Qandil és una de les àrees muntanyoses del Kurdistan ocupat per l’Iraq, base de la resistència civil i revolucionària del moviment d’alliberament kurd i bressol ideològic del confederalisme democràtic. Un any més, Qandil ha estat escenari de les celebracions populars amb motiu de l’icònic 14 de juliol de 1982. Des d’aleshores, en totes les parts del Kurdistan on és present el PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan) es duen a terme celebracions en memòria de la lluita a la presó d’Amed (Diyarbakir, en turc), amb marxes, visites a cementiris de màrtirs, seminaris, debats… A més a més, enguany s’ha estrenat un documental sobre aquesta data històrica en la qual quatre persones pertanyents al moviment per l’alliberament del Kurdistan van ser empresonades i torturades a Amed.
Ja fa 26 anys des que l’exèrcit turc va llençar una operació de detencions massives contra guerrilleres, militants i persones afins al moviment. Com a resposta, es va iniciar una onada de protestes dins de la presó, on una persona va decidir cremar-se en protesta contra la repressió a les lluitadores kurdes. No va permetre que ningú l’ajudés i abans de fer-ho va escriure a la paret “Berxwedan jiyane” (Resistència és vida). Posteriorment, quatre persones més es van donar la mà per cremar-se junts en suport al company i a la lluita.
Com a resposta a una operació de detencions massives contra guerrilleres, militants i persones afins al moviment, una persona va decidir cremar-se dins la presó Amed en protesta contra la repressió a les lluitadores kurdes
El seu missatge era “qui apagui el nostre foc, apagarà el foc del Kurdistan”, explica Heval Sirwan a Qandil. Assegura que “aquesta acció de resistència ens ha donat forces per seguir lluitant per la llibertat durant gairebé 40 anys”. Afegeix “No només lluitem per la llibertat del poble kurd, sinó per la de tots els pobles del món, així com per la fi de règims feixistes com el d’Erdogan a Turquia i per la construcció d’una veritable societat democràtica, basada en els drets de les dones i la protecció de la natura”.
Aquest paradigma polític és una proposta per al Kurdistan i per tot Orient Mitjà –amb projecció mundial– de convivència multiètnica respectuosa amb les diferents identitats, amb un sistema democràtic basat en les decisions comunals, una economia cooperativa no-capitalista i ecològica, i la superació del patriarcat, amb les dones com a subjecte polític principal, considerades com la primera nació oprimida. Actualment, hi ha més de 10.000 presos polítics a les presons de Turquia, militants i combatents per aquesta ideologia.
Enèsima ofensiva turca a Qandil
Enguany, la celebració del 14 de juliol també ha representat un acte de resistència davant dels atacs de l’exèrcit turc, que des del passat mes de març ha intensificat els bombardejos i les incursions terrestres a Qandil. L’objectiu declarat és acabar amb els combatents del PKK que viuen en aquestes muntanyes, però segons expliquen els militants la intenció real és continuar expandint-se sobre el Kurdistan. Bona part de la població local ha hagut d’abandonar les seves cases i mitjans de vida a causa dels atacs turcs que es venen produint des de fa anys, però moltes altres han decidit quedar-se i defensar la seva terra, sumant-se al moviment. “Moltes famílies hem marxat, sobretot les que tenen fills i filles petits, i hem hagut de començar de zero a altres indrets, però continuem anant a les nostres cases de Qandil, no les volem abandonar”, explica una noia jove que ara viu a Qaladez, un poble proper a Qandil.
Sirwan assegura que, tot i les amenaces d’Erdogan, “estem més forts que mai, hem resistit a les muntanyes durant anys als atacs de governs tan forts com el de Turquia, el d’Iran, el del PDK de Barzani [líder al Kurdistan iraquià i aliat del govern turc] i ho seguirem fent; Erdogan marxarà i nosaltres no”. Per tot això, consideren que “és molt important reivindicar aquest dia de lluita i de denúncia del feixisme de l’estat turc, per poder seguir treballant per la llibertat”, continua el guerriller.
Aquesta celebració té com a objectiu difondre la ideologia del PKK a la regió, animar a la joventut a continuar la lluita i contagiar l’esperit de no rendir-se mai. Sobretot volen que els joves coneguin el que està passant a Kurdistan, prenguin consciència i participin de les lluites. Per això es va iniciar la campanya Sehilde campaign (revolta, en kurd) que ha adoptat diferents objectius en cada lloc: Sehilde Rojava o Sehilde Afrin, regió del nord de Síria majoritàriament kurda la qual ha patit la neteja ètnica d’Erdogan realitzada a principis del 2018; o a Bakur per la dimissió d’Erdogan i per denunciar frau en les eleccions realitzades el 24 de juny. Tanmateix, a Qandil pren un matís diferent, ja que és el centre d’operacions de la guerrilla del PKK i ara es veu ara amenaçat.
Un grup d’internacionals s’ha sumat a la campanya d’escuts humans contra els bombardejos turcs en aquest territori, que estan tolerats pels EUA i el govern autònom del Kurdistan iraquià (KRG)
Un grup d’internacionals s’ha sumat a la campanya d’escuts humans contra els bombardejos turcs en aquest territori, que estan tolerats pels EUA i el govern autònom del Kurdistan iraquià (KRG). “S’han implicat molts joves kurds i internacionals a la campanya, amb la que hem fet manifestacions, trobades i moltes activitats de protesta a les muntanyes de Qandil“, explica l’Eres, del moviment de joves. “Els joves som la força del moviment i l’hem d’encapçalar”, afegeix.
