Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Paco Cela, militant del PCE(r) i històric membre dels GRAPO

"He d'escriure als companys que han quedat dins de la presó i explicar-los que ha valgut la pena"

El militant del PCE(r) i històric membre dels GRAPO Paco Cela torna al seu barri natal, Agra do Orzán, després de 33 anys a la presó / Brais G. Rouco

Picassent (Horta Sud), 28 d’abril de 2019. El militant del Partit Comunista d’Espanya Reconstituït, PCE(r), membre històric dels Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO), Paco Cela, va eixir de la presó a les set i mitja del matí després de 33 anys de privació de llibertat, en tres etapes diferents. La seua eixida s’avançava trenta minuts a la convocatòria de rebuda organitzada pel col·lectiu Antifeixistes País Valencià. “Tenien tot el dia, des de les huit fins a les onze de la nit, per a posar-lo en llibertat. Però ha eixit a les set i mitja, una manera d’intentar boicotejar la convocatòria”, criticava una de les allà presents. Tot i això, abans que el rellotge marcara les huit, ja hi havia desenes d’antifeixistes arribades des de Galícia, el País Basc, Catalunya, Madrid, Granada o el País Valencià, així com algunes de les companyes de lluita de Cela i, fins i tot, altres represaliats com el raper Pablo Hasél, preparades per a rebre’l, no sense abans ser identificades per diversos agents policials.

Cap familiar de Cela va poder acompanyar-lo en el dia del seu alliberament. Dos dies més tard, el seu germà, Carlos Cela, qui va estar 10 mesos a la presó condemnat també per pertànyer als GRAPO, va morir

Cap familiar de Cela va poder acompanyar-lo en el dia del seu alliberament. Just eixa setmana, el seu germà, Carlos Cela, qui va estar 10 mesos a la presó condemnat també per pertànyer als GRAPO, es trobava a l’hospital de la Corunya per haver sofrit un vessament cerebral. Carlos va morir dos dies més tard. “Al final, t’adones de la deshumanització que provoca l’estança en presó, de com separa famílies i aïlla les persones que estan dins. És molt bèstia”, manifestava una de les antifeixistes durant l’acte de rebuda.

La intenció de Cela era marxar de seguida a Galícia per poder estar amb el seu germà, però “al veure tanta gent, tants joves”, va decidir quedar-se durant unes hores. En un bar pròxim a la presó de Picassent, va compartir alguns dels seus sentiments i emocions, allò que li ha donat força per fer de les fredes parets de les presons espais de lluita. “Ho he fet per vosaltres, perquè sé que encara hi ha molta gent que té consciència, té memòria i lluita”, explicava aclaparat per la presència de tantes cares conegudes i altres que no ho eren tant. Entre abraçades i aplaudiments, un altre dels antifeixistes presents recordava que moltes preses polítiques pertanyents al PCE(r) podrien haver eixit de la presó molt abans, si s’hagueren penedit de la seua activitat política i hagueren renunciat als seus ideals. “Però, al final, per a la gent que milita, els seus ideals van intrínsecs a la seua personalitat”, sentenciava.


Has estat tres vegades a la presó. La segona vegada, et condemnaren a 20 anys, després d’una acció dels GRAPO contra un edifici de l’hisenda pública. Quin record tens del procés judicial que es va iniciar després?

“Nosaltres sabem que els nostres judicis són una farsa. És un tràmit. La condemna sempre està dictada per endavant. No importa que hi haja o no hi haja proves o testimonis”

