La maternitat –i la fillitat, que en deia Blanca Lacasa a Las hijas horribles (Libros del KO)– ha estat una qüestió fonamental de la literatura des de molt abans que es fixés per escrit. Els contes tradicionals són plens de mares i madrastres i, als clàssics grecs i llatins, la Bíblia o altres relats mitològics hi ha ple de dones poderoses que prenen decisions tràgiques envers els fills. La reina pacient i abnegada és un invent posterior, del segle XVIII, quan les dones de classe mitjana es convertiren en l’àngel de la llar.
Però hi ha un aspecte concret de la maternitat especialment fructífer des del punt de vista literari: la complexa relació mare-filla, conseqüència d’aquesta idealització de la figura materna que arrosseguem des de fa uns segles. El batibull de culpes
i insatisfaccions permanents que caracteritza aquest vincle és la tempesta perfecta per a la creació literària, i ha inspirat innombrables autores que sempre són filla d’algú massa present o massa absent, una mare enyorada o rebutjada.
Des d’un dels llibres fundacionals que qüestiona la naturalesa de la relació entre mare i filla, El nudo materno, de Jane Lazarre (1976, editat en espanyol per Las Afueras el 2018), fins a novel·les actuals com Aún nos queda el teléfono, d’Erica van Horn (Alpha Decay, 2024), on filla i mare escriuen l’obituari de la segona quan aquesta encara és viva, la literatura recent és plena de ficcions, assaigs i versos dedicats a aquesta relació. La llarga llista d’autores inclou noms com ara Alison Bechdel (¿Eres mi madre?), Hanne Orstavik (Amor), Elena Ferrante (L’amor que molesta), Katixa Agirre (Les mares no), Imma Monsó (Tot un caràcter), Simone de Beauvoir (Una mort molt dolça), Vivian Gornick (Vincles ferotges), Siri Hustvedt (Mares, pares i demés), Irène Némirovsky (Vi de solitud), Marta Marín-Dòmine (Diré que m’ho he inventat), Angelika Schrobsdorff (Tú no eres como las otras madres), Gemma Ruiz (Les nostres mares), Delphine de Vigan (Res no s’oposa a la nit), entre moltes altres.
Retratar la mateixa mare no és fàcil, fins i tot es pot detectar una certa “llei del silenci”. Així en diu Blanca Lacasa. Hi ha autores, però, que necessiten parlar-ne per trobar “una veritat sobre la meva mare que només es pugui assolir mitjançant paraules”, ha dit Annie Ernaux. Pot ser una qüestió dolorosa, i per això cal aplicar a consciència els consells d’escriptura que un personatge d’Elizabeth Strout dona a la protagonista d’Em dic Lucy Barton (Edicions de 1984, 2016): “No protegeixis ningú. Cal enfrontar-se a l’escriptura amb el cor tan obert com el cor de Déu […] Només tindràs una història. Reescriuràs aquesta única història de mil maneres diferents”.
La tardor passada vam dedicar un dels clubs de lectura quadrimestrals de la llibreria Isop a la qüestió de les mares i filles literàries, cosa que va exigir reduir la llaminera llista de candidates a només quatre lectures que abordaven la figura materna des de llocs diferents: l’elegia, la necessitat de ser vista, la voluntat d’explicar la veritat de la mare o la fal·lera per ficcionar la pròpia vida.
Em dic Lucy Barton (publicada originalment el 1984) és “la història d’una mare que estima la seva filla, de manera imperfecta, perquè tots estimem de manera imperfecta”. Strout és una mestra a l’hora de reflectir llums i ombres dels personatges, els quals tracta amb compassió, i això també és cert per a aquesta mare que no n’ha sabut més. A partir de confidències, records i paraules no dites, Lucy Barton revisita i reconstrueix la relació amb la mare després de molts anys de no veure-la. Com a lector no pots sinó compadir-te del desig insatisfet de la Lucy de ser vista, però també de la incapacitat de la mare de donar res més del que ja ha ofert. Malgrat el que pugui semblar, és una novel·la d’esperança sobre la necessitat humana d’estimar i ser estimats.
Després d’una ambientació novaiorquesa vam passar a una veu mallorquina, la de la Neus Canyelles, que fa una elegia de la seva mare morta dos anys enrere: “L’escric perquè és l’única cosa que m’interessa. Perquè no tenc calma. Perquè no em vull distreure”. A Milady (Edicions 62, 2023) aboca la felicitat d’haver viscut amb la seva mare, però també el dolor inenarrable de la pèrdua, que arriba a tal extrem que li fa desitjar la seva pròpia mort. Escriu per entendre el seu procés de dol i per homenatjar la “mamà”, una paraula màgica perquè “al darrere sempre hi apareix aquesta persona que t’intentarà entendre o t’estimarà encara que no t’entengui”. Malgrat la brevetat, la novel·la és plena de desemparament, dolor i, finalment, una besllum de superació.
Un text que t’arrossegava a la tristor més profunda per força havia d’anar seguit de l’humor irònic d’una autora que, malgrat el to, no estalvia cap detall de la duríssima infantesa i joventut en el si d’una família ultraconservadora del nord d’Anglaterra entre els anys seixanta i vuitanta. Com la protagonista d’Em dic Lucy Barton, Jeanette Winterson també buscava l’amor de la mare, tant l’adoptiva, cruel i autoritària, com la biològica. Amb el títol insuperable de Per què ser feliç quan podries ser normal? (Edicions del Periscopi, 2021), Winterson persegueix la felicitat que havia menyspreat la seva mare amb tanta força que gairebé s’hi queda pel camí, però se’n surt per explicar-nos-ho, afegint-hi fragments memorables sobre el poder de la literatura.
La prosa asèptica i polida de la francesa Annie Ernaux va ser un contrast xocant. Com amb Canyelles, a Una dona (Angle Editorial, 2024) Ernaux també ha perdut la mare, i vol explicar el vincle canviant que les unia, però sobretot busca fer un retrat d’una dona que va lluitar per allunyar-se de la seva classe social de naixement a la França de la primera meitat del segle XX. Ernaux reflexiona sovint sobre el procés d’escriptura: “dedico molt de temps a preguntar-me sobre l’ordre de les coses a dir, com si existís un ordre ideal, l’únic capaç de transmetre una veritat sobre la meva mare”, si bé és especialment commovedor el tram final de la vida de la mare, en què una demència la deixa convertida en “una nena que no creixeria”.
Quatre mares, quatre filles, unes de més reals que d’altres, però totes plenes de veritat i, sobretot, de bona literatura, com aquesta delícia d’Ernaux que tanca Una dona: “Ella unia la dona que soc amb la nena que vaig ser. He perdut l’última connexió amb el món d’on vaig sortir”.
La Llibreria Isop som animals fantàstics, faules encantades, persones reals que s’aixequen davant de l’adversitat, viatges intercontinentals, nàufrags de mar, focs de terra pampalluguejant de por, manifestacions, coronels sense corneta, boscos espessos i taigàs interminables, l’any 2057 i també el 1984. És un projecte que la Júlia, en David i l’Àgata vam decidir tirar endavant després de molts anys somiant-hi. A Olot hi falten llibreries perquè cada dia neixen noves lectores.
