L’aire condicionat ens posa en un bucle: com més calor, més el fem servir; com més el fem servir, més calor generem. I tornar a començar, fins a l’infinit. És pa per a avui i gana per a demà. És una espiral de la qual hem de sortir.
En el context de canvi climàtic, els qui defensen climatitzar les aules tenen raons de pes, com la justícia laboral: si en altres centres de treball no s’admet superar els 27 graus, per què en una escola sí? O la vulnerabilitat: els infants regulen pitjor la seva temperatura. Són raons que mereixen respecte. Però hi ha un ordre lògic que gairebé mai respectem, i comença per un càlcul molt concret.
Si instal·lem l’aire condicionat ara en una aula, amb el sol entrant per la finestra, amb els murs reescalfats i sense refrescar l’estructura a les nits, l’equip haurà de ser tres o quatre vegades més gran per compensar tota aquesta calor: més potència, més consum, més cost sempre. I ni tan sols és una garantia de salut: utilitzat durant moltes hores, l’aire condicionat pot provocar impactes oftalmològics, respiratoris i generals com ara mal de cap o letargia. Sobretot quan, com passa sovint (és més fàcil instal·lar coses noves que cuidar el que tenim), no es fa el manteniment de filtres i conductes, que es converteixen en un reservori de pols i microorganismes que l’aparell distribueix després per tota l’aula.
La mateixa aula, amb protecció solar, ventiladors de sostre i bona ventilació, necessitaria, si de cas, un flux d’aire condicionat molt menor, encès només en situacions extremes. Saltar-se els passos previs no només és pitjor per al planeta: és l’opció més cara a llarg termini, també per al pressupost públic que paga la factura cada estiu.
L’aire condicionat no refreda: canvia la calor de lloc. La calor que traiem de l’aula la llencem, afegint-hi aproximadament un 30% més, al mateix pati on els infants fan l’esbarjo. En una ciutat densa com Barcelona, només la refrigeració dels edificis que s’aboca al carrer pot fer pujar un grau o grau i mig la temperatura nocturna. És la tragèdia dels comuns: cadascú busca el seu alleujament individual i la suma escalfa l’espai comú que després tots patim. Com més calor llença cadascú a fora, més aire necessita el del costat. A més calor, més màquines. I més calor.
L’aire condicionat ens posa en un bucle: com més calor, més el fem servir; com més el fem servir, més calor generem
Es tracta, a més, d’una solució fràgil. La climatització massiva dispara la demanda just els dies d’onada de calor, quan tothom endolla l’aparell alhora, i els talls de subministrament es multipliquen precisament en aquests episodis. A aquesta fragilitat elèctrica s’hi suma una dependència química: l’aire condicionat funciona amb gasos refrigerants que, en fugar-se –i es fuguen– escalfen el clima centenars de vegades més que el CO2. Sotmetre’ns a aquesta tecnologia és condemnar-nos a una doble dependència.
Darrere de tot això hi ha un patró. Com a societat escollim gairebé sempre la solució tècnicament més complexa, perquè és la políticament més fàcil: ràpida, visible, resolta amb diners. I descartem les de cost zero o gairebé nul, com ara fer ombra i ventilar, perquè exigeixen el més difícil: gestió i consens. Però el múscul financer de la solució tecnològica no és gratis: darrere de cada màquina hi ha un consum enorme de material i energia, recursos que extraiem de països que són molt més vulnerables al clima que nosaltres hem alterat. Paguem el nostre confort amb un deute cap a ells i cap a les generacions futures.
La bona notícia és que ja sabem què funciona millor. El que proposem és concret, econòmic i factible a curt termini: proteccions solars exteriors, ventilació creuada, també nocturna, ventiladors de sostre i naturalitzar els patis. I sí, ventilar de nit obliga a resoldre l’assumpte dels coloms; seria descoratjador que una espècie capaç d’arribar a la Lluna no sabés dissenyar una reixa. Convé, a més, reduir les càrregues internes: projectors, pantalles i ordinadors acumulats sense criteri converteixen cada aula en una estufa al juny. És una intervenció de baix cost que fa l’escola resilient per als estius que venen; l’aire condicionat, després d’això, i només si fa falta i on faci falta.
Res d’això és especulació. El projecte E+V (Escoles + Ventilades), de la UPC amb l’Ajuntament de Barcelona, simula i després mesura condicions en centres reals. I l’informe Calor a l’escola, d’Equitat, fixa la mateixa jerarquia: primer reduir la demanda i només després valorar si fa falta climatitzar, i quins espais. El problema no és de coneixement, sinó de com aplicar-lo: alguns d’aquests estudis els van encarregar les mateixes institucions que després no els han implementat.
Tenim dret a habitar espais dignes, però aquest dret no acaba en les quatre parets d’una aula: inclou el dret a habitar també els espais exteriors, la ciutat i el planeta sencer.
