El 30 de juny els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Civil van fer una operació contra quatre persones que havien assistit a les mobilitzacions de Revoltes de la Terra el mes d’abril a la comarca del Bages. Les acusen de danys, desordres públics i pertinença a grup criminal. Són les primeres detencions d’aquest moviment que promou l’acció directa contra el que anomenen “empreses del desastre”, a les quals acusen de portar el món cap a l’abisme per un interès merament lucratiu. Assenyalen l’oligopoli de l’energia fòssil, però també el de les macrorenovables, l’agroindústria, el complex de l’aviació, l’especulació immobiliària i proposen una forma de confrontar-s’hi que escali el conflicte perquè se n’hagi de parlar, per posar-lo al centre del debat públic. En la dècada de l’angoixa climàtica i del col·lapse han germinat emmirallant-se en altres propostes de lluita similars, com és el cas de Soulèvements de la Terre a l’Estat francès, una organització que el govern d’Emmanuel Macron va provar d’il·legalitzar, però la justícia ho va impedir. Entrevistem a dues de les seves portaveus, per parlar de l’actualitat, de la matriu ideològica que les empeny i del futur del moviment.
Després de les detencions de finals de juny, què heu de dir?
Júlia Martí: Que acusin gent que ha participat de Revoltes de la Terra de grup criminal ens sembla un despropòsit, perquè al final el que estem fent és precisament aconseguir que per fi es faci justícia pel territori, al Bages i per Palestina. El que hauria d’estar fent Mossos és investigar que està passant amb ICL i amb aquestes sentències que des del 2014 no està complint, que l’obliguen a desmantellar una part del runam del Cogulló i el runam està allà intocable, inamovible. Mossos no fan res per aconseguir que ICL compleixi les sentències i, en canvi, dediquen esforços i temps a perseguir gent que l’únic que va fer és mobilitzar-se.
“Ens sembla indignant que Mossos d’Esquadra o la Guàrdia Civil estiguin acusant de criminal qui defensa la vida, qui està intentant que el territori sigui per viure i per habitar-lo”
Eduard Alzina: Ens sembla indignant que Mossos d’Esquadra o la Guàrdia Civil estiguin acusant de criminal qui defensa la vida, qui està intentant que el territori sigui per viure i per habitar-lo, i, en canvi, estan permetent que un estat genocida com el d’Israel pugui segrestar persones en aigües internacionals, com va passar amb la flotilla. El que és criminal és que en un moment de crisi ecosocial com el que tenim, amb incendis i onades de calor, en lloc de frenar les causes que estan provocant la crisi, s’acusi de criminals la gent que estem lluitant perquè s’acabi la crisi.
Ens han arribat multes contra persones que arribaven a la zona d’acampada amb una navalla al vehicle. Intenten matar el moviment a partir de la repressió, però la resposta és que som aquí, que som moltíssimes, que donem tot el suport a les persones detingudes i a les que han rebut sancions. Sabem que ICL, que les empreses del desastre, volen silenci, no volen que se sàpiga que milers de persones hi estem en contra i aprofitarem cada acció repressiva com altaveu.
Els Mossos diuen que només apliquen la llei, però després no tenen cap mirament per a relacionar-se amb empreses israelianes. Són un cos policial neutral?
E. A.: Es veu clarament que Israel té una posició de poder sobre el cos dels Mossos d’Esquadra, que fa que quan hi ha accions contra el que consideren els seus interessos responguin amb més contundència. Després de l’acció de desmuntar les vies, en poques hores van ser capaços d’arreglar-ho i que tot estigués funcionant. En canvi, quan hi ha problemes amb Rodalies de Renfe es triguen dies, setmanes, mesos o anys a fer reparacions i millores. Hi ha una priorització tant des dels Mossos d’Esquadra com des de la Generalitat, per donar suport a aquestes empreses.
Des de fa setmanes les temperatures s’han disparat a tota la Mediterrània, una onada de calor s’encadena amb la següent. L’emergència climàtica ja és aquí?