Nosaltres sabem que els nostres judicis són una farsa. És un tràmit. La condemna sempre està dictada per endavant. No importa que hi haja o no hi haja proves o testimonis. Recorde que la primera acció, per una banda, es va fer per les eleccions gallegues, però també va ser en resposta a l’assassinat de quatre camarades en Girona. Vaig entrar a la presó, ací, a la Corunya, i just dos dies abans de Nadal, em traslladaren a la presó de Zamora. Quan vaig arribar a la presó de Zamora, em vaig trobar amb els camarades. Just vaig arribar quan s’havia guanyat la vaga de fam i s’havia trencat eixa campanya de cércol. Recorde que l’experiència és entranyable, de les millors experiències de la meua vida, arribar i veure als camarades, l’oportunitat de viure en comuna. Quan vaig arribar a Zamora, em va enamorar la societat comunista, la societat sense Estat, sense classes, en xicotet. Vaig tindre la sort que, eixa primera vegada, em van ficar en llibertat provisional. Amb la meua detenció, havien desarticulat tota la via en la Corunya, però, a poquet, vam començar una altra vegada. Em vaig integrar i vaig participar en la fundació de l’assemblea d’aturats i vam anar recuperant un poc la influència. Quan estava tot un poc més muntat, em vaig tornar a incorporar a la clandestinitat. Açò va ser en 1981. Un any molt dur, perquè van matar als quatre companys, dos eren de la Corunya i eren íntims amics. Després, van matar al fundador del Grup de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO), Enrique Cerdán, i en octubre vam caure nosaltres.


Des de la Transició, les autoritats espanyoles atribueixen totes les accions reivindicades pels GRAPO al PCE(r). En 2003, el jutge Baltasar Garzón ordena la il·legalització del partit. En aquest marc de repressió contra el PCE(r), eres detingut en juny de 2007 i condemnat per tercera vegada. Què es va al·legar en contra teua?

La qüestió és que, efectivament, l’Estat sempre ha intentat relacionar als GRAPO amb el PCE(r). De fet, els ha posat sempre com si tot fora una única organització. Tota la documentació que existeix del partit, en tots els documents i estatuts, queda molt clar que el PCE(r) és exclusivament una organització política, és l’avantguarda de la classe obrera. El que saben és que, sense el PCE(r), sense el partit, el moviment de la resistència, que no només inclou a la guerrilla antifeixista, sinó a tot el conjunt d’organitzacions de masses que se situen al marge i en contra de les institucions burgeses, no podria sostenir-se. Aleshores, l’objectiu no era tant neutralitzar a la guerrilla, sinó que sabien molt bé que haurien d’acabar amb el partit per a avançar amb els objectius. I, en l’any 2007, jo m’incorpore. Però, quan arribe a la clandestinitat, els camarades em diuen que em necessiten dins del partit i m’incorpore al PCE(r). Quan em detenen, l’acusació que se’m formula és pertinença a l’organització armada PCE(r)-GRAPO, que no existeix.

Paco Cela al seu barri natal, Agra do Orzán, la Corunya |Brais G. Rouco

 

Si mirem endarrere fins al 1975, quin paper va jugar el PCE en el període de la Transició?

Buf, t’anava a dir una paraulota, però calle. És lamentable, molt lamentable. No ve des de 1975, ve de bastants anys enrere. El PCE, que va jugar un paper importantíssim, que va ser l’ànima de la Guerra Civil contra el colp d’Estat de Franco i va ser qui va mantenir la guerra antifranquista, que és un dels exemples més heroics de resistència contra el feixisme, es va canviar al revisionisme. A partir d’ací, no només va aniquilar la guerrilla antifranquista, sinó que va començar una etapa de col·laboració estretíssima amb la burgesia espanyola. Per tant, quan el 1975 s’inicia la Transició, el PCE juga el paper que li assigna la burgesia, que és el de controlar el moviment obrer, perquè el mer canvi de façana de règim no poguera tenir una contestació concorde al carrer.


Són moltes qui consideren que Santiago Carillo va trair al partit signant la Constitució espanyola. Tu també ho penses?

“Es pot dir que el PCE va ser l’arma que li va permetre a l’oligarquia espanyola poder realitzar la maniobra de la Transició. Sense el PCE, la Transició no haguera estat possible”

Va ser una traïció completa a la classe obrera i al moviment obrer. No només el va trair, sinó que el va destruir. Les tesis de la reconciliació nacional el que fan és abandonar la línia revolucionària, els plantejaments marxistes-leninistes, i plantegen la integració en el sistema per reformar-lo. Evidentment, es pot dir que el PCE va ser l’arma que li va permetre a l’oligarquia espanyola poder realitzar la maniobra de la Transició. Sense el PCE, la Transició, que va ser –simplement– passar del règim dictatorial de Franco al règim feixista amb màscara democràtica, no haguera estat possible. A partir d’ací, només has de fixar-te en els pactes de la Moncloa que van signar, totes les lleis antiterroristes que han signat, tot l’aval que li van donar perquè es poguera continuar torturant com en l’època anterior, tota la pèrdua de les conquestes obreres i socials, i deixar absolutament desbalaïda a la classe obrera front l’Estat. Per això, el PCE va fixar el seu atac més visceral contra el PCE(r).


