportament humà” (Universitat de Standford, 1993), un relat en què interpretava la seva experiència com una prova de la validesa dels principis estoics. L’exemple de Stockwell va tenir un efecte inesperat. Després d’anys de silenci, la tradició cultural de l’Occident va redescobrir la tradició estoica, reconnectant una filosofia antiga amb problemes contemporanis.
‘Gladiator’ a Silicon Valley
Progressivament, l’estoïcisme gaudia d’una particular renaixença en el món emergent de la psicoteràpia. Segons Massimo Pigliucci, filòsof, biòleg i autor del llibre Cómo ser un estoico: Utilizar la filosofía antigua para vivir una vida moderna (Booket, 2021), “la història de l’estoïcisme modern va començar realment amb la invenció de la teràpia cognitivoconductual, als anys cinquanta i principis dels seixanta. Això és perquè les figures clau que van iniciar aquest enfocament psicoterapèutic, com Aaron Beck i Albert Ellis, es van inspirar directament en els antics estoics, especialment Marc Aureli i Epictet”.
Hi ha, però, un altre element decisiu. Segons Pigliucci, si la teràpia cognitivoconductual és possiblement la psicoteràpia amb més evidència científica disponible avui (és a dir, la què funciona millor), això indirectament suggereix que moltes tècniques estoiques funcionen. És un detall important per la seva aplicació en el dia a dia. Parlant d’aquesta connexió entre psicoteràpia i estoïcisme, Albert Ellis va arribar a afirmar que la millor manera de resumir l’esperit de la teràpia cognitivoconductual era, de fet, una cita d’Epictet, el filòsof favorit de James Stockdale: “Els homes no són molestats per les coses, sinó per les opinions que es tenen sobre elles”. Aquestes van ser les llavors que trigarien gairebé mig segle a donar els fruits actuals.
Donald Robertson, psicoterapeuta cognitivoconductual i autor dels èxits de vendes Piensa como un filósofo Griego i Piensa como un emperador romano (ambdós a Temas de Hoy) explica el procés d’aquesta manera: “ja hi havia milions de persones arreu del món que llegien les Meditacions de Marc Aureli o les obres de Sèneca, però no es trobaven per parlar de filosofia”. Això, segons Jules Evans, historiador i autor de Filosofía para la vida (Grijalbo, 2013), va començar a canviar als anys noranta, quan l’arribada d’internet va permetre construir comunitats en línia. Allà va néixer un moviment que difícilment hauria pogut existir sense aquesta via de connexió.
En aquell mateix període, la figura de Marc Aureli va reaparèixer en un blockbuster cinematogràfic que recuperava l’esperit de les grans superproduccions històriques dels anys cinquanta: Gladiator (Ridley Scott, 2000). A la pel·lícula, apareix aquest emperador i s’hi plasma la seva filosofia. Però els principis de l’estoïcisme també es reflecteixen per mitjà del personatge de Maximus, un protagonista que centra els seus esforços a distingir el que pot controlar del que queda fora del seu control.
Aquests anys coincideixen també amb l’expansió d’internet i l’ascens de Silicon Valley, un context especialment favorable per a la difusió d’idees pràctiques orientades al rendiment personal en un context laboral hostil, individualista i ultracompetitiu. En aquest caldo de cultiu es produiria, però, un canvi inesperat, la irrupció d’un autor que acceleraria decisivament la popularització de l’estoïcisme contemporani, Ryan Holiday. Empresari especialista en màrqueting, Holiday va construir una potent maquinària editorial al voltant de la filosofia estoica. Inicialment, havia publicat llibres sobre la seva experiència en l’àmbit de la mercadotècnia, però el 2014 va irrompre amb força en l’escena filosòfica amb El obstáculo es el camino: El arte inmemorial de convertir las pruebas en triunfo (Oceano, 2020), llibre que recopila històries de persones que van “millorar la seva vida” aplicant pràctiques guiades pels principis estoïcs. El perfil de Holiday és significatiu del tot: es tracta d’un venedor que ha trobat un nínxol de mercat. I a partir d’aquest moment, l’estoïcisme entra per la porta gran al territori de la indústria del consum cultural mainstream.
De Sèneca a Llados
Ryan Holiday va començar a fer conferències sobre l’estoïcisme a equips professionals de futbol americà, a tropes d’elit militars i a altres sectors exclusius. Les còpies de The Obstacle Is the Way es van fer habituals als vestidors esportius dels Estats Units. Influencers i emprenedors digitals van adonar-se no només de l’èxit de Holiday, sinó també de com la seva marca s’estava infiltrant en el món de l’esport professional. “Després arribes a aquests empresaris milionaris i multimilionaris, i es genera una prova social enorme que diu que l’estoïcisme és fantàstic. I això s’escampa. La gent pensa: si aquest quarterback de l’NFL ho utilitza, deu funcionar. Així, els homes observen altres homes amb molt d’èxit i es pregunten què els fa grans i què poden aprendre d’ells”, ha dit Evans a propòsit del seu èxit. I així, de seguida, l’estoïcisme es va fer trending: “Gwyneth Paltrow va contractar una mena d’interiorista perquè l’assessorés sobre quins llibres havia de tenir a la prestatgeria –no per llegir-los, sinó per exhibir-los al saló–, i li van recomanar l’estoïcisme perquè estava de moda”, detalla Donald Robertson.