E. A.: Fa dècades, des del moviment ecologista ja es parlava de tota la problemàtica que ens portava aquest sistema basat en el creixement. A principis dels 2000 es comença a veure que hi ha un canvi climàtic que és antropogènic i l’any 2019 es publica un informe molt contundent que assegura que o s’apliquen mesures o anem al caos. Ja no parlem d’escenaris de futur, cada any batem rècords de temperatures màximes. El que passa als termòmetres del nord d’Europa és totalment excepcional. El canvi climàtic ja és una evidència, el vivim a les nostres pròpies pells. Les mesures a aplicar són incompatibles amb aquest sistema, basat en el creixement, en expropiar recursos i en la desigualtat. El que s’està fent és intentar posar pedaços per adaptar-se, però mentre no canviem la lògica del creixement, la mentalitat de la desigualtat, no podrem superar la crisi en la qual ens trobem.
Ens estem apropant al col·lapse?
E. A.: És molt difícil de dir. El que és clar és que el sistema s’haurà de reorganitzar, hauran de canviar coses, de fet ja estan canviant coses. Hi ha països on el col·lapse ja està passant, amb crisis d’abastiment de gasoil i de carburants. Ara mateix, a l’Àsia hi ha una crisi de producció alimentària, un greu problema amb els fertilitzants. Com serà aquest col·lapse i com es reorganitzarà el sistema no ho sabem. El que sabem és que nosaltres estarem lluitant perquè no sigui cap a un sistema basat en la desigualtat, sinó que batallarem per una vida digna per a tothom, perquè el bàsic per a la vida sigui gestionat directament per la gent; l’aigua, la terra, la capacitat de fer aliments.
I ens en sortirem?
J. M.: Revoltes de la Terra no és una organització que proposi un model, no venim amb una agenda tancada de dir hem de fer A, B i C i així ja tindrem tot el problema solucionat. El que pretenem amb una nova dinàmica de lluita és generar conflicte per desnormalitzar la situació excepcional que vivim. El que ens diuen és que ens hem d’acostumar a l’excepcionalitat i gestionar el desastre com puguem, i nosaltres venim a dir prou. Venim a dir que necessitem canviar les formes de lluitar, d’organitzar-nos, de defensar els territoris, que no acceptem les falses solucions que aprofundeixen encara més els conflictes i les desigualtats. Per tant, no diem que tinguem una proposta concreta o un model concret, les propostes s’han de fer a cada territori, a cada conflicte. En el cas de l’aeroport del Prat, per exemple, tenim clar que el que s’ha de fer és no ampliar-lo, protegir el delta, protegir tots els espais afectats per aquesta ampliació, però també defensar les habitants de Barcelona, de la resta de ciutats i pobles afectats per la turistificació, Per tant, aturar el creixement d’aquestes infraestructures del desastre és la nostra proposta.
Malgrat les protestes, la voràgine continua avançant…
J. M.: Necessitem frenar la voràgine, apostar per formes de rehabitar els territoris, que recuperin l’equilibri amb els ecosistemes. Però això s’ha de fer adaptant-ho a cada territori i en debat col·lectiu amb la gent que l’habita. Ho dèiem, per exemple, amb el conflicte contra ICL al Bages, contra les grans mines de potassa: no té sentit que arribi Revoltes de la Terra amb una proposta de fer fora la mina i començar a produir X o Z, sinó que s’ha d’obrir un procés de debat col·lectiu a la comarca, amb les persones que treballen a la mina, amb les persones que habiten el territori, amb la gent afectada: quin és el futur que volen. Composar entre actors diferents, cadascun amb les seves agendes. Plantegem la idea de la composició, intentant que la melodia soni amb els instruments i les tonades de cada col·lectiu involucrat.
Com s’ho fa un moviment que aposta per més democràcia davant d’un sistema que opta per la violència?
J. M.: No esperarem més que altres solucionin el que ningú està solucionant. Posarem les eines i els nostres cossos, el que faci falta, per desencallar els conflictes i avançar en les propostes. Per exemple, apostant per aïllar ICL i l’estat genocida d’Israel, trencant tots els vincles que puguin tenir aquestes empreses i fer-ho ocupant l’espai amb milers de persones, posant el conflicte sobre la taula. És una manera de dir que ja no esperarem més les bones paraules i les bones intencions de les institucions, que al final no es tradueixen en canvis reals.
