A les cinc de la matinada del diumenge 19 de juliol de 1936, aviat en farà noranta anys, van sonar les sirenes de les fàbriques de Barcelona i d’alguns vaixells ancorats al port de la ciutat coneguda com la «Rosa de foc». Era el senyal convingut pels Comitès de Defensa de la CNT perquè tothom baixés al carrer amb les armes a la mà per aturar el cop d’estat dels militars feixistes, que acabaven de sortir de les casernes seguint la crida feta un dia abans pels generals Mola i Franco des de les colònies espanyoles a l’Àfrica.
El cap de l’aixecament feixista a Catalunya, el general Goded, es va rendir i el cop d’estat va quedar esclafat. Com diu Garcia Oliver a la seva autobiografia, el poble va poder amb els militars
Quan els militars van començar a avançar pels carrers amb l’objectiu de controlar els punts estratègics de la ciutat, van topar amb la resistència del poble en armes. Al Cinc d’Oros, al Paral·lel, a la plaça Catalunya, a les Rambles, a la Via Laietana i a molts altres punts de la ciutat, les classes populars van combatre les tropes feixistes amb les armes que elles mateixes havien pogut aconseguir, ja que la Generalitat i l’Ajuntament es van negar a armar-les. Els combats van durar unes 36 hores, ininterrompudament. L’assalt a la caserna de Sant Andreu de Palomar, on l’exèrcit tenia emmagatzemats 30.000 fusells, va ser clau en el triomf revolucionari. Els darrers combats van ser per l’assalt a la caserna de les Drassanes, la tarda del 20 de juliol, on va morir Francisco Ascaso, que avançava a pit descobert. Finalment, el cap de l’aixecament feixista a Catalunya, el general Manuel Goded, es va rendir i el cop d’estat va quedar esclafat. Per fi, com diu Garcia Oliver a la seva coneguda autobiografia, el poble va poder amb els militars.
Tot i que hi van participar totes les forces polítiques d’esquerres i, fins i tot, d’alguns sectors governamentals fidels a la República, va ser el potent i majoritari moviment anarquista i anarcosindicalista barceloní el que va liderar la lluita, amb milers de combatents a les barricades, agrupades al voltant de la CNT i els seus Comitès de Defensa. De fet, qui va coordinar les lluites, exercint de centre de comandament, va ser el grup Nosotros (abans Los Solidarios), amb els famosos Durruti, Ascaso i Garcia Oliver al capdavant.
Així que, quan Barcelona es va llevar el 21 de juliol, amb una CNT que controlava els carrers i la situació en general, les anarquistes no van restituir el poder a la República burgesa i capitalista, sinó que es van llançar de cap a fer la Revolució Social.
La CNT va ocupar la seu de la patronal catalana Foment del Treball Nacional i va rebatejar l’edifici com “Casa CNT-FAI”; i a la Via Laietana li van canviar el nom i va passar a dir-se Via Durruti
Van col·lectivitzar els mitjans de producció i van promoure tota una sèrie de mesures polítiques revolucionàries que van abastar tot l’espectre de la vida social, des de la profunda reforma de l’educació, amb els mestres llibertaris al capdavant del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), fins a profundes reformes molt avançades per a la seva època, com les referents a l’avortament i a les llibertats de les dones. Els carrers es van omplir d’obrers i obreres amb granotes de treball saludant-se amb la típica salutació anarquista, “Salut!”. La CNT va ocupar la seu de la patronal catalana Foment del Treball Nacional i va rebatejar l’edifici com la “Casa CNT-FAI”; i la Via Laietana la van refundar com a Via Durruti.
A més, van enviar milícies cap a tots aquells llocs on encara calia derrotar el feixisme. La primera i la més coneguda va ser la Columna Durruti, que va sortir de Barcelona cap a Aragó el 24 de juliol, amb el famós revolucionari al capdavant. Després en van sortir moltes altres i, al seu pas, a part d’alliberar els pobles, les milícies també afavorien la col·lectivització dels conreus i els municipis, estenent la Revolució al seu pas.
Les jornades del 90 aniversari
Per commemorar aquests fets, l’any passat es va constituir la “Comissió 90 aniversari de la Revolució Social”, un espai de coordinació en el qual hi han participat multitud d’organitzacions llibertàries: els sindicats; entitats com la Fundació Salvador Seguí o l’Ateneu Enciclopèdic Popular (on el divendres 3 de juliol es farà la roda de premsa de presentació); editorials i llibreries, com Aldarull o Descontrol; col·lectius i grups d’afinitat, com La Màquia o Ploma Negra; ateneus llibertaris, com el de Sabadell o el de Gràcia; i fins i tot espais okupats, com l’Àgora Juan Andrés Benítez.
Aquesta comissió s’ha encarregat d’organitzar les jornades centrals, que tindran lloc a diferents espais de Barcelona entre el 10 i el 20 de juliol, però durant tot l’any també s’han anat fent activitats descentralitzades per tot el territori català, sempre amb el segell del noranta aniversari; i després de juliol se’n continuaran fent.
