“Tot el que he après, tant allò bo com dolent, ho he après de les educadores als centres on he estat.” Ho diu Lamiae Abassi. Actualment té vint anys i dels tretze als divuit va viure en un centre d’acollida a Barcelona, tota la seva adolescència. Al seu costat parla Abid Moussa, en aquest cas major d’edat amb 21 anys i que va arribar a Catalunya amb pastera l’estiu de 2018. Viu en un pis d’acollida a Santa Perpètua de Mogoda. Formen part de l’associació Exmenas, constituïda per trencar prejudicis i donar veu a joves que han passat pel sistema d’acollida a Catalunya, demostrant així que són més que l’acrònim amb el qual se’ls ha etiquetat.
Des de l’experiència, veuen la feina de les educadores i les treballadores socials com una peça bàsica que asseguri el benestar continuat als centres, ja siguin d’emergència, d’acollida o pisos tutelats. Una situació que segons Lamiae Abassi s’ha de garantir amb recursos i eines, ja que descriu situacions on “joves amb molt talent i aficions, com estudiar, esports o altres, veuen que no tenen accés a tot això per falta de diners als centres”.
A la vegada, Abassi recorda la monotonia del dia a dia dels centres, els horaris i les normes, que segons ella “et fan sentir com un robot”. Sobre això, apunta que “és important entendre que no es poden imposar normes de cop i volta a persones d’una cultura diferent i, si no les compleixen, castigar-les”. Una falta de comprensió que relaciona amb “actituds racistes que de vegades, i sense voler, tenim dins nostre, inclús dins meu”.
Abassi detalla que la majoria d’educadores amb les quals ha conviscut l’han ajudat en tots els sentits, teixint una relació de confiança
Per la seva banda, Moussa, que actualment està aprenent català i castellà i rep l’ajuda de la seva companya, confirma la dificultat d’adaptar-se de sobte a un sistema de normes i horaris que fins fa pocs mesos li era desconegut. A la vegada, Moussa recorda que a ell, com a major d’edat, se li fa feixuc seguir uns horaris tan estrictes que, a més a més, afirma que el limiten. Abassi i Moussa no esperen que una educadora digui que les comprèn i s’hi acosti dient que també ho han passat malament en algun moment de la seva vida, “perquè realment no en tenen ni idea del que hem passat, i tampoc és feina seva”.
Abassi, que va passar cinc anys en centres d’acollida, repassa anècdotes i recorda que la majoria d’educadores amb les quals ha conviscut l’han ajudat en tots els sentits, teixint una confiança especial i exercint un acompanyament durant el qual no li han amagat res. De fet, recorda que “al final acabes tenint alguna educadora més de confiança que la resta, algú amb qui ho comparteixes quasi tot”. Una situació que ressalta com a agradable i que beneficia el col·lectiu, però avisa que “ho hem de vigilar tant elles com nosaltres, ja que hem de saber separar aquesta barrera sentimental quan toca assumir el paper d’educadora i tutelada”.
Com a visió general i conclusió, tant Moussa com Abassi diuen que “una educadora és i ha de seguir sent una referent”, però sempre recordant que malgrat els errors que puguin cometre, han de tenir eines per poder treballar i aconseguir l’estabilitat necessària per a les joves.
El laberint legal
L’arribada de les joves a Catalunya és el final del camí físic, però en comença un altre de legal. La possibilitat d’aconseguir una certa estabilitat depèn, en bona mesura, de l’èxit en la tramitació de tota una sèrie de documents que li donaran cobertura legal. Malauradament, sense papers queden excloses del sistema.
Quan una jove migrada arriba, el més usual és que Mossos d’Esquadra, que sovint la troba al carrer, la porti a la Fiscalia de Menors. Un cop allà se la traslladada als anomenats centres d’emergència, gestionats per una entitat privada i des d’on es fan les primeres proves per determinar si la jove és menor d’edat o no. No es fa cap prova biomèdica. Normalment s’utilitza l’anomenada prova del canell, on l’equip mèdic fa un estudi ossi per determinar-ne l’edat. En cas que sigui considerada menor d’edat, serà enviada a un centre d’acollida. A partir d’aquí comença el laberint legal per assumir la guarda i aconseguir una sèrie de documents que permetin a les joves arrelar-se al territori.
Primer de tot, les treballadores socials dels centres prenen el relleu i assumeixen totes les gestions. Cal contactar amb les famílies del país d’origen de les joves i obtenir algun document d’identitat del país o passaport. En cas que no el tinguin, s’haurà de fer el document necessari al país de la família de la jove i enviar-lo. Sense la prova documental de qui és el menor i l’inici de les gestions amb el consolat corresponent, abans no es podia aconseguir tutela. Actualment, i amb el desbordament del sistema, ja s’assumeix la guarda com a mesura provisional, encara que s’estigui en aquest procés. El següent pas és demanar l’obtenció del passaport i, quan arriba, el permís de residència que necessitaran les joves per quedar-se al país.
L’última part, en teoria, és la que podria tardar més, uns tres mesos, però ja des de l’inici es van endarrerint els terminis i les treballadores socials poden estar més de vuit mesos fent tot aquest procés. Al final, i com resumeix Fouad Aouraj, “es té com a mirada general, referència i prioritat la llei d’estrangeria”.
D’esquerra a dreta: Delio, Kostas i Fouad, membres de Sector Social Combatiu