L’acció directa de milers de persones pot modificar les polítiques públiques?
E. A.: Creiem que sí, i per això ho fem. És un tema de correlació de forces. Depèn de com sigui aquesta acció directa, depèn de quant duri, de quanta pressió exerceixi, i sobretot depèn de quants milers de persones i de quanta legitimitat tinguin. Venim a aportar el “ja n’hi ha prou”, no farem només una manifestació o una recollida de signatures per dir el que opinem. Sabem que milers i milers de persones estan en contra d’aquests projectes i passem a l’acció directa per aturar-los. Creiem que és una via vàlida, legítima i útil.
Alguns partits polítics i mitjans de comunicació posen al centre el suposat enfrontament entre ecologistes i pagesia. Com ho viviu?
E. A.: El nostre punt de partida és la defensa del territori, que va més enllà de l’ecologisme, no és una mirada només de conservacionisme o del medi ambient. No entenem el territori com un ecosistema a part, sinó del que els humans en som part, del que també hi ha una història. Tot això connecta amb la pagesia, però aquella que estima el territori i el cuida, que vol produir aliments i no acumular riquesa. Estem amb la pagesia, però no estem amb la agroindústria.
“El capitalisme ha entrat a l’agricultura i altres sectors productius per maximitzar els beneficis”
El que ha passat amb l’agricultura i amb altres sectors productius és que el capitalisme hi ha entrat per maximitzar els beneficis. En el cas de la pagesia s’han forçat grans inversions per créixer. Els més grans han pogut créixer i els més petits han hagut de plegar, molta gent del país ha deixat de ser pagesa. Hi ha gent que ha aconseguit estar una mica al marge i no entrar en aquestes dinàmiques. Nosaltres apostem perquè la pagesia pugui continuar produint per alimentar a la població i no per fer mercaderies d’exportació. Això implica generar no només estructures productives sinó de distribució i comercialització. Allò que ens transmeten amb el moviment Revolta Pagesa i d’altres és que les cadenes de la producció alimentària són les que estan més collades en l’àmbit de regulacions i normatives. La pagesia està en mal estat perquè se l’està acorralant. Tenim un problema greu de país, sense relleu, és pràcticament impossible que algú es posi a produir aliments, perquè és inviable al mercat. Nosaltres apostem per buscar les formes d’ajudar a aquesta pagesia més integrada al territori.
Què els diríeu als urbanites que tenen angoixa per la pujada de temperatures, però no saben com actuar per canviar les coses?
J. M.: Dues coses. Per una banda, que els territoris urbans també s’han de defensar. Poder defensar la vida a les ciutats, una vida digna sense onades de calor, una vida amb espais verds, una vida en la qual no hi hagi infants que pateixin malalties respiratòries perquè la seva escola està al costat d’una gran via plena de cotxes. Els sindicats d’habitatge, els moviments pel decreixement turístic, els moviments contra l’ampliació de l’aeroport, encara que siguin moviments urbans també són moviments de defensa del territori. L’altra cosa que diria és que justament per això és tan potent l’aposta de Revoltes de la Terra, perquè estem aconseguint ajuntar en acampades massives de milers de persones molta gent que ve d’entorns més rurals, de ciutats mitjanes i també de ciutats grans, que durant uns dies habiten el territori plegades, i comencen a experimentar una cosa que és molt difícil de teoritzar, però és molt fàcil de fer. És a dir, que aquest riu Llobregat que ens havíem oblidat de per on passava, de cop el materialitzem no només com un bé de consum, no només com una aigua que ens ve més o menys contaminada, sinó com un ésser viu, com un acompanyant.
“Una de les coses que està passant està present en totes les coses que fem com a Revoltes és la idea que som la terra defensant-se”
Una de les coses que està passant per sota, de forma més invisible, però que està present en totes les coses que fem com a Revoltes és la idea que som la terra defensant-se. Què vol dir que és la terra defensant-se? És només un eslògan, és només una metàfora? O realment som capaces d’experimentar-ho en els nostres cossos i acostar-nos al riu, ja sigui al Llobregat contaminat per ICL o ja sigui als boscos cremats aquests dies pels incendis? Ens hi podem acostar des d’una mirada que no sigui només la del conservacionisme clàssic que veia els ecosistemes com una cosa a defensar separat de nosaltres, però que tampoc sigui des de la visió extractivista que només veu el territori com un lloc on abastir-se. Podem construir aquesta nova forma de relacionar-nos des del diàleg, des de la reciprocitat? És molt difícil perquè ens ho han robat des de fa dècades, però segurament si parlem amb les nostres àvies, amb les nostres padrines, podrem recuperar maneres de vincular-nos que superin la lògica de la modernitat capitalista que ens havia separat i que ens havia posat als humans per sobre de tot.
