Enguany el Teatre Lliure està d’aniversari, fa cinquanta anys, i a tal fi programarà tot d’espectacles que revisen peces emblemàtiques, un complet calidoscopi de la seva trajectòria en forma d’exposició retrospectiva i simposi, després de l’estiu. També fa cinquanta anys que se celebrà aquell primer Festival Grec de Barcelona autogestionat per gent de la professió i que demostrà que una cultura imaginativa i transversal era encara possible. Poc després, l’Ajuntament de Barcelona feu del Grec el seu festival d’estiu, i la resta és història.
Enguany, alguns dels millors moments de la seva programació són sens dubte L’òpera de tres rals, de Bertolt Brecht i Kurt Weill, dirigida per Marta Pazos, amb direcció musical de Dani Espasa. S’ha pogut veure al Teatre Grec de Montjuïc fins a l’1 de juliol, i després es reposarà en versió escenari tancat, a l’inici de la temporada que ve del Lliure, al mes setembre. La presència de Pazos assegura un espectacle colorista, original i enlluernador, tal com vam poder comprovar en veure la seva versió d’El público de Lorca (2025), absolutament fascinant. La idea d’un musical marxista, que es pregunta molt encertadament “quina diferència hi ha entre robar un banc o fundar un banc?”, a algunes persones els podrà semblar extravagant, però és del tot pertinent i necessària als nostres dies. Tant oportú com ho era fer la pregunta al Berlín de l’època en que fou estrenada, quan va esdevenir tot un hit.
Els altres grans noms al festival Grec seran, per exemple, l’austríaca Florentina Holzinger, una creadora de qui se n’ha parlat com a artífex d’un teatre-punk que celebra la vida, però la celebra “en la seva complexitat ridícula, sublim, abjecta i desordenada” (tal com va escriure el crític Dee Jefferson). Holzinger ve a Barcelona amb una producció del Volksbühne de Berlín (el 2 i 3 de juliol, Teatre Lliure de Montjuïc), una proposta de performance corporal extrema, violenta i explícita: Ophelia’s Got Talent, on posa sobre la taula el cos (la diversitat corporal), la feminitat, amb el recurs del medi aquàtic. Podem destacar també l’actor brasiler Wagner Moura, qui a Um julgamento (30 i 31 de juliol, Teatre Lliure de Montjuïc), protagonitza una versió d’Un enemic del poble, d’Ibsen, una peça que en la versió i direcció de Christiane Jatahy juga a moure’s entre la ficció i la realitat, entre el text i la improvisació, amb certa participació del públic.
Memòria històrica en primera persona i desubicació existencial
A la Sala Àtrium de l’Eixample barceloní, es pot veure fins al 5 de juliol la versió teatral del llibre-reportatge periodístic Avi, et trauré d’aquí, de Joan Pinyol Colom, professor i escriptor que ressegueix una història familiar viscuda en primera persona: l’espectacle explica la peripècia d’un net per rescatar les restes i la memòria d’un avi, que reposava al Valle de los caídos.
Després de passar un temps en una presó, engarjolat per pertànyer a les files republicanes, Joan Colom va morir víctima del tifus, fou enterrat a Lleida, i posteriorment traslladat el seu cos va ser traslladat subreptíciament al mausoleu franquista. L’obra, doncs, va passant per diferents etapes contemporànies d’aquest fet tràgic: els anys trenta del XX, la transició (on es covà aquesta amnèsia que ha marcat la democràcia posterior, debilitant-la), i una actualitat on el net procura complir la promesa del rescat, almenys, de la memòria de l’avantpassat. L’espectacle compta amb dramatúrgia de Víctor Borràs Gasch, està interpretat per Àurea Márquez i Miquel Malirach, i és una producció del Teatre Nu de Sant Martí de Tous.
Lluïsa Cunillé presenta amb ‘La ruta’ un text nu i cru, minimalista, ple de diàlegs fragmentats i interromputs, d’amenaces latents i d’enigmes no resolts, que es pot veure al Teatre Akadèmia
En un altre escenari de l’Eixample, la companyia La ruta 40 du a escena el text La ruta, de la dramaturga Lluïsa Cunillé, una de les veus més consistents i reconeixibles del panorama teatral català contemporani. D’ella vam poder veure Boira, l’any passat al Teatre Nacional de Catalunya, i actualment està de gira pels teatres del país la peça Dinamarca, amb direcció d’Albert Arribas. La ruta, que es pot veure fins al 5 d’agost al Teatre Akadèmia, formava part d’un encàrrec de la companyia a Cunillé, qui també els va escriure Els subornats, vista l’any 2020 al Temporada Alta i a la Sala Beckett. La directora Carlota Subirós s’enfronta amb un text nu i cru, minimalista, ple de diàlegs fragmentats i interromputs, d’amenaces latents i d’enigmes no resolts. Els intèrprets, Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla, són aquí tres personatges a la quarantena i en plena crisi existencial i laboral. L’un a l’atur, l’altre explotat, l’altre fins i tot amenaçat, tots ells desubicats a tots els nivells, en una mena de llimbs vitals i coincidint en un paisatge inhòspit i abstracte, on hauran de provar de desembolicar l’atzucac en què es troben.
