Dimecres passat rebíem la notícia que Maricarmen Abascal havia mort catorze dies després de ser desallotjada de casa seva. Una punxada al cor va arribar juntament amb el record de Bakary Diba, un jove senegalès que va morir l’any passat al parc de la Ciutadella de Barcelona després d’una intensa onada de fred. Ambdues morts van ser resultat de la mateixa violència institucional, però la resposta va ser diferent. La mort de Maricarmen va provocar indignació col·lectiva, mobilitzacions i fins i tot la convocatòria anticipada d’eleccions. Mentre que la mort de Bakary augmenta la llarga llista de crims oblidats a causa de la deshumanització que enfronten diferents persones i comunitats en aquest territori.
Tot i això, aquestes morts responen al sistema modern colonial en què vivim, que, entre altres coses, és racista, capitalista i patriarcal. La manca d‟accés a l’habitatge de milers de persones en aquests territoris té fonaments racistes i colonials. L’obscena acumulació de capital de què gaudeixen els grans tenidors d’habitatge a l’Estat espanyol és possible gràcies a un sistema de despossessió i despullament propi del capitalisme racial. Els fons de La Caixa, que encapçala la llista d’entitats financeres amb propietats, tenen una història vinculada a les fortunes generades per l’esclavització de persones i la despulla colonial. Josep Xifré i Casas i Joan Güell i Ferrer van jugar un paper essencial en aquests processos.
Els fons de La Caixa, que encapçala la llista d’entitats financeres amb propietats, tenen una història vinculada a les fortunes generades per l’esclavització de persones i la despulla colonial
També les persones migrants i racialitzades són les grans afectades per la manca d’accés a l’habitatge. Segons el Sindicat de Llogaters, el 99% de les immobiliàries accepten excloure persones estrangeres a les seves ofertes. A més, les condicions laborals són pitjors que les de la població local, tant en salari (22,3% inferior) i en inestabilitat com en nivells d’atur. Òbviament, sense comptar amb la gran quantitat de persones que en trobar-se en situació irregular no tenen dret a treballar i formen part de l’economia submergida. Aquests aspectes afecten de manera desproporcionada la població migrant i racialitzada en l’accés a l’habitatge.
Tot i això, malgrat aquest panorama hostil i racista, l’organització migrant no s’atura. Qualsevol persona que assisteixi a una assemblea d’habitatge d’algun barri a Barcelona o a algun desallotjament serà testimoni de la gran presència de persones migrants i racialitzades defensant els seus drets. El que sí que crida l’atenció (o no tant) és la manca d’aquestes presències com a portaveus i en les reivindicacions generals. Per què sistemàticament desapareixen de l’escenari públic les reivindicacions i les portaveus migrants i racialitzades davant de qualsevol problemàtica social que enfrontem?
És urgent que l’esquerra blanca trenqui el seu pacte racial amb les classes dirigents i denunciï obertament els efectes racials de les polítiques
La resposta tradicional a la pregunta és la manca d’organització. Aquest argument, a més de ser racista, és fals. El procés de regularització extraordinària va marcar una fita històrica i va posar en evidència la força de l’organització antiracista. Va mostrar que, malgrat no tenir reconeguts els drets bàsics per viure en aquests territoris, les organitzacions migrants van aconseguir posar al debat públic les injustícies que genera la llei d’estrangeria i arrencar els drets que els són sistemàticament negats a milers de persones.
Aquesta experiència d’organització col·lectiva pot ser útil els pròxims mesos per posar en el debat electoral no només la manca d’accés a l’habitatge, sinó també la política racista que es desplega sistemàticament contra la població migrant i racialitzada. Per això, és urgent que l’esquerra blanca trenqui el seu pacte racial amb les classes dirigents, denunciï obertament els efectes racials de les polítiques que s’implementen i reconegui els col·lectius migrants com a subjectes polítics fonamentals en aquest moment històric.
Perquè és el mateix sistema el que va matar Maricarmen, Bakary i tantes persones més. Es tracta d’un model civilitzatori profundament colonial que aquests dies, des de dalt, es reivindica i celebra amb total impunitat. Per això, és imprescindible mobilitzar-nos aquest 12 d’octubre en un acte de memòria, ràbia i dignitat migrant. Davant d’un sistema que desplega els dispositius per treure’ns-ho tot, és urgent agafar els carrers, unir forces, compartir experiències i radicalitzar les respostes. Perquè la lluita per l’habitatge serà anticolonial, o no serà.