Com vas viure la Transició?

[Riu]. La vaig viure amb molta intensitat. A partir dels anys 60, finals dels 50, el moviment comença a recuperar-se un poc de la derrota duríssima de la Guerra Civil. Estan les vagues obreres a Barcelona, la vaga minera en Astúries i en altres zones també. A poc a poc, el moviment obrer i el moviment de resistència comença a recuperar la confiança en si mateix i, a partir dels 70, comença a haver-hi una vertadera eclosió de lluites obreres i lluites populars. En concret, a Galícia, a la nostra generació la va marcar d’una manera molt intensa la vaga de drassanes a Ferrol, que va adquirir, per moments, un caràcter insurreccional, i on van ser assassinats dos obrers; i sobretot la vaga general revolucionària a Vigo, en 1973, que ja la prepara l’organització marxista-leninista gallega.


Però, tu eres molt jove en aquells dies.

“Era un acte extraordinari, perquè quasi, quasi, quasi, tenia la sensació d’estar tocant el cel amb els dits de les mans. I quan comença la maniobra de la Transició, francament, jo mai haguera pensat que la podrien dur a terme”

Tenia 13 o 14 anys. Era molt curiós, perquè jo estava estudiant en un col·legi intern en Ourense i d’això em vaig adonar després, perquè la censura era tan feroç, tan fèrria, que ni el que passava a Ferrol ni a Vigo ens va arribar en un primer moment. Jo vaig començar a incorporar-me a partir de l’any 1975. En un primer moment, participe en les mobilitzacions estudiantils. Posteriorment, treballant a la construcció, construint el tram de l’autopista que va de la Corunya a Santiago, participe en la primera vaga de la construcció que es dona a Galícia després de la Guerra Civil. Era un acte extraordinari, perquè quasi, quasi, quasi, tenia la sensació d’estar tocant el cel amb els dits de les mans. I quan comença la maniobra de la Transició, francament, jo mai haguera pensat que la podrien dur a terme. Veia tal moviment de masses al carrer, tal entusiasme, tal efervescència, que em pareixia increïble que allò poguera quallar, però la burgesia tenia molt ben nugats els caps. Un altre factor que també utilitzaren és el tema de la droga. A la Corunya, vivíem en un barri obrer, i el tema de la droga el van ficar molt a saco per acabar amb els moviments. Ja en 1981, en un moment de recés, veig que sí que pot quallar la maniobra de la Transició i que ens espera una gran travessia del desert.


Què ens ha deixat la cultura de la Transició?

La Transició ens ha deixat una cosa molt bella, tot aquell moviment de masses revolucionari fet amb ungles i dents, que va aconseguir obrir moltíssims espais de llibertat, que va aconseguir moltíssimes quotes de drets econòmics i socials. Ens deixa l’herència de què tenim una classe obrera i un poble treballador que, quan ix al carrer i té una avantguarda que li ensenya el camí, és imparable. El primer congrés de reconstitució del partit és en juny de 1975, el setembre es produeixen els afusellaments i els GRAPO, que encara no es reivindicaven amb aquell nom, han d’eixir a donar una resposta. Ja, de seguideta, en el 76 i el 77, s’aconseguia l’apogeu de la Transició. I quan l’Estat aconsegueix comptar amb el suport obert i entusiasta de tota eixa serva servil i domesticada, ens quedem solets, i tot i això, políticament, vam derrotar la maniobra de la Transició. Després de 40 anys de pràctica revolucionària coherent i conseqüent, encara estem tots, cancallats, que qui no està coix, està tort, i qui no, per a continuar lluitant, se li haurà de donar una cadira de rodes o bombones d’oxigen. Però, tot i això, el moviment de la resistència segueix en peu.