Les institucions us llegeixen com un perill o com un interlocutor a qui cal escoltar?
E. A.: De moment hem vist que els hem molestat i han intentat silenciar-nos. A Mont-roig del Camp sabem que l’alcalde va demanar a la policia que ni hi fos, que marxés, que no se’n parlés. I el que hem vist amb ICL és una cosa semblant. No va sortir a premsa, no se’n va parlar molt, no se’ns va interlocutar directament. Sabem que després de l’acció la Generalitat va dir que denunciaria alguns fets, concretament els de la columna de les vies del tren, i a banda d’això no en sabem res més. Creiem que fins ara no ens havien tingut molt en compte i ara que s’han produït accions una mica més contundents sí que intentaran conèixer el que estem fent. Però no creiem que sigui un interès genuí, perquè segurament els fa por un espai autogestionat per la gent que el que diu és que passarem a l’acció, confrontarem el desastre, habitarem el territori i anem a fer-ho amb la quantitat més gran de gent que puguem. Som una dinàmica de lluita i és molt complex que hi pugui haver una interlocució perquè al final no som una organització, som una forma de fer.
Teniu referents com Soulèvements de la Terre a l’Estat francès. Què està passant allà?
E. A.: L’acció directa massiva en el cas d’Europa ha aconseguit aturar alguns projectes, canviar alguns sentits comuns. La resposta repressiva en el cas de Soulèvements de la Terre ha sigut intentar il·legalitzar-la, però no ho van aconseguir. Han tingut molt suport social, de molts actors, inclús de governs municipals que donen suport a les propostes d’aquest moviment. En el cas de Revoltes és una cosa molt jove, molt nova, haurem de veure com es desenvolupa i quina interacció té amb les institucions i amb les empreses d’aquí. Sempre aclarint que el nostre rol no és tant d’interlocució, no venim a fer una proposta que volem posar en una taula per negociar-la amb el govern, sinó que som més una dinàmica de lluita per autoorganitzar la gent, per fer front al desastre i habitar el territori.
Fins on voleu arribar?
E. A.: L’objectiu seria frenar tota la indústria ecocida i habitar el territori. No és només una proposta d’aturar sinó que és una proposta de construir. L’ambició seria que aquest moviment fos massiu i pogués construir aquesta altra forma d’habitar el territori que sigui coherent, que el metabolisme social sigui coherent amb el metabolisme ecològic i que pugui ser una alternativa a la crisi ecosocial que patim. No oblidem que cada cop que instal·len uns centres de dades o artificialitzen el terreny asfaltant-lo és molt difícil de revertir, o cada cop que contaminen un aqüífer és molt difícil de tirar enrere, cada cop que una espècie desapareix això ja és irreversible. La urgència és aquesta, hi ha punts de no retorn que si els superem no podem tirar enrere. La nostra acció busca frenar els punts de no retorn i construir formes d’habitar el territori que fomentin la vida i no la destrueixin.
“L’existència de col·lectius a l’Empordà, al País Valencià, a Menorca que repliquen la proposta de dinàmica de lluita de Revoltes ja és una victòria”
J. M.: El nostre objectiu també és generar noves pràctiques, noves maneres de fer i de lluitar que puguin anar estenent-se. L’existència de col·lectius a l’Empordà, al País Valencià, a Menorca que repliquen la proposta de dinàmica de lluita de Revoltes, que passen a l’acció, que combinen la confrontació i les noves formes d’habitar el territori ja és una victòria. Poder confrontar la impotència amb la força, amb la capacitat col·lectiva. Quan ens ajuntem movem les coses, no cal que sempre tinguem la proposta perfecta, el model perfecte, només amb la idea de poder mobilitzar-nos i sumar forces ja estem canviant les coses. Això està permeant i està fent que la gent comenci a veure que la lluita val la pena, que moure’s val la pena, que articular-se entre diferents val la pena, que no hem d’estar sempre al 100% d’acord per poder sumar esforços. És la llavor que ens permetrà en algun moment aturar infraestructures del desastre, habitar els territoris d’una altra manera, demostrar que no necessitem caure en aquests xantatges del salari, dels llocs de treball per tenir una vida digna, tots aquests canvis que es comencen a generar i que esperem que vagin germinant cada dia més.
