Al final tot apunta que hi haurà Botànic II. La suma de PSPV, Compromís i Unides Podem és l’única combinació que dóna majoria absoluta –a diferència del Congrés espanyol, on PSOE i C’s també sumen- i la predisposició dels tres partits a revalidar el pacte progressista no auguren massa problemes. L’única incògnita és si aquesta vegada Unides Podem s’integrarà al Govern –com ja n’han manifestat la voluntat- o mantindran la fórmula del suport parlamentari extern, en cas que el PSPV en vulga limitar la influència.
El camí fins ací, però, no ha estat precisament un passeig militar. De fet, el conjunt de forces del Botànic es deixen tres diputats –dos Compromís i cinc UP, dels quals el PSPV només en recupera quatre- i, es pot dir, que han revalidat la majoria pels pèls.
De fet, si tots els votants haguessin actuat exactament igual a les eleccions espanyoles i valencianes, l’escenari seria totalment diferent. El moviment de Ximo Puig d’avançar els comicis autonòmics per aprofitar la major participació que generalment tenen les espanyoles potser no ha estat tan genial com la majoria d’analistes defensen.
40.000 vots de diferència
A les eleccions espanyoles, al conjunt del País Valencià, les dretes s’ha imposat per la mínima –4.000 vots- i els dos blocs aporten el mateix nombre de diputats al Congrés. Caldria una anàlisi més exhaustiva per veure com es traduiria açò en escons a les Corts, però en tot cas la nit hauria estat encara més llarga i taquicàrdica.
A les autonòmiques, en canvi, el bloc del Botànic s’ha imposat per 40.000 vots i ha assolit una majoria ajustada però suficient de 52 a 47 diputats –després que un diputat ballés entre Compromís i PP fins a pràcticament el final del recompte.
No sembla absurd pensar que l’estratagema de Puig de fer coincidir les eleccions autonòmiques amb les espanyoles ha estat a punt de costar-li la presidència i sort n’ha tingut de la nul·la campanya autonòmica de Vox
D’on han eixit aquests 44.000 vots que han permès mantenir Puig a la presidència de la Generalitat? Analitzant les diferències de vots entre uns i altres comicis, es pot veure com 267.000 votants de Mónica Oltra han preferit Pedro Sánchez (més 106.000) o Pablo Iglesias (més 168.000) a l’hora de pensar en la Moncloa. I encara caldria sumar-ne altres 7.000 que és més complicat saber d’on venen. En canvi, el bloc de dretes, es deixa 51.000 vots si comparem els resultats autonòmics amb els estatals. La gran majoria, menys 43.000, se’ls deixa Vox que pràcticament no ha fet campanya a les autonòmiques; seguit de Ciudadanos, menys 15.000, dels quals el PP només en recupera 7.000. A aquestes dades cal afegir-ne una altra. La participació al Congrés espanyol ha estat de 55 dècimes més –del 75,8% al 76,34%-, una xifra que en números absoluts s’haurien traduït en uns 15.000 vots.
És difícil aventurar-ne els motius amb les dades provisionals que es tenen fins ara, però seria molt agosarat pensar que una part, xicoteta però suficientment significativa, de l’electorat més espanyolista ha passat de votar a les autonòmiques assegurant la victòria progressista? Naturalment aquesta és només una de les possibilitats i fins i tot que no siga l’única, i es combine amb d’altres. Un votant valencianista que no vota a les espanyoles (aquests 7.000 vots de diferència en favor del Botànic respecte al Congrés)? Un vot dual PP – Compromís (que hauria d’anar barrejat amb un vot dual PP – Vox o Ciudadanos)? Caldrà que els sociòlegs facen els seus comptes una volta isca publicat l’estudi postelectoral del CIS.
En tot cas, no sembla absurd pensar que l’estratagema de Puig de fer coincidir les eleccions autonòmiques amb les espanyoles ha estat a punt de costar-li la presidència i sort n’ha tingut de la nul·la campanya autonòmica de Vox, que probablement ha generat que 43.000 dels seus votants no s’hagen molestat a agafar la butlleta malgrat tenir-la a la mateixa taula. Ara, açò sí, Puig ha aconseguit evitar el sorpasso de Mónica Oltra i haver d’investir-la presidenta. Ves que no fora aquest el seu objectiu principal.
