Les parets i persianes del barri bilbaí de San Francisco, on es troba la redacció de Pikara Magazine (us la podeu imaginar al Raval) estan sent escenari d’una intensa pugna ideològica. Fa uns mesos que van començar a proliferar pintades xenòfobes en basc, sobretot “Etorkin gehiegi” (“Massa immigrants”). A poc a poc es van estendre per altres barris obrers i van arribar fins i tot als carrers propers a la Gran Via.
De seguida va haver-hi reaccions, en forma de guixades i correccions: “Faxista gehiegi” (“Massa feixistes”) o “Per a tu massa immigrants, per a nosaltres és diversitat cultural”. On posava “Massa persones estrangeres per a la nostra llengua”, han corregit “estrangeres” per “burgeses”. I on posava “L’enemic vol omplir Euskal Herria d’immigrants”, algú va ratllar “immigrants” i va escriure “tontolabas“.
El cas és que els xenòfobs han replantejat la seva estratègia i les parets indiquen que els ha sortit bé. Les noves pintades, totes igualment en basc, relacionen masclisme i Islam, amb frases com “Totes les religions són masclistes, quina és la que més?” o “L’Església i l’Islam, les dues són masclistes” o “Existeixen dones musulmanes contràries a la religió, per exemple Wassyla Tamzali”. És una estratègia efectiva perquè són enunciats molt més difícils de respondre que un bast “Massa immigrants”. En efecte, les institucions religioses monoteistes són patriarcals i en efecte, hi ha dones a països de majoria musulmana que defensen el laïcisme i que són admirables (també hi ha feministes islàmiques que són igualment admirables). Com respondre fàcilment, esprai en mà? Perquè la resposta ha trigat setmanes a arribar i s’ha limitat a guixades de pintura vermella, sense rèplica.
En una paret caben menys caràcters que en un tuit, és difícil explicar-hi perquè relacionar masclisme i Islam és summament pervers, més en ple Ramadà, i més quan aquestes pintades es realitzen a l’entrada d’una mesquita o a la persiana d’una carnisseria halal
En una paret caben menys caràcters que en un tuit, és difícil explicar-hi perquè relacionar masclisme i Islam és summament pervers, més en ple Ramadà, i més quan aquestes pintades es realitzen a l’entrada d’una mesquita o a la persiana d’una carnisseria halal. El que plantegen com una reflexió, no es converteix només en pregunta retòrica sinó en assenyalament. És “l’altre”, aquest que serveix cuscús en el restaurant marroquí, el masclista, i és “l’altra”, aquesta que cuina aquest cuscús, la que ha de ser alliberada del jou de la religió. No sé a vosaltres, però a mi em recorda a la nit dels vidres trencats.
Brigitte Vasallo, activista i escriptora feminista i antiracista que s’ha destacat per la seva lluita contra la islamofòbia, proposa el terme “purplewashing” (rentat morat) per definir aquests discursos i pràctiques que instrumentalitzen els drets de les dones per reforçar discursos de l’odi. Res nou: recordem que George W. Bush va prendre el burca com a símbol de la barbàrie per legitimar la invasió dels Estats Units a l’Afganistan. La mateixa Vasallo va assenyalar el 2016, en un article en Pikara titulat “Vénen a violar les nostres dones” la paradoxa que, en un context com el nostre de normalització de la violència sexual en festes, els mitjans i les xarxes socials viralitzessin la notícia d’una suposada ona de violacions durant la Nit de cap d’any a Colònia (Alemanya) atribuïda a refugiats sirians, amb molta alarma i com a prova que els immigrants procedents de països de majoria musulmana són una amenaça per a la seguretat de les dones. Finalment, va quedar demostrat que era mentida que la majoria dels denunciats fossin refugiats, però llavors el Govern alemany ja havia utilitzat la notícia per a endurir les polítiques migratòries.
Al cambrer i a la cuinera del restaurant marroquí, l’assenyalament amb pintura vermella li dolen igual per més que es faci en nom d’una bandera o d’una altra
Purplewashing és una variació del pinkwashing (rentat rosa) que els moviments LGTBI fa anys que denuncien. El cas més emblemàtic, però no l’únic, és l’estratègia del Govern israelià de convertir Tel Aviv en paradís gai. Així, un Estat basat en la vulneració de drets humans s’identifica en l’imaginari col·lectiu amb les llibertats individuals i la diversitat.
L’escriptora basca Katixa Agirre va tuitejar, al fil de les pintades a Bilbao, el següent: “Basquewashing. Utilitzar el basc per defensar la xenofòbia”, i li van respondre un munt de defensors del basc xenòfobs. No és casual que les pintades estiguin en basc, no. Funciona que els partits de dreta fitxin polítics gais i lesbianes, o que Vox fitxi un polític negre i el PP a un gitano, i funciona que a Euskal Herria les pintades xenòfobes siguin en basc. Perquè si no són espanyols, no són fatxes, veritat?
A Euskal Herria celebrem amb molta eufòria que el trifachito no obtingués cap escó, però al mateix temps assistim a una legitimació i normalització dels discursos de l’odi en l’espai públic. Enfront de la complaença i l’arrogància de sentir-nos territori lliure de feixisme, filem prim i observem més indicadors de la influència de l’extrema dreta que el nombre de vots i d’escons. Perquè al cambrer i a la cuinera del restaurant marroquí, l’assenyalament amb pintura vermella li dolen igual per més que es faci en nom d’una bandera o d’una altra.