Fa 20 o 25 anys qui liderava els “projectes del desastre” que assenyaleu era la dreta, ara ens trobem que qui ho lidera és el PSC. Com ho valoreu?
J. M.: Hi ha un únic model, el d’apostar pel creixement, fent anar la roda capitalista que destrossa els territoris. A vegades li posaran una etiqueta més verda o una etiqueta més sostenible, però forma part d’aquesta roda, de la incapacitat de pensar fora del capitalista creixentista, que l’única manera de sortir d’una crisi és aprofundint encara més en la crisi. Podem sortir d’aquesta roda i generar debats a cada lloc afectat dient que no necessitem aquests llocs de treball si és a costa de contaminar l’aqüífer, que al final porta l’aigua que ens sustenta i és el que d’aquí a uns anys ens podrà continuar garantint la vida. Arribar a la conclusió que Barcelona ja no pot assumir més turistificació i, que, per tant, no podem ampliar l’aeroport –per molt que se’ns digui que sense turistes i sense ampliació de l’aeroport entrarem en crisi i perdrem llocs de treball–, ja és generar un pensament fora de la capsa que l’única solució és resoldre les crisis amb més crisis.
Tenim exemples. Es va aturar el Hard Rock. Hi havia una gran majoria parlamentària que defensava un megaprojecte que venia a sacrificar encara més un territori de sacrifici com és el Camp de Tarragona, i gràcies a la mobilització de la gent i a la gran capacitat d’articulació dels moviments locals es va aconseguir aturar. Vam fer que partits que ho defensaven com la seva gran aposta política canviessin la posició i aquest projecte s’aturés. Si ens mobilitzem prou, si fem una correlació de forces prou gran aconseguirem moure aquests partits que són incapaços de pensar més enllà del marc de la generació de llocs de treball, sigui quin sigui el preu a pagar.
Com responeu a la crítica que les vostres posicions estan en contra dels interessos de la classe treballadora?
“L’interès de la classe treballadora no és només el dret al salari, sinó també tenir aigua neta o capacitat d’alimentar-se”
E. A.: És una pregunta molt interessant perquè és un dels temes centrals de la segona germinació, la del Bages, travessada pel xantatge laboral. Ens ho trobem a la majoria dels projectes nous, que es justifiquen amb els llocs de feina que donen. Però compte, l’interès de la classe treballadora no és només el dret al salari, sinó també tenir aigua neta o capacitat d’alimentar-se. Apostem pel repartiment de la riquesa i no volem que qui pateixi les conseqüències d’haver d’aturar aquests projectes sigui la plantilla. Per sort, al país hi ha sindicats combatius. L’ecosindicalisme està apostant per una transició ecosocial, hi ha ponts, hem estat treballant molt amb sindicats per veure com ho incorporem a la lluita. I aquí hi posem la idea d’esmolar, d’entendre la complexitat de les situacions i les solucions. És molt enriquidor poder asseure en una mateixa taula perspectives ecologistes més conservacionistes amb sindicats anticapitalistes.
Fins ara hem vist dues grans germinacions de Revoltes de la Terra, als terrenys de la futura planta de bateries elèctriques de Mont-roig del Camp i a les muntanyes de sal del Bages. On penseu posar la banya pròximament?
E. A.: Revoltes de la Terra no és només les germinacions, aquesta és la part visible, però per sota van passant una sèrie de coses. Els temes que abordem es discuteixen a les trobades de lluita de col·lectius de defensa del territori i els següents no estan definits. L’aeroport del Prat podria ser un, l’agroindústria també, hi ha moltes problemàtiques com a país que podem abordar. Quan triem una germinació el que fem és intentar triar un tema que parli de molts altres conflictes, defensarem un territori per defensar la resta. Triarem un tema que ens parli d’altres i ens serveixi per esmolar i entrar en la complexitat.
