Arriba un altre Onze de Setembre on les manifestacions multitudinàries i la sensació de ser poble semblen haver-se esvaït. L’Onze de Setembre no és una festa, ni una celebració: és recordar que, malgrat tot, encara hi som. I una data simbòlica: un moment per reivindicar i per reafirmar-nos.
Repartits entre quatre estats, els catalans som, políticament, ben poca cosa. I socialment, què som? Quin és el poble català? Què ens fa ser catalans? Quan l’actualitat posa les migracions al centre de tots els debats també ens hem de plantejar d’on venim. És el tòpic gastadíssim: “per aquí hi ha passat tothom”, i francament és fàcil de veure en el rastre de les paraules, els nostres cognoms o els topònims. Però haver estat un poble de barreges històricament no ens ha diluït. Què ens ha fet existir? La llengua? La voluntat de ser? I ara realment perilla la nostra identitat?
La famosa frase d’en Pujol deia que “és català qui viu i treballa a Catalunya” i avui sona quasi revolucionària en contraposició al que fan els seus hereus, que han optat per abraçar el discurs de qui –enquesta rere enquesta– els arraconarà electoralment. Menys coneguda és la continuació de la frase: “excepte el que va amb prejudicis anticatalans, l’immigrat, en principi, és un català. Ho és des del moment que ve a Catalunya a viure-hi, a treballar-hi i a estimar-la”.
La famosa frase d’en Pujol deia que “és català qui viu i treballa a Catalunya” i avui sona quasi revolucionària en contraposició al que fan els seus hereus
Déu me’n guardi de fer d’aquest text una lloança a l’expresident de la Generalitat. El que ell sabia és simplement que amb una societat variada i complexa, si es dividia la gent per origen, la catalanitat estaria condemnada a desaparèixer. Perquè la catalanitat sempre havia estat una qüestió de voluntat i no d’origen. No va inventar res que no haguéssim vist en les onades migratòries de segles anteriors. A casa meva els militants independentistes més fervorosos de la família duien cognoms com Pérez o Martin i parlo dels anys trenta del segle vint.
Explicaria aquí que la catalanitat ha de saber integrar sense renunciar a les arrels, però no dic res de nou. Tot això ja ho vam fer, i per ser honestos va funcionar prou bé. Què seria el poble català si no hagués incorporat els occitans que van venir desordenadament i en massa al segle XVII fugint de la misèria? I sense els castellans o murcians que van venir a inicis del vint? I sense els andalusos dels anys seixanta? Qui quedaria aguantant l’estendard de la catalanor?
L’amenaça més gran que té la nostra identitat és qui la vol estanca, petita, circumscrita a uns valors arbitraris, qui té por dels canvis i s’aferra a un passat inexistent
Els canvis sempre troben resistències: la por a l’altre. Només repassant les tres onades migratòries que he esmentat hi trobaríem desenes d’exemples on els migrants són repudiats per pobres, “perillosos” i diferents. Però avui els seus descendents no han de fer valdre la seva pertinença a aquest poble perquè ja es dona per feta. El que ens ensenya el passat és que no hi ha país sense poble i, en l’anomalia que ja és que no hàgim desaparegut, ens necessitem a tots, cal reapropiar-nos de la frase d’en Pujol.
Ah, però que la gent no fa res per integrar-se, direu. Ningú abraça una cosa que li és hostil o desconeguda: la responsabilitat és mútua, però la que ens toca als que ja hi som demana un plus de consciència nacional, perquè tenim tota la maquinària dels estats treballant-hi en contra. Però, és clar, si ho acaben fent, això voldrà dir també assumir que la catalanitat d’aquí a cinquanta anys serà diferent del que hem vist fins ara. Els canvis fan respecte, però si volem perviure en un món canviant i incert hem de fer pinya.
Si és excloent i racista, la identitat catalana pura i impertorbable serà un reducte absolutament minoritari, incapaç de sobreviure la realitat social del que ja som avui
La nostra identitat està en perill, sí. I l’amenaça més gran que té és qui la vol estanca, petita, circumscrita a uns valors arbitraris, qui té por dels canvis i s’aferra a un passat inexistent o a una idea del passat. Perquè si és excloent i racista, la identitat catalana pura i impertorbable serà un reducte absolutament minoritari, incapaç de sobreviure la realitat social del que ja som avui: un país de gent variada. Justament el que sempre hem estat i el que ens ha fet ser qui som.
Fa molt de temps que sento dir que l’esquerra no parla prou d’immigració, i normalment assenteixo, però no és ben bé veritat. L’esquerra fa temps que denuncia als estrangers rics que ens fan fora dels nostres pobles i barris. L’esquerra fa temps que denuncia la misèria dels qui treballen en semiesclavitud, dels sous baixos, de l’explotació, de les mancances del sistema educatiu, de les mancances dels serveis socials…
La dreta extrema i l’extrema dreta no parlen de migració, parlen de migrants pobres, posant-ne uns en contra dels altres
La dreta extrema i l’extrema dreta no parlen de migració, parlen de migrants pobres, posant uns pobres en contra els altres, parlen de pobres perquè la pobresa molesta i fa nosa: els pobres ocupen, sobreviuen, roben, es droguen i ves-a-saber quantes coses més. Un problema que resolen a cop de policia, perquè el que volen és que no molestin, o perquè no dir-ho, esperen que un dia –per art de màgia– desapareguin dels carrers. Ells van contra els pobres, l’esquerra va contra la pobresa.
I és evident que no hi ha solucions màgiques, però trobo a faltar una visió de país a llarg termini: com volem viure i conviure amb els nostres veïns?, qui som i qui serem els catalans?, què ens fa ser catalans?, o com deia fa poc en lluís Gavaldà en una entrevista, quins mèrits hem fet per ser catalans?
Sovint les dretes pregonen que cal preservar els valors occidentals, no són pilars fonamentals del cristianisme acollir als estrangers, ajudar als pobres i repudiar als rics? Podem dir-ne valors cristians, convivència social o consciència de classe. Podem dir-ne també fer país.
