Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Des del cor de l'imperi

Què connecta la vida d’un home condemnat a mort amb una societat que, al mateix temps, parla constantment de llibertat?

| Pau Fabregat

Aquesta setmana hem rebut una mica més de temps. El governador d’Ohio, Mike DeWine, ha ajornat l’execució del Keith LaMar fins al 16 de gener del 2030. Hem aconseguit allunyar, almenys temporalment, aquesta data. No és llibertat, però és temps. Els concerts en el marc del projecte Freedom First han donat visibilitat i recursos econòmics a la campanya Justice for Keith LaMar. Amb aquests diners hem pogut pagar els advocats que continuen lluitant als tribunals no només per aturar l’execució sinó per aconseguir un nou judici. El Keith fa 31 anys que és al corredor de la mort.

Quan vaig preguntar-li com se sentia, em va respondre: “Estic agraït. Però tenim feina!”. Feia pocs dies que l’havíem visitat amb la meva parella i els nostres fills i em va dir que era molt feliç de poder veure els nens créixer més temps: “Digues a l’Aviva i al Sol que estic molt content de poder passar més temps amb ells i veure’ls créixer una mica més”. La violència de l’Estat pot arribar a nivells inimaginables. Als Estats Units hi ha una execució cada setmana.

La violència de l’Estat pot arribar a nivells inimaginables. Als Estats Units hi ha una execució cada setmana.

Fa quinze anys que visc al cor de l’imperi. I encara intento entendre’l. Una vegada vaig anar a un dinar d’Acció de gràcies amb la família de la Mia, als afores de Washington DC. Durant el dinar s’hi van afegir els veïns, una parella encantadora del sud dels Estats Units. Gent agradable, d’aquella mena amb qui en cinc minuts sembla que us conegueu de tota la vida. En un moment de la conversa els vaig preguntar a què es dedicaven. Ell em va dir que era venedor d’armes del govern i que supervisava les operacions amb països com l’Aràbia Saudita. Ella treballava per la CIA al Pentàgon. Em va explotar el cap…

Allà, fent sobretaula, parlant tranquil·lament amb dues persones encantadores que treballaven en dues peces fonamentals de la maquinària imperial. Els vaig explicar que jo venia de l’esquerra anticapitalista i antiimperialista catalana i que tenia moltes preguntes. També els vaig dir que si em feia pesat, em paressin. Van acceptar.
Aquest és el país que té la capacitat militar més gran del planeta. El país des d’on jo, com a persona que hi viu i hi paga impostos, formo part d’una societat que finança l’aparell militar que sosté la política exterior nord-americana. Només el 2025, els Estats Units van pressupostar 3.800 milions de dòlars en assistència militar ordinària a Israel. A això cal afegir els 8.700 milions de dòlars d’ajuda extraordinària aprovats arran de la guerra. Són diners públics nord-americans canalitzats perquè Israel compri armament i tecnologia militar… a la indústria de defensa dels Estats Units! Dit d’una altra manera, el govern americà finança la seva pròpia indústria militar privada donant diners a Israel.

A banda d’Israel, Egipte o Jordània, per exemple, són també dins del sistema Foreign Military Financing (FMF). I mentre penso en això, penso en Gaza. És una sensació difícil d’explicar. No puc assenyalar un bitllet i dir: aquest ha pagat una bomba. Però tampoc puc fingir que la connexió no existeix. No soc l’únic en aquest país que se sent així, però la maquinària de l’anomenat complex industrial-militar americà està arrelada a una profunditat que costa molt d’imaginar que un moviment social la farà tremolar mai.

Una nota pot semblar insignificant fins que entens amb quines altres notes ressona. Amb l’imperi passa una mica el mateix.

Això és l’imperi, potser? Ens comportaríem igual els catalans si fóssim independents, rics i poderosos com els americans? Què connecta Ucraïna o Gaza amb la declaració de la renda? Què connecta la vida d’un home condemnat a mort amb una societat que, al mateix temps, parla constantment de llibertat?

Potser això és el que intento fer també quan toco el piano: escoltar les connexions entre coses que aparentment no en tenen. Una nota pot semblar insignificant fins que entens amb quines altres notes ressona. Amb l’imperi passa una mica el mateix. Cal escoltar-lo. Cal seguir-ne el ritme. Cal descobrir d’on surt la música. I potser, després d’entendre com funciona, ho podrem fer esclatar tot des de dins, a ritme dels Dead Kennedys i Public Enemy.

I quan vaig explicar tot això al venedor d’armes, em va respondre:

— L’endemà que caigui USA, la Xina governarà el món.

— Podem viure en un món que no estigui governat per un imperi? —vaig preguntar jo.

—No ha passat mai —em va respondre ella, que treballava per a la CIA.