Hi ha polítics que es fan fotografies amb la memòria de Salvador Puig Antich i alhora apliquen la repressió contra els activistes de Revoltes de la Terra. Us indigna?
E. A.: El capitalisme és capaç de cooptar i d’adaptar-se a qualsevol cosa. Als anys setanta els moviments ecologistes a Europa van ser molt radicals, a Alemanya no hi ha centrals nuclears perquè va haver-hi una oposició molt forta amb accions de tota mena. El que venim a fer tampoc és tan nou, estem reprenent alguna cosa que havia passat, però el procés ha estat de deslegitimar l’acció directa. El que li podríem dir a aquesta classe política és que han perdut els principis i valors que tenien. Per molt que puguin defensar Puig Antich, si estigués viu ara estaria en contra d’ells, i d’alguna manera els hereus de Puig Antich som la gent que lluitem i no la gent que està al Govern fent polítiques per enriquir als de sempre. Reivindiquem que venim d’un llegat històric de lluites i adaptem el llegat a les formes que creiem que són vàlides i útils, innovant en les que podem.
Arreu del territori hi ha plataformes locals contra la implantació de les macrorenovables i, per contra, hi ha veus d’una part de l’ecologisme que diuen que cal accelerar-ho per frenar l’escalfament global. Com ho llegiu?
E. A.: Les solucions del capitalisme verd van a descarbonitzar, a dependre menys dels combustibles fòssils, i això està bé i és necessari. El problema és que aquestes solucions segueixen el mateix model basat en el creixement. El biogàs pot ser una iniciativa interessant, sí, una macroplanta de biogàs, no, perquè respon al mateix model. Són grans empreses, amb els beneficis de sempre, amb molts camions movent-se. A més, és un model en el qual el món rural continua supeditat a fer funcionar el sistema i que puguin continuar existint les grans ciutats. El món rural passa a ser pels abocadors, per les centrals de producció d’energia. Les terres fèrtils, amb el PLATER [Pla Territorial Sectorial d’Energies Renovables de Catalunya], s’estan dedicant a produir energia solar en lloc de produir aliments, que és una forma d’energia molt vàlida i alhora molt necessària. En lloc de posar plaques solars en sostres industrials, com és més barat i genera més beneficis s’estan posant en terres fèrtils. Apostem per propostes descentralitzades, que siguin a llarg termini i que permetin habitar el territori i no dependre de grans empreses, d’estats i governs que estan lluny de la gent.
“Necessitem replantejar quina és l’escala de producció ramadera als territoris”
J. M.: Al final el biogàs acaba sent una falsa solució, és una manera de rescatar la indústria porcina que té un problema amb els purins i amb tots els residus. Li volen donar una segona vida. En lloc de resoldre els impactes dels purins acabaran amplificant encara més els problemes. El que necessitem és replantejar quina és l’escala de producció ramadera als territoris. Quin paper creiem que poden tenir els col·lectius locals que s’oposen als macroprojectes de renovables en un context d’emergència climàtica global. Davant de la gent que ens acusa de retardistes climàtics hem d’articular-nos. Qui ha de fer la transició energètica? Les grans empreses de sempre i les institucions que ens imposen els seus plans sense haver-los discutit, sense fer un mapatge de quines són les terres que es poden ocupar per projectes energètics i quines s’han de protegir per produir aliments. Els moviments locals tenen un paper clau per democratitzar la transició energètica que és tan urgent, i per trobar una sortida que no sigui autoritària, que no sigui la de la impotència, que no sigui la del negacionisme.
Com a Revoltes de la Terra tenim un repte molt gran, sortir de la defensa localista i que de cada conflicte en fem un conflicte col·lectiu. Si ens quedem en la lluita localista no estarem resolent res, no podem resoldre un problema aquí perquè ens acabi apareixent en una altra banda, hem de poder canviar el model en conjunt i, per tant, aquests conflictes han de poder tenir aquesta capacitat d’articulació.