El 17 de juliol, a Can Batlló, es farà la xerrada sobre els fets del 19 de juliol de 1936, amb l’escriptor Carlos Taibo i les historiadores Dolors Marín i Just Casas
Les jornades centrals comptaran amb la projecció dels documentals Vivir la utopia i De toda la vida, al Centre Social Okupat La Cinètika, amb la presència de Juan Gamero, coguionista, i Lisa Berger, corealitzadora; divendres 17, a Can Batlló, hi haurà la xerrada sobre els fets del 19 de juliol de 1936, amb l’escriptor Carlos Taibo i les historiadores Dolors Marín i Just Casas; diumenge 19 es farà la ruta històrica comentada, que començarà a la plaça de la Bella Dorita i passarà pels punts de la ciutat on van tenir lloc els fets, com les barricades al Paral·lel o a les Rambles, la lluita a les Drassanes, o la Casa CNT-FAI; i dilluns 20 tindrà lloc un homenatge a Francisco Ascaso al lloc on va morir, al davant de l’Edifici Colom.
També hi haurà espai per a les presentacions dels llibres, Guia del maquis llibertari a Catalunya 1939-1962 i Antonio Roig Llivi (1919-2004) superviviente del holocausto y guerrillero por la libertad, totes dues amb la participació de les seves autores. I per a un debat amb militants del Kurdistan, on es parlarà de les similituds entre la Revolució del 36 i la de Rojava.
Les jornades també inclouran una activitat que no mirarà cap al passat, sinó cap al present i el futur del moviment llibertari a Catalunya, una trobada de col·lectius on es presentaran debats i treballs que s’han anat fent al llarg d’aquest any entorn de temes com la pedagogia llibertària o les mobilitzacions en defensa de la terra. Aquesta trobada, que es farà a Can Batlló, també comptarà amb una trobada de distribuïdores, editorials i llibreries llibertàries.
Finalment, les jornades comptaran amb activitats culturals, musicals i gastronòmiques: dinars populars, poesia, teatre, circ i tres concerts, un cada vespre del cap de setmana, divendres cantautors, dissabte rock i diumenge música urbana. Podeu veure el cartell i el programa complet al web de les jornades.
Importància històrica i actual de l’efemèride
La historiadora Dolors Marín explica la importància d’aquesta efemèride: “commemorar avui dia, a noranta anys, els fets de juliol del 36 és important perquè aquella vegada tota una ciutat, Barcelona, es va oposar al que era el feixisme, proclamat per un exèrcit i per les classes autoritàries espanyoles i tradicionals. És important perquè per primera vegada a la història, el poble desarmat, o amb armes molt rudimentàries, es va oposar a un exèrcit armat i el va derrotar”.
La historiadora Dolors Marín destaca que les barricades del juliol del 36 van donar pas a “un procés econòmic sense precedents a la història, que va ser el de la col·lectivització”
La investigadora anarquista continua explicant que “a partir d’aquí, comença un procés econòmic sense precedents a la història, que va ser el de la col·lectivització de les indústries, del sector serveis, però també del sector primari, tota l’agricultura. És a dir, que per primera vegada eren els obrers i les obreres les que van prendre el destí amb les seves mans”. I acaba reblant que “l’anarquisme va ser importantíssim a dintre d’aquesta nova concepció del que seria, no la guerra contra el feixisme, sinó allò que els anarquistes en diem la Revolució”.
D’altra banda, Sol Arenas, activista del col·lectiu Ploma Negra i membre de la comissió del noranta aniversari, ens parla dels objectius de les jornades, amb una mirada més centrada en l’actualitat: “la del 36 va ser una de les revolucions socials més importants de tota la història, però cal portar les seves ensenyances a la situació actual de forta retallada de drets, capitalisme neoliberal salvatge i auge del feixisme, el militarisme i el discurs antifeminista. Nosaltres no partim del no-res, partim de les seves espatlles”.
Sol Arenas, activista del col·lectiu Ploma Negra recorda que “les companyes llibertàries del 36 no ens van llegar un passat per admirar, ens van llegar una eina per usar”
El feixisme d’ara és com el d’abans, diu la Sol, “però amb un altre màrqueting: la patronal que va rebentar les col·lectivitats és la mateixa que avui explota a qualsevol gran corporació, ahir es va lluitar per pa i treball, avui per lloguers que no ofeguin, ahir es va defensar l’amor lliure i el control del propi cos, avui es defensa el dret a decidir sense tuteles i a dir ben alt que totes existim” i es pregunta “perquè el crit ‘Ni Déu ni amo!’ no va enderrocar a l’amo que moltes tenien a casa?”.
L’activista anarquista situa la lluita en el present, “les companyes llibertàries del 36 no ens van llegar un passat per admirar, ens van llegar una eina per usar: la idea que la llibertat es conquereix amb organització, amb solidaritat i amb la certesa que cap poder és etern si les de sota diuen prou”. I acaba proclamant que “no hem de canviar el món sencer demà, hem d’aconseguir que, en acabar les jornades, algunes joves d’entre el públic pensin que també poden prendre la paraula. Això ja és guanyar”.