La Brigada 19 de juliol, formada per 12 persones de diferents col·lectius i territoris de l’Estat espanyol juntament amb altres persones procedents de Suïssa i l’Estat francès, ha participat en la campanya Serhilde a Qandil, compartint les activitats quotidianes del campament base i la trobada del 14 de juliol. “Venim a donar suport al moviment d’alliberament kurd i a denunciar els atacs del govern feixista d’Erdogan, però també a aprendre de la resistència i organització de la població de Qandil“, explica una de les membres de la Brigada.
Una jornada de lluita, memòria i moral
Moltes persones es van desplaçar el 14 de juliol a Qandil des de diferents llocs de Basur (territori kurd ocupat per l’Iraq) i de la resta de parts del Kurdistan. Des de Makhmur (campament de refugiades), passant per Duhok, Kirkuk, Sulemaniya fins a Rojhelat (territori ocupat per l’Iran) o Bakur (Kurdistan turc), persones refugiades, familiars, periodistes, militants, membres del moviment juvenil i internacionalistes, van sumar un total de 200 persones a la celebració, tot i ser conscients de la situació de perillositat existent a Qandil. El govern autònom del Kurdistan iraquià, aliat de Turquia, no va deixar passar dels checkpoints pròxims a algunes persones que es dirigien a Qandil, com per exemple les filles del periodista Aziz Oruç, represaliat pel règim turc i refugiat polític a Basur.
Durant el matí es van compartir vivències, experiències i jocs, i mitjans kurds com Roj News van fer entrevistes a les persones internacionals sobre les seves motivacions per acudir i la seva opinió sobre el confederalisme democràtic. Les periodistes internacionals també van tenir oportunitat de recollir testimonis directes sobre la repressió turca a la població i als periodistes kurds. Després d’un dinar tradicional kurd, vòlei i molt te, la gent es va dirigir en manifestació cap al cementiri de Qandil, on descansen més de 300 màrtirs del moviment per l’alliberament del Kurdistan, la majoria de la guerrilla del PKK.
El nom del cementiri, Mehmet Karasungur, va ser posat en honor a un dels màrtirs caiguts en la batalla entre el PDK (Partit Democràtic del Kurdistan, liderat pel clan Barzani) i el PUK (Unió Patriòtica del Kurdistan, liderat per la família Talabani) contra el PKK el 1997. La porta d’aquest està decorada amb les fotografies dels màrtirs de la vaga de fam del 1982 a les presons de Turquia i amb banderes del PKK, les HPG (Hêzên Parastina Gel, Forces de protecció del poble) i el KCK (Koma Komalên Kurdistan, Unió de Comunitats del Kurdistan). Hi ha 300 tombes, però són desenes de milers els shehids (màrtirs) que suma el PKK des de la seva fundació. El 80% de les persones que es troben en aquest cementiri van ser assassinades a Qandil, i la resta van demanar expressament en el seu testament ser enterrades aquí; en cas de no haver-ho fet, ho va decidir la seva família. La majoria són de la guerrilla de les HPG, encara que també hi ha combatents de les YPG, les milícies kurdes mixtes que combaten a l’ISIS a Síria. Moltes combatents es mouen, de fet, a diferents llocs del Kurdistan per lluitar per l’alliberament dels quatres territoris, i en un futur, de l’Orient Mitjà.
Com en cada manifestació del moviment kurd, les dones ocupaven les primeres files darrere de la pancarta. Diferents càntics ressonaven a les muntanyes, com ara “Sehid namirin‘‘ (Els màrtirs mai moren)
Com en cada manifestació del moviment kurd, les dones ocupaven les primeres files darrere de la pancarta. Diferents càntics ressonaven a les muntanyes, com ara “Sehid Namirin‘‘ (Els màrtirs mai moren). Abans d’entrar al cementiri, totes les assistents van guardar un minut de silenci. Posteriorment, es va llegir un discurs referent al motiu de la celebració del 14 de juliol, i la gent va recórrer els passadissos rememorant els seus màrtirs. Algunes persones serien els seus familiars, altres companyes, i d’altres, simplement, un exemple a seguir. La manifestació va acabar i va tornar al lloc de l’acte, on les dones i persones vingudes des del campament de refugiades de Mahkmur van llegir un manifest. Després dels parlaments, va venir el moment de les cançons i la dansa kurda, on membres de la Brigada 19 de julio van compartir algunes cançons revolucionàries espanyoles. Per a les que lluiten dia a dia a les muntanyes la música representa una forma de fer créixer la moral i de sentir-se unides.
La mateixa tarda, les guerrilleres s’enfrontaven amb l’exèrcit turc a la frontera i cinc dies després es van produir bombardejos a la zona propera al campament internacional, al poble d’Enze i a la muntanya de Karox. Segons Sirwan “estem sempre preparats pels atacs”. Per als membres del moviment, és també molt important que des d’Occident, especialment des de la Unió Europea, es denunciïn les atrocitats del règim d’Erdogan: “teniu molt a fer denunciant, fent boicots al turisme i als productes made in Turquia i manifestacions davant dels consolats i ambaixades turques”.
