Des de fa una setmana tinc por que pugui passar-li alguna cosa a la meva filla, l’Amaya. La més dormilega de la casa s’ha aixecat cada dia a les cinc del matí per a bloquejar, al costat dels seus companys, l’entrada de l’institut, un centre públic del districte vint de París, un lloc popular i divers. Avui quan passava fugaçment per la cuina quasi no l’he sentit i he pogut cridar-li des del llit —T’has pres un got de llet? Ves amb compte!—, quedant-me ja despert i sentint-me culpable per deixar-la marxar. He sabut després que anava vestida de negre, amb una màscara i ampolletes de sèrum a les butxaques per a netejar-se els ulls dels gasos lacrimògens.
He passat el dia pendent del telèfon, sense aconseguir concentrar-me en res, inquiet i hipnotitzat pels vídeos de les xarxes socials en els quals els adolescents filmaven la repressió policial durant els bloquejos per tot el país. Trets de foam, escenes de carreres als carrers, crits i menors ensangonats. Hi ha hagut milers de joves detinguts. La policia colpejant els nostres fills mentre l’Amaya m’enviava un WhatsApp: “Tot bé aquí papà la policia no ha carregat”.
Els estudiants protesten contra reducció de professorat a l’educació pública, contra la plataforma d’accés a la universitat que cada any rebutja a més estudiants, i se solidaritzen amb els instituts abandonats a la seva sort en les banlieues
Els lycéens com la meva filla, estudiants de batxillerat entre 15 i 18 anys, protesten contra l’enèsima reducció de professorat a l’educació pública, contra la plataforma d’accés a la universitat que cada any rebutja a més estudiants, i se solidaritzen amb els instituts abandonats a la seva sort en les banlieues —la perifèria— on s’acarnissen la pobresa i l’atur. Falten mitjans materials i humans per a educar als joves, i la resposta de les autoritats a les manifestacions ens ha commocionat.
A la nit hem encès la ràdio a la cuina mentre coíem la pasta. Els periodistes repetien les notícies sobre els incendis i les agressions d’alguns joves a agents de policia. Els responsables polítics afegien el sempitern res justifica la violència, evitant així parlar de les reivindicacions dels adolescents i ocultant una dada important: la majoria dels bloquejos han transcorregut sense incidències, amb el suport dels pares i dels professors. Mentre l’Amaya s’enfurismava amb la ràdio, jo acabava de parar taula: “Chiqui, les coses s’estan posant molt lletges”. Durant el sopar m’ha explicat, amb els ulls brillants i les ulleres marcades, com un policia li havia partit el turmell a un amic seu fent-li una traveta mentre el perseguia. “Papà, no pararem ara”.
L’Amaya intueix als seus 16 anys que la meritocràcia és avui un miratge. França, el far del món. Quin far? I es rebel·la contra un futur de desigualtat social que provoca frustració i en alguns casos violència
L’Amaya intueix als seus 16 anys que la meritocràcia és avui un miratge. França, el far del món. Quin far? I es rebel·la contra un futur de desigualtat social que provoca frustració i en alguns casos violència. “Tu ves amb compte”, li he repetit, però no he tingut valor per a demanar-li que es quedi a casa. A casa m’he quedat jo, avergonyit.
“La llibertat, Sancho, és un dels més preciosos dons que als homes van donar els cels; amb ella no poden igualar-se els tresors que tanca la terra ni la mar encobreix; per la llibertat així com per l’honra es pot i ha d’aventurar la vida”. Quan Amaya era petita, li llegia sovint aquest passatge del Quixot durant el sopar, entre dues cullerades de sopa i un iogurt de vainilla. “Em ficaré al llit, estic morta. Demà bloquegem una altra vegada”, ha dit i m’ha somrigut cansada. La meva por s’ha omplert d’orgull: per a tots, tot. Gràcies, Amaya, per retornar-me la lliçó amb l’exemple. La setmana vinent les mares i els pares estarem donant la cara amb vosaltres a les portes de cada institut.