Paco Cela va eixir de la presó de Picassent el passat 28 d’abril, després d’estar empresonat 33 anys en tres etapes diferents |Brais G. Rouco

 

Durant la teua estança en presó, has passat en diverses ocasions pels mòduls d’aïllament. Segons la llei penitenciària, el primer grau d’aïllament només és d’aplicació en casos en què es manifesta una agressivitat evident. En el teu cas, per què et tancaven?

Som clients habituals dels mòduls d’aïllament i dels búnquers. Dins de les presons, l’objectiu que es proposa és destruir la identitat dels presos revolucionaris. Els mòduls d’aïllament no són per a gent conflictiva. Els mòduls d’aïllament són per a gent que no es traga i no comulga amb la política penitenciària, amb la política de submissió de les persones, amb la política de despersonalització, de convertir-te en una autèntica piltrafa. Nosaltres sempre ens hem plantejat la presó com una universitat de formació de revolucionaris. Hem plantejat una infinitat de lluites, combinades amb mitjans, com les vagues de fam, per tal d’aconseguir unes mínimes condicions dignes que ens permeten desenvolupar la nostra personalitat, continuar organitzant-nos, formar les nostres comunes. Els intents de l’Estat de destruir-te, d’aniquilar-te i de convertir-te en una piltrafa per a despersonalitzar-te i, a més, demostrar-li al moviment obrer que la resistència és inútil, s’han trobat amb la nostra constant de mantenir la nostra identitat política i la nostra vocació, com a revolucionaris que som, a la nostra classe i al nostre poble. I també de demostrar-li, en aquest sentit, a la nostra classe i a les masses populars, que la resistència sempre és possible, si existeix la determinació de dur-la a terme, tot i en les pitjors condicions, encara dins de les mateixes entranyes de la bèstia.


Segons la Constitució espanyola, aquestes mesures de seguretat estan orientades cap a la reeducació i la reinserció social. Però, són necessàries?

Per als presos revolucionaris, és un insult que ens diguen que hem de reinserir-nos. Nosaltres sempre hem estat reinserits en una classe i en el nostre poble. Ací vam néixer, ací vam créixer i ací ens hem desenvolupat políticament. Quan sortim sempre tornem al si de la nostra classe, per a assumir tots els seus problemes, per a viure com viuen les masses populars i la classe obrera. Per tant, nosaltres no necessitem cap mena de reinserció, és més, jo em negue, en rodó, en absolut, amb tota la meua ànima, a reinserir-me en el sistema que ens estan oferint, un sistema que està causant, en aquests moments, les majors quotes de barbàrie. D’altra banda, home, és una burla, quan parlen de la reinserció dels presos socials. Els presos socials, que per cert, el 95, 97, 98, per no dir-te, el 99% dels presos socials són els fills de la classe obrera i de les masses populars, que els han llançat ells a la marginalitat, i l’única cosa que fan és retirar-los del carrer per a aparcar-los en un cementiri en les presons. Ni hi ha programa ni hi ha educadors ni hi ha assistents ni hi ha tallers, però encara que n’hi hagués, el problema no està en el que els puguen ensenyar en la presó. Quan ixen al carrer, tornen al mateix tipus de societat, una societat que l’única cosa que els oferirà és opressió, explotació i marginalitat, ergo, si tu no soluciones les coses que han provocat que tants joves del nostre país acaben derivant al món de la delinqüència, si no soluciones aquestes coses i els retornes al mateix entorn i amb les mateixes causes que els van portar a la delinqüència, llavors, amb tot aquest conjunt de factors, parlar de la reinserció de la qual presumeixen, no és que siga una farsa, és que és un insult.


Que no oblidaràs mai de tots aquests anys a la presó?

