Clarament sí. No perquè sigui la solució perfecta ni única, sinó perquè és la resposta que necessiten avui milers d’infants que estudien en aules que superen els 35 °C.
El 5 de juny, l’Escola Camí del Mig de Mataró va registrar 44 °C a l’aula; l’Institut Font i Quer de Manresa, 40,3 °C i l’Institut Almatà de Balaguer, 38,3 °C. En poques setmanes, la plataforma Aules que Cremen ha recollit registres de temperatura de 287 escoles i instituts d’arreu de Catalunya, la magnitud i l’extensió territorial dels quals mostren que el problema és estructural: avui, moltes escoles són forns. Les dades coincideixen amb les de Greenpeace: han registrat pupitres propers als 40 °C
i patis que arriben a 60 °C. Tot plegat reforça una conclusió que ja apuntava l’estudi Calor a l’Escola d’Equitat: la meitat dels centres educatius de Catalunya no estan adaptats a les noves condicions climàtiques. Les escoles es van dissenyar per a un clima que ja no existeix. La calor extrema ha deixat de ser una excepció i les projeccions apunten a un escalfament especialment intens durant la primavera i la tardor, és a dir, en ple curs escolar.
La combinació d’onades de calor cada vegada més freqüents i escoles no adaptades posa en risc la salut i l’aprenentatge dels infants. L’evidència científica mostra que l’exposició a temperatures elevades afecta la salut física i mental, però també la concentració, l’atenció i el rendiment escolar. Una aula a 35 °C és una aula on s’aprèn pitjor i on augmenten els riscos per a la salut. Tanmateix, els infants són avui el col·lectiu menys protegit davant d’aquesta situació. Mentre que el personal docent té reconegut un límit de 27 °C a l’espai de treball, els alumnes no disposen de cap llindar equivalent. Si aquestes temperatures són inacceptables en una oficina, per què les acceptem en una aula?
No podem exigir als infants que assumeixin el cost de la nostra coherència climàtica mentre esperem la solució perfecta
La resposta institucional a aquest problema ha consistit bàsicament a instal·lar ventiladors i altres mesures de lowcost, com tendals o punts d’aigua, però cap ventilador refreda una aula a 35 graus. És en aquest punt on apareix la proposta de l’aire condicionat. I alhora, en nom de l’ecologisme, hi ha arguments en contra: dispara el consum energètic, agreuja l’efecte illa de calor i és una forma d’adaptació que genera més emissions. Tot això és cert. Però no podem exigir als infants que assumeixin el cost de la nostra coherència climàtica mentre esperem la solució perfecta.
Les mesures passives –millor aïllament, naturalització dels patis, més verd urbà o rehabilitació energètica– són imprescindibles i haurien de constituir l’eix central de qualsevol política d’adaptació climàtica. Però requereixen temps, inversions importants i anys de desplegament. Mentrestant, les onades de calor ja són aquí. Per això, allà on les temperatures ho exigeixin, l’aire condicionat ha de formar part de la resposta immediata. És l’única tecnologia capaç de garantir temperatures segures dins les aules durant els episodis de calor extrema, independentment de l’estat de l’edifici.
Això no significa instal·lar aire condicionat a totes les escoles ni fer-ho sense criteri. Significa garantir-lo allà on no es puguin assegurar unes condicions mínimes de salut i confort tèrmic i que aquesta climatització vagi alhora acompanyada d’un desplegament massiu de plaques solars a les cobertes escolars per superar el dilema entre refrigerar-se i reduir el consum energètic.
Si per motius ambientals hem de posar límits a la climatització, aquests no haurien de recaure sobre els centres educatius. Les escoles haurien de ser autèntics refugis climàtics, espais de luxe comunal que democratitzin l’accés a la climatització. En un món cada vegada més calent haurem de decidir quins usos són socialment prioritaris i quins no. Les escoles, els centres de salut, les residències i altres equipaments públics essencials haurien de situar-se al capdamunt de la llista, mentre que la climatització hauria de ser més restrictiva en sectors com els centres comercials, els aeroports o determinades infraestructures turístiques.
Jo no imagino el futur com una successió infinita de màquines refrigerant edificis. Imagino ciutats amb menys asfalt, menys cotxes i més arbres. Imagino escoles rehabilitades, eficients i envoltades de verd. Però també imagino escoles capaces de garantir una temperatura segura quan arribin els episodis de calor extrema i que puguin pitjar el botó de l’aire condicionat sense complexes.