Neocolonialisme i ecologisme, veus al marge i apropiacions culturals
Ntando Cele és una directora i creadora teatral de Sud-àfrica, resident a Suïssa, que usa normalment la cultura pop, el teatre i la música per bastir uns artefactes híbrids al servei de la crítica als mals contemporanis del seu continent natal, i de retruc sobre el món dit “occidental” (origen de molts dels mals d’Àfrica). Wasted Land (Teatre Lliure de Montjuïc, 10 i 11 de juliol), tracta sobre capitalisme, explotació, canvi climàtic i greenwashing, a partir de l’àmbit de l’anomenada moda ràpida: samarretes barates, explotació infantil, consumisme banal i tones de residus que retornen als països “en desenvolupament”. Carregada d’humor fort i ecologisme queer, l’obra “orquestra un paisatge melòdic que es mou entre la performance teatral, la projecció de vídeo i el concert poètic”, segons la companyia que la du a escena. Cele és l’artífex d’aquesta troupe, Manaka Empowerment Prod, i l’autora de peces anteriors com ara Black. Space. Race. A Supersonic Afrobeat performance, Go Go Othello i Yes, Yes, Yes!, que va cocrear amb l’economista Corinne Maier. La mateixa Ntando Cele serà al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, els dies 7 i 8 de juliol, amb l’espectacle SPAfrica, interpretat i creat per ella amb la companyia Studio Julian Hetzel.
a l’Antic Teatre, del 16 al 19 de juliol, també dintre de la programació del Grec, s’hi podrà veure ‘Opus cero’, de Ben Attia, amb l’insolit format d’una entrevista-performance, un híbrid de teatre documental i assagístic
Mentrestant, a l’Antic Teatre, del 16 al 19 de juliol, també dintre de la programació del Grec, s’hi podrà veure Opus cero, de Ben Attia. L’espectacle proposa un format insòlit en un escenari teatral: el de l’entrevista-performance que enllaça la veu de quatre persones en un híbrid de teatre documental i assagístic. Ben Attia (1991), el dramaturg, és un autor granadí d’origen àrab, resident a Algesires. Format en Filologia Àrab i Ciències Polítiques, en alguns dels seus treballs ha tractat l’imaginari contemporani de la diàspora magribina (com a Aicha Kandisha, Escenas posmarxistas o alifato). A Opus cero, la directora teatral Carmen Aldama, debat amb i entrevista un actor equatorià resident a Barcelona, un ballarí i escriptor de Guinea Conakry i un poeta que fa de pastor. A partir de la conversa, es reflexiona sobre “les dinàmiques de poder, d’explotació i de resistència que es donen en el món de l’art i la cultura”, i es predica amb l’exemple, en repensar críticament “qui es pot arrogar el dret d’explicar la història de determinats col·lectius”.
Bufons d’ahir i d’avui i dansa a la natura
La Sala Fènix del Raval barceloní ja fa una colla d’anys que insufla vida teatral a un barri que, de fet, compta en el seu perímetre amb els grans locals de renom (sense anar més lluny, el Liceu, el Principal, el Goya o l’Arnau), però que va perdre moltes de les seves sales més petites, autogestionades i originals. No han desaparegut altres espais valuosos i més petits, com el Llantiol i la Fènix, ambdós al carrer de la Riereta, a banda i banda de l’Àgora Juan Andrés Benítez, cosa que és una boníssima notícia pel que representa de guany en riquesa i diversitat. Així s’amplia l’oferta de la cartellera, amb unes peces artesanals i marca de la casa. En el cas de la Sala Fènix, aquest estiu ofereix un parell de reposicions: la primera quinzena de juliol, s’hi podrà veure l’obra La taberna de los perros, de la companyia Pecado Tarambana, que proposa un encontre en un bar, en una situació més pròxima al naturalisme que a l’esperpent, on es posaran alguns punts sobre les is en una tertúlia de barra que porta el bàrman i un comensal a abordar temes com l’habitatge o els canvis dràstics i urgents a la ciutat. Més tard, a El Bufón del Rey Lear (del 15 juliol al 2 d’agost), actualitza i adapta l’obra de Shakespeare, en un monòleg de Felipe Cabezas en clau d’humor i picades d’ullet a l’actualitat.
Si ens movem lluny d’allà i canviem de geografia, més cap al sud, a l’anomenada “anella verda” de Tarragona, una de les actuacions que l’Ajuntament ha iniciat per millorar els entorns naturals de la ciutat, hi tindran cita els amants de la dansa, amb una sèrie de propostes protagonitzades per artistes locals de les arts del cos i el moviment, inclosos en l’edició estiuenca d’enguany del cicle En dansa. Tots els espectacles es veuran als voltants de la Reclosa de Sant Salvador, on s’arribarà després d’haver accedit al punt de trobada del Pont del Diable. Serà el cas de S’albufera (8 de juliol), que convida a visitar una “albufera” fora del temps i de l’espai, i que forma part d’un “imaginari sensorial” que cadascú du dins seu; després, Ícaro en doble check (22 de juliol), que explora el desdoblament a partir de coreografies basades en desfasaments i repeticions, sincronies conflictives i topades reiterades; Koshas (29 de juliol), que reflexiona a partir dels constructes socials que han definit el cos tal com s’entén o es prescriu actualment. Finalment, Willkommen (5 d’agost), planteja una situació en què de l’òpera i el glamur es passa a l’estrès i el descontrol.
