L’any 1579, a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, se li concedí el privilegi que totes les comèdies i actuacions teatrals que tinguessin lloc a la ciutat es fessin en un espai administrat per la institució. D’aquesta manera, la recaptació del taquillatge serviria per sufragar la despesa de l’hospici, aleshores dedicat a l’acollida i manutenció de persones sense recursos. Naixia així la Casa i el Corral de les Comèdies, que es va ubicar en el terreny que ocupava una casa i un hort de tarongers que l’hospital havia rebut en donació, a la part baixa de la Rambla, al lloc que es va conèixer popularment com a pla de les Comèdies i, encara avui, és reconegut al nomenclàtor com a plaça del Teatre. D’espectacles als carrers o en llocs improvisats, executats per troupes ambulants, n’hi havia hagut des de temps ancestrals. Però en aquest moment apareix el teatre entès com una expressió artística posada en escena en un immoble concebut per a tal propòsit i reconegut per l’autoritat: vuit anys més tard, el rei Felip II va ratificar el privilegi.
Aquest fet històric és el punt de partida de la mostra Barcelona, ciutat i teatre, que, fins el 30 d’agost es pot visitar al recinte del Born, ara reubicat en la xarxa de subseus del Museu d’Història de Barcelona. L’exposició, que forma part del programa d’activitats de la capitalitat mundial de l’arquitectura, que aquest 2026 ha recaigut en la capital catalana, fa un repàs a quatre segles llargs d’història barcelonina, fixant-se en les interseccions entre els recintes teatrals i el paisatge urbà.
Barcelona ciutat i teatre ha estat comissariada per Antoni Ramon Graells i Ivan Alcázar Serrat, arquitectes vinculats a l’Observatori dels Espais Escènics, un grup de recerca i repositori digital en l’òrbita de l’escola d’Arquitectura de la UPF, dedicat a estudiar l’evolució del fenomen teatral amb mirada arquitectònica i urbanística.
L’exhibició s’articula en un constant diàleg entre cronologia i cartografia, que permet copsar l’evolució dels teatres de Barcelona en diferents èpoques
L’exclusivitat del teatre de l’Hospital de la Santa Creu va durar fins el 1833, només trencada per alguna excepció notable, com quan, el 1708, amb motiu del casori entre l’emperador Carles III d’Àustria i la princesa Isabel Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel, es va omplir l’edifici de la Llotja de Mar d’escenografies per acollir les primeres representacions d’òpera a la ciutat. Això no vol dir, però, que durant aquests dos segles i mig l’activitat escènica estigués monopolitzada. En petits palaus, cases burgeses, fondes, rebotigues i altres llocs més inclassificables, florien els anomenats “teatres de sala i alcova” (dits així perquè el quadre actoral solia utilitzar com a escenari una habitació separada per una porta oberta d’un saló més gran, on seia el públic): s’hi escenificava una oferta no comercial, en terminologia d’avui en diriem “underground”, però molt viva.
Aquesta ambivalència entre una escena oficial i altres manifestacions que es mouen en una zona més als marges de la creació industrial impregna tota l’exposició, que no defuig la comparativa entre els teatres de sala i alcova de fa tres segles i fenòmens del nostre temps com les sales dites alternatives o els bars i altres locals que ofereixen recitals de poesia, comèdia o performació en format de proximitat.
