Fa dos mesos va aconseguir una feina d’esporgar vinyes a Pacs del Penedès. Sense contracte. Per tal de regularitzar la seva situació es va adreçar a la comissaria de la Policia Nacional espanyola de Vilanova i la Geltrú i va sol·licitar una fotocòpia del seu NIE caducat amb l’objectiu de demanar a l’empresa vitivinícola que li fes un precontracte de treball. El desenllaç, però, va ser el contrari. Els agents es van quedar el seu passaport de l’Equador i li van imposar la mesura cautelar de signar cada quinze dies a comissaria. En la tercera ocasió que s’hi va presentar –acompanyada d’una educadora de la casa d’infants del Vendrell on viuen dos dels seus fills–, la van emmanillar, li van treure el mòbil i les pertinences i la van tancar als calabossos de la comissaria dels Mossos d’Esquadra. Des d’allà, al jutjat de guàrdia, que va ordenar el trasllat al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Barcelona. Li van comunicar que tenia una ordre d’expulsió de la qual mai l’havien informat abans. El 19 de maig ingressava al mòdul F –femení– del CIE, on podia estar un màxim de seixanta dies a l’espera d’un vol de deportació.
“La història de la Vanessa està travessada per la violència i es reitera entre les dones tancades al CIE”, explica l’advocada Altamira Guelbenzu, voluntària de l’associació T.i.c. T.a.c.
“La història de la Vanessa està travessada per la violència i es reitera entre les dones tancades al CIE. Han patit violència per part de l’exparella, la retirada de la custòdia dels fills i maltractes per part de la policia”, explica l’advocada Altamira Guelbenzu, del grup de suport a dones preses al CIE de Barcelona (associació T.i.c. T.a.c.), que considera que “tot el que ha passat és un exemple més de la perversitat de la llei d’estrangeria”. En conversa amb aquest mitjà des de Guayaquil (Equador) la Vanessa ens explica que li van entregar una bossa amb productes bàsics, sense roba i que no es va poder dutxar fins a l’endemà. “Em tanquen en una cel·la amb una noia xilena i una argentina. El 12 de juny va arribar al mòdul una dona del Paraguai, el 15 de juny una d’Hondures, el 18 de juny una de Nigèria i el 22 de juny una de Colòmbia. L’arribada de dones sempre era els dimarts i els divendres”, recorda amb precisió. Quinze anys abans ja havia patit l’experiència d’entrar en un CIE, el d’Aluche de Madrid. La Vanessa reconeix que la vida precària, sense regularització i sense recursos havien fet que “em deixés”, però ara ho estava redreçant amb l’objectiu de recuperar el vincle amb els quatre fills –dos menors i dos majors d’edat. La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència li havia retirat la custòdia.
Filtració d’aigües fecals i altaveus a tot volum
Durant el recent internament al CIE de Barcelona una imatge li va quedar gravada a la memòria. “L’estat de les cel·les no era l’adequat. Les aigües fecals dels baixants de les latrines dels mòduls d’homes de la planta superior, Alfa i Bravo, on separen als llatins i als magribins, i que podien arribar a ser uns dos-cents, queien per una cel·la del mòdul de dones de la planta baixa. La van haver de tancar”, recorda. Però el que més l’angoixava és el que qualifica com a maltractament permanent a través de la megafonia. “Vaig començar a patir migranyes per l’alt volum dels altaveus. Tota l’estona estan donant el número d’un intern i diuen “a control”, “al metge”, “a trucada”, i se sent des del pati i des de les cel·les”, detalla la Vanessa, a qui van assignar el codi de reclusa 191. A més, denuncia que la manca sistemàtica de personal femení suposava que els controls i escorcolls rutinaris del mòdul de dones els feien homes.
“Davant del terrible dolor de cap primer em van diagnosticar sinusitis, després em van medicar per migranya severa i em van subministrar Hemicranial, que em va provocar una reacció terrible. Quan em vaig negar a prendre segons quina medicació, com el Diazepam, em van posar en aïllament i m’augmentaven la dosi a Diazepam 10 mil·ligrams, em tenien adormida de dia i de nit. Més tard van arribar el Lormetazepam i la Melatonina. A vegades em portaven el medicament triturat perquè no sabés què em prenia”, ens continua explicant via telefònica des de l’Equador.
Denúncia per agressió d’un policia
El 24 de maig, quan feia cinc dies que l’havien ingressat, es va produir un incident que marcaria el futur de la Vanessa. Segons detalla la denúncia presentada al tribunal d’instància de guàrdia de Barcelona, la Vanessa “no es trobava molt bé, volia anar a dormir aviat i va posar una tovallola a la finestra per tapar la llum del passadís”. A les onze de la nit va aparèixer al mòdul un dels funcionaris de la policia espanyola que estava de guàrdia en el torn de nit. “Va començar a donar cops de porra a la porta i li va dir [a la Vanessa] ‘treu aquesta merda que tens allà per tapar la llum’ i ella li va respondre que necessitava tapar la llum per dormir i ell li va dir ‘tu què merdes et creus que ets’ i ‘no ets ningú, no sou ningú aquí’, reprodueix el text entregat al jutjat. La picabaralla va continuar i ell hauria postulat: “poseu les queixes que vulgueu que me la sua, m’ho passo pel forro dels collons” i “que ho sàpigues que tornaré d’aquí a una estona”.
