Els nord-catalans sem cridats a votar aquest estiu i, per una vegada, sabem que l’extrema dreta guanyarà pas… Simplement perquè votem per canviar el nom del departament. Es proposen tres opcions: mantenir Pirineus Orientals o triar entre Pirineu Mediterrània i Pirineu Català.
Els noms dels departaments són pas innocents. Són una relíquia de la Revolució Francesa, pensats per unificar l’Estat esborrant qualsevol identitat… que sigui pas la francesa! Per això ens trobem amb noms que remeten a rius o a muntanyes: la geografia pensada com a neutra, amputada de tota memòria col·lectiva. És justament per això que els catalans vivim als Pirineus Orientals i els bascos als Pirineus Atlàntics.
“Pirineu Mediterrània” perllongaria fidelment aquesta lògica del segle XVIII, lleugerament modernitzat pel “màrqueting territorial”. “Pirineu Mediterrània” és pas un nom, és un eslògan. Continuem així pensant aquest territori no pas per a qui hi viu, sinó per a qui el consumeix. Vendre el sol i la platja quan ens falta aigua i les terres cremen: vet aquí el nostre projecte de societat. Pensar en clau de turisme és també l’argument pervers per al departament amb la taxa d’atur més alta: és l’esperança de crear uns quants llocs de treball precaris més i d’engreixar una mica més els propietaris dels càmpings. En resum, per als nord-catalans, la precarietat abans que la dignitat.
“Catalans” anomena un poble, i no pas un decorat. I, al capdavall, els rius i els cims, com els qui els habitem, tots sem catalans.
Queda “Pirineu Català”. Diguem-ho clarament: és pas gens ideal. “País Català” hauria estat més clar, més just, més “nostre”. El problema és que la decisió serà pas del tot “nostra”. Si bé només els residents de Catalunya Nord podran votar, serà el Consell d’Estat parisenc qui haurà de decidir i dir si el nou nom és compatible amb els fonaments de la República. Aprofitem, doncs, el que ens deixen. Perquè “catalans” és l’única d’aquestes paraules que anomena un poble, i no pas un decorat. I, al capdavall, els rius i els cims, com els qui els habitem, tots sem catalans.
En pocs anys, la nostra identitat ha estat esborrada metòdicament de les institucions. La regió ens va imposar “Occitània”, un afront mai paït, la indignació del qual encara cueja. L’Ajuntament va suprimir “Perpinyà la catalana”, que tant estimaven els seus habitants. Peça a peça, es desmunta allò que ens anomena. Aquesta votació és una ocasió rara de reparar-ho, de tornar un valor institucional a la nostra catalanitat.
La paraula compta encara més quan l’extrema dreta treballa per fer-la desaparèixer. Prefereix “Rosselló”, un terme còmode per apropiar-se millor del territori tot acomiadant-ne el nom veritable. Inscriure “catalans” al nivell administratiu és barrar-li el pas.
Votar és pas només triar un nom. És decidir si aquest territori encara pertany als qui hi viuen o si ja només és un reclam per als qui el visiten.
I encara: mesurem la nostra modèstia. Mentre nosaltres ens estirem els cabells per un simple nom, Còrsega acaba de fer aprovar a l’Assemblea Nacional un projecte de llei constitucional que li reconeix un estatut d’autonomia. Una autonomia basada en la seua comunitat històrica, lingüística i cultural i en el seu vincle singular amb la seua terra. L’Estat francès sap, doncs, gravar una identitat a la seua Constitució quan s’hi veu obligada. Que se’n recordin els qui ens oposen la indivisibilitat: l’argument acaba de caure.
Nosaltres, en canvi, gosem pas ni tan sols posar el nostre nom en un rètol. Perquè diguem-ho clarament: als nostres propis electes departamentals els falta coratge polític, poc disposats a apostar per un nom alhora més concret i més popular, més fidel a allò que som. Prefereixen donar la feina mastegada al Consell d’Estat, descartant expressament “País Català”. L’audàcia, aquí, vindrà pas d’ells; vindrà de nosaltres… o no vindrà. Votar és pas només triar un nom. És decidir si aquest territori encara pertany als qui hi viuen o si ja només és un reclam per als qui el visiten.