Sota una posada en escena a càrrec de Joan Álvarez García-Luján –que aprofita les estructures i els cortinatges de les sales d’exposicions del Born per generar un suggerent efecte de tramoia teatral–, l’exhibició s’articula en un constant diàleg entre cronologia i cartografia, que permet copsar molt fàcilment l’evolució dels teatres de Barcelona en diferents èpoques històriques. A través de diversos mapes, s’hi presenta un exhaustiu inventari de recintes sorgits en els llocs per on s’ha anat expandint la ciutat al llarg dels segles. Aquest recull, extret de la recerca de l’Observatori dels Espais Escènics, rastreja gairebé 217 espais que han acollit propostes d’arts escèniques: 92 han desaparegut; altres en d’altres sobreviu l’edifici però es troba en estat d’abandó, dedicat a altres usos o amb un destí per determinar (l’Arnau, al Paral·lel, n’és una referència clara) i altres supervivents des de fa més d’un segle, amb lògiques transformacions, com el Tívoli (a la zona del passeig de Gràcia), el Romea o, sense anar més lluny, el Teatre Principal, que va recollir el testimoni, a la Rambla d’aquell primigeni teatre de l’Hospital, avui tancat i amb una reforma i una enèssima reinvenció en curs. Només en els últims 25 anys han obert 35 sales, però 25 han desaparegut. Els comissaris assenyalen, en aquest sentit, que “els espais dedicats a les arts escèniques mostren una fragilitat davant les forces que mouen el desenvolupament de la ciutat, que moltes vegades els condueix a la desaparicció”.
Avantguarda del creixement urbà
El recorregut de la mostra i els plànols que s’hi exposen permeten constatar com l’activitat teatral s’ha anat concentrant en sectors concrets, de tal manera que aquesta s’erigeix en un document de primer ordre per resseguir els vaivens de l’evolució urbanística de Barcelona. Tal com explica Ivan Alcázar, un dels comissaris, “sovint els nous teatres s’establien en zones on la trama urbana tenia previst créixer, i proliferen abans que ho fàcin les cases. Això”, concreta l’arquitecte, “ho veus molt clar en el cas del Paral·lel, que en realitat es va consolidar com a zona d’oci nocturn per una casualitat urbanística: els propietaris dels terrenys encara no tenien permisos per construir immobles residencials i per això es van aparèixer els teatres els i cafès”.
Però hi ha més exemples, com el de la Rambla, al segle XIX, quan t’antiga riera va prenent la forma urbanística actual, on l’ebullició teatrera era tan gran que la rivalitat entre “liceistes” (el públic assidu al Liceu) i “cruzados” (l’habitual del Principal, anomenat així pel seu tarannà més tradicionalista) van generar una certa agitació social, que Serafí Pitarra va plasmar en una de les seves comèdies. O el de l’actual passeig de Gràcia, on, abans que s’omplís de senyorials cases modernistes, els grans descampats que vorejaven la carretera que connectava la ciutat amb el poble de Gràcia van acollir macrorecintes d’esbarjo, que incloien sales teatre i concerts, salons de ball i zones enjardinades. En algun cas, com el dels Jardins dels Camps Elisis, que eren a l’alçada de l’actual carrer d’Aragó, fins i tot oferien novedoses atraccions mecàniques com una gran muntanya russa: un veritable parc d’entreteniment, que feia les funcions equivalents a les que avui fa el recinte del Fòrum: exportar a la perifèria urbana els esdeveniments més massificats.
La mostra documenta casos com el del passeig de Gràcia o el Paral·lel, on els teatres van proliferar abans que les cases en sectors on la trama urbana tenia previst créixer
En el moment actual, amb la trama de Barcelona pràcticament sense espai per créixer, les manifestacions i edificis teatrals s’han diversificat i dispersat: els projectes de més risc o autogestionaris busquen aixopluc de la pressió immobiliària i els preus dels lloguers de les zones més cèntriques, ja sigui en antics ateneus o teatres d’entitats de de barri de tota la vida (com l’Antic Teatre, a Sant Pere, o la Sala Beckett, al Poblenou), en immobles com tallers, magatzems reconvertits, o en antigues naus industrials en el cas de les anomenades fàbriques de creació.
Totes aquestes qüestions i moltes altres aborda Barcelona, ciutat i teatre, amb un profús aparell de documents originals, pintures, gravats, fotografies, programes de mà, plànols d’edificis i, per a l’afició més fetitxista, una selecció de diorames d’escenografies que custodia el Museu de les Arts Escèniques. Dos audiovisuals que dialoguen entre ells compendien les últimes dècades del batec teatral de la ciutat, i clouen el cercle d’aquesta invitació a mirar Barcelona com una gran escenografia, i els seus teatres com una peça estructural del paisatge urbà.