La denúncia afegeix que a les dues de la matinada el policia hauria tornat “cridant amb més agressivitat” i “donant forts cops amb la porra a la porta”, per acabar enfocant els ulls de la Vanessa amb la llanterna
La denúncia afegeix que a les dues de la matinada el policia hauria tornat “cridant amb més agressivitat” i “donant forts cops amb la porra a la porta”, per acabar enfocant els ulls de la Vanessa amb la llanterna. “La situació li va generar una gran angoixa i taquicàrdies de tal magnitud que es va orinar al damunt per la por. Estava tremolant i plorant”, testifica la seva companya de cel·la. La crisi d’angoixa es va allargar durant una hora, amb reiterades sol·licituds d’atenció mèdica que haurien estat denegades amb l’argument: “truqueu totes les vegades que vulgueu que ja sabeu que avui no hi ha metge”. Finalment, la dona va entrar en pànic i es va autolesionar copejant-se amb un mirall. Passades les tres de la matinada va arribar una ambulància. El policia acusat de l’agressió, a més, hauria intentat entrar dins del vehicle sanitari on atenien la dona. La denúncia inclou una descripció del policia: un senyor alt, fort i calb. Sense poder concretar el seu número de placa perquè “no el duia a l’uniforme, ni visible ni a cap lloc”.
“La jutgessa havia sol·licitat els vídeos del que va passar al CIE i la identificació dels policies que van participar en els fets denunciats. Evidentment, aquesta admissió a tràmit de la denúncia ha accelerat l’expulsió. Les dues úniques persones que van ser testimonis dels fets les han expulsat”, assenyala l’advocada Altamira Guelbenzu. “Vam tractar de blindar que no se l’expulsés sense preavís al jutjat, però la policia va fer el que va voler”, conclou. El divendres 3 de juliol a la tarda, quan el jutjat ja havia tancat, la policia va enviar un ofici informant que existia un “pla de vol” per deportar la Vanessa dilluns a les 09:15 h del matí. Ningú ho va saber fins que li van obrir la porta de la cel·la dues hores abans de l’enlairament des de l’aeroport del Prat. “Li vaig preguntar si em podia negar a signar i em va dir que sí, però que igualment es faria la deportació. No em van deixar anar a la cel·la a agafar les meves coses. Anava en pijama i en xancletes. A la meva ment només quedaven dotze dies per arribar al límit d’internament de seixanta i que em deixessin en llibertat”, recorda. Dues funcionàries de policia la van custodiar emmanillada tot el viatge. Primer en un vol d’Iberia de Barcelona a Madrid, i després en un altre vol d’Iberia de Madrid a Quito. “Em volien donar una pastilla i vaig demanar que no em droguessin. Van començar a pujar passatgers i em van portar al final del vol mentre els hi suplicava que no em deportessin. Em van tirar el terra perquè els passatgers no em veiessin”, recorda com si ho estigués revivint a cada moment.
Impacte en la reunificació familiar
L’advocada i voluntària del grup de suport a les dones preses al CIE de Barcelona denuncia com a “molt greu que el jutjat al qual vam sol·licitar les mesures cautelars entengués que no té arrelament al territori i que s’ha de procedir a l’expulsió, malgrat tenir quatre filles aquí i estar fent un treball de retorn de la custòdia, anant a donar de menjar i posant a dormir les criatures”. “És com a mínim cruel. Ningú ha pensat en les criatures. Aquesta dona ara a l’Equador no hi té a ningú, després de vint-i-sis anys, i les criatures aquí destrossades”, afegeix. A l’expedient judicial hi consta un informe d’un servei acreditat d’atenció a famílies que assegura que la Vanessa i els seus fills estaven en una etapa avançada del “procés orientat al retorn imminent amb els progenitors” i conclou que “una interrupció o ruptura del vincle amb la seva mare podria tenir conseqüències greument perjudicials per als dos menors”.
“Sé que no tinc cap dret per ser migrant, però tinc tota la meva vida allà, els meus fills, ni tan sols tinc accent de l’Equador, no conec res d’aquí”, explica la dona deportada via telefònica
“Sé que no tinc cap dret per ser migrant, però tinc tota la meva vida allà, els meus fills, ni tan sols tinc accent de l’Equador, no conec res d’aquí. Cada vegada que parlo amb els meus fills ploren, no considerar que tinc quatre fills, dos molt petits i que estava recuperant la relació, amb una nova vida, és molt greu”, explicada emocionada, amb l’esperança de poder revertir la prohibició de retorn a territori de l’Estat espanyol durant cinc anys.