De sobte, l’estoïcisme es va convertir en una tendència. “Ara tenim molts autors, podcasters i youtubers que diuen coses com: ‘vols tenir èxit en l’esport? Abraça l’estoïcisme. Vols fer-te ric? Abraça l’estoïcisme. Vols triomfar a la vida? Abraça l’estoïcisme’. Però amb una immensa i profunda contradicció. Els estoics antics quedarien atònits davant d’això, perquè totes aquestes coses –l’èxit, els diners, la fama…– eren classificades per a ells com a indiferents, és a dir, elements que no afecten l’única cosa realment important: el caràcter”, recorda Massimo Pugliucci.
L’any 2019, el filòsof Massimo Pigliucci va anomenar “broïcisme” als corrents que s’allunyen dels valors de l’estoïcisme tot i reclamar-los
A mesura que creixia la popularitat de l’estoïcisme, aquest es va anar diluint encara més, fins a convertir-se sovint en un conjunt de màximes i hacks vitals destinats a solucionar qualsevol problema. En aquest context, el 2019, Pugliucci va encunyar el concepte broïcisme en la sèrie d’articles titulada “$toicism, Broicism, and StoicisM”, publicats a la plataforma Medium, en què analitzava diversos corrents que s’allunyen dels valors propis de l’estoïcisme, tot i reclamar-los. En el text afirmava: “L’estoïcisme modern té un problema. De fet, tres”, designats amb els tres termes que encapçalaven les publicacions. Segons l’autor, “el primer és una distorsió de l’estoïcisme feta servir com a eina per assolir riquesa i fama; el segon és una altra mena de distorsió que converteix l’estoïcisme en un suposat precursor i fonament filosòfic dels anomenats ‘drets dels homes’”. La narrativa dominant en molts canals de YouTube i altres plataformes de creació de continguts sovint reprodueix precisament aquesta lectura. Curiosament, aquest mateix concepte també és esmentat per Ryan Holiday en algunes de les seves conferències, on estableix una oposició clara entre un estoïcisme fidel a la tradició filosòfica i una versió més aviat masculinitzada i vinculada a la denominada “manosphere”. La tercera tendència, l’“StoicisM”, seria una distorsió potencialment encara més perillosa que converteix l’estoïcisme en una eina per a l’entrenament militar i l’agressió.
Aquesta tendència “broïcista” també ha arribat al nostre entorn a través d’influencers de gran projecció, com el trainer coach Amadeo Llados, que va afirmar en un vídeo: “Tot el que és la filosofia estoica… M’hi sento tan identificat! És aquella manera de viure, perquè ells sempre tenen el control, una cosa que la societat d’avui en dia no té”. Comentaris com aquest acaben buidant de sentit la tradició filosòfica que pretenen reivindicar, partint de la base d’un coneixement molt superficial de la font original. El mateix influencer va afirmar una vegada: “només cal veure què deien els filòsofs grecs [sic.] com Marcus Aurelius”.
Tanmateix, no és un cas aïllat. Figures mediàtiques com el boxejador i influencer Andrew Tate, acusat de violació, també han intentat apropiar-se d’alguns elements del discurs estoic. En una entrevista, afirmava que “les emocions són feedback” i que “nosaltres, els homes, tenim més emocions que les dones”. També explicava que, després d’un desengany amorós, “vaig anar més al gimnàs i vaig canalitzar el que tenia”. En la mateixa línia, relata episodis d’ira passats pel sedàs estoic: “També he tingut moments en què estic sol en una habitació, enrabiat […], assegut allà pensant: Això no és bo per a ningú, he de calmar-me d’una puta vegada!”.
Aquest tipus de declaracions han estat analitzades críticament per Donald Robertson, que assenyala que les paraules d’Andrew Tate s’allunyen clarament del pensament estoic. Segons el terapeuta, el que diu Tate sona molt diferent del que escrivia Marc Aureli sobre les emocions i, en definitiva, entra en conflicte amb la filosofia estoica. També recorda que el púgil mai cita cap text ni fa cap referència concreta que indiqui que hagi llegit realment les fonts originals de l’estoïcisme, i que els seus comentaris sobre la ira van just en direcció contrària al que ensenya aquesta tradició.
