A la recta final del procés de regularització extraordinària, la violència institucional als Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) del Regne d’Espanya no cessa i s’agreuja. Aquests dies Henry Josué Vargas, una persona hondurenya privada de la seva llibertat al CIE de València, denunciava la brutal violència rebuda per part dels agents policials que el traslladaven en el vol de deportació.
Aquests fets no són nous, les organitzacions que acompanyen persones migrants als CIE ho denuncien des de fa anys. En un comunicat emès recentment, diferents organitzacions de Barcelona posen en coneixement els greus casos de violència institucional dels darrers mesos al CIE de la Zona Franca. Aquestes situacions van ser denunciades per les vies legals oportunes a la direcció del CIE, als jutjats de control i al Defensor del Poble. El comunicat assenyala que la resposta que reben és el silenci administratiu, l’arxivament de les denúncies i la manca d’investigació dels fets exposats. Això reflecteix el coneixement i la complicitat estatal davant d’aquesta situació.
La resposta que reben és el silenci administratiu, l’arxivament de les denúncies i la manca d’investigació. Això reflecteix el coneixement i la complicitat estatal
La violència als CIE s’exerceix per diferents vies: des de tractes degradants i vexatoris per part de la policia fins a la manca de compliment de les garanties legals mínimes. Les entitats denuncien que les persones reben insults i expressions humiliants de manera habitual, així com una relació constant basada exclusivament en ordres i crits, generant un clima d’intimidació, humiliació i desemparament.
Qui denuncia aquestes situacions a l’interior del CIE o organitza accions de resistència rep càstigs exemplificadors, com la deportació immediata sense ser notificades amb una antelació mínima. El preavís, que consisteix a informar les persones que la deportació es durà a terme en el termini de les següents 24 o 48 hores, està reconegut a la jurisprudència nacional i la legislació internacional, però al CIE de Barcelona no es compleix.
Les entitats denuncien que les persones reben insults i expressions humiliants de manera habitual, així com una relació constant basada exclusivament en ordres i crits
Una altra pràctica que es denuncia és la tancada prolongada a les habitacions, durant catorze i quinze hores diàries, cosa que genera ansietat, aïllament i un important deteriorament psicològic en les persones que passen pel CIE. Les organitzacions acompanyants denuncien que l’aïllament s’utilitza com a forma de càstig davant de les queixes o necessitats mèdiques urgents, com quadres d’ansietat.
Així, els organismes que haurien de brindar assistència exerceixen diferents formes de violència. L’assistència mèdica és deficient i es limita a sobremedicar, especialment les dones, davant de les diferents malalties que manifesten. Fins i tot hi ha hagut situacions en què el personal mèdic justifica la tancada com a moments de “vacances i descans”, quan les dones manifesten la seva preocupació per les obligacions que tenen fora, tant laborals com de cura a les seves criatures. Les organitzacions van acompanyar dones que es trobaven en període de lactància a qui se’ls van subministrar pastilles per interrompre la producció de llet sense explicació ni consentiment informat.
Per la seva banda, la violència que enfronten les dones que són mares s’estén a les criatures. S’han acompanyat situacions extremadament greus com la separació forçada amb nadons acabats de néixer que es trobaven lactat o trasllats a altres ciutats sense que els menors tinguessin persones responsables de la seva cura. La separació de mares dels seus fills és una de les moltes violències racistes, capitalistes i patriarcals que es perpetren contra les dones migrants i racialitzades.
Les organitzacions van acompanyar dones a qui se’ls van subministrar pastilles per interrompre la producció de llet sense explicació ni consentiment informat
Aquests fets no són casos aïllats, sinó que responen a la mateixa estructura racista, capitalista i patriarcal dels CIE. Tot això passa en un context marcat per l’entrada en vigor del Pacte Europeu de Migració i Asil, amb què els marcs jurídics europeus i internacionals continuen legitimant, aprofundint i normalitzant les violències envers les persones migrants.
Al Regne d’Espanya, mentre l’Estat promet drets a una part de la població migrant, s’agreugen les polítiques racistes contra una altra part d’aquesta població. Tot i això, la victòria recent dels moviments migrants amb l’aprovació de la regularització extraordinària obre un horitzó d’organització i lluita a tots els nivells per al tancament dels CIE. No és una demanda simbòlica, sinó una necessitat urgent per començar a destruir la maquinària de violència racista institucionalitzada que opera al cor de l’Europa fortalesa.