“Per als presos revolucionaris, és un insult que ens diguen que hem de reinserir-nos. Nosaltres sempre hem estat reinserits en una classe i en el nostre poble. Ací vam néixer, ací vam créixer i ací ens hem desenvolupat políticament”

Als camarades, als companys, a ells no els oblidaré mai. A veure, quan tens la immensa fortuna d’haver pogut galopar amb companys de batalla de la talla de Manuel Martínez, de Juan García, de Lucio, d’Arango, de Victòria, i els veus amb 70, 75, 68, 69 anys, després d’una vida sencera de lluita, de clandestinitat, de tortures, de presó i t’arriba una carta i els continues veient la mateixa frescor, el mateix entusiasme, la mateixa il·lusió, les mateixes ganes, doncs, dona, quan veus tots això, dius: “Però, com vaig jo a abaixar els braços i després mirar-li als ulls”. Això és el que em porte de la presó, són els companys, són els camarades. Mai et fallen, sempre estan ací, en les hores més negres. Quan per qualsevol tipus de motiu, un succés familiar, un mal moment, estàs en la solitud de la cel·la, fas bruixeria, en el sentit que els invoques, i sempre, sempre, no importen els filats, els murs que et fiquen, els camarades sempre t’abracen, sempre t’abriguen. D’alguna forma et diuen: “Estem ací, estem amb tu, no estàs sol, vinga, anem cap endavant”.


Aquest Primer de Maig arrencava una nova vaga de fam col·lectiva a les presons de l’Estat espanyol. Tu has protagonitzat una de les vagues de fam més llargues de la història, 435 dies. D’on es treu la força per fer totes eixes vagues de fam dins de la presó?

Bona pregunta [riu]. Primer, dels companys. Per a mi, els companys són la sal de la vida. Segon, de la confiança cega de la classe obrera i dels pobles. Tercer, que cal ser coherents. Un comunista, un revolucionari o un antifeixista ha de predicar amb l’exemple i quan l’enemic et vulga aniquilar et queden dues opcions, només dues: una, rendir-te, o una altra, lluitar fins a l’últim home. Jo no tinc dubte, no dubte en l’opció a triar. He lluitat fins a l’últim home. Aleshores, per a poder continuar aportant el nostre petit granet de sorra a la causa més bella de la humanitat, que és la lluita per una nova societat, per unes noves relacions humanes, quan això està en joc, la teua vida és això de menys. Nosaltres ens hem jugat moltes vegades la vida, de fet, de tots els que hem estat, hem sobreviscut molt poquets. Mira, a vegades, ens plantejàvem que la victòria depén de molts factors. Un, el més important, i que a vegades ho tenim molt poc en compte, és el mateix procés de maduració de les condicions. Però, el que sempre hem tingut clar, perquè ens hem declarat legítims hereus dels maquis, de la guerrilla antifranquista, és que mai anàvem a trair el llegat revolucionari passat. I en aquest sentit estic summament satisfet.


En aquests últims anys que has estat a la presó, has estat al corrent de l’evolució de l’Estat?

Sí, clar, tampoc ens ha sorprés. De fet, en aquell moment, ja pel 96 o el 97, Manuel Arenas va plantejar que el règim es trobava en una cruïlla, que havia cremat totes les naus de la reforma política de la transició. Només tenia dos camins, o bé reconéixer la derrota i realitzar les concessions al moviment obrer i popular, concessions en les llibertats polítiques i en el terreny dels drets laborals, socials i econòmics, o bé emprendre una vida cap endavant, que nosaltres diem el retorn cap als seus orígens feixistes. I és el que han fet, i des d’aleshores no han parat.


Creus que hi ha hagut algun canvi?

“Tant els partits reformistes, PP, PSOE i Esquerra Unida, com els sindicats estan absolutament desprestigiats. Aleshores, a falta d’elements, d’eines per al control i participació social, han de recórrer a la repressió més desenfrenada”

En les últimes dècades, el que s’ha accentuat, donada la crisi política, són tots els aspectes repressius. Ja no convencen. Tant els partits reformistes, PP, PSOE i Esquerra Unida, com els sindicats estan absolutament desprestigiats. Aleshores, a falta d’elements, d’eines per al control i participació social, han de recórrer a la repressió més desenfrenada. El problema que tenen és que ara no es tracta de reprimir a quatre bojos, a quatre revolucionaris, el problema és que han de reprimir a sectors més amplis de la població i això, arribarà un moment, més aviat abans que després, en què anirà a la seua contra. Li va passar al mateix al règim de Franco en els seus últims anys. En els anys 50 i 60, no era el mateix reprimir a uns pocs centenars d’il·luminats, que quan es van trobar amb el moviment de masses, un moviment molt més massiu al carrer. A partir d’ací, la repressió es va transformar a la seua contra. Cada vegada que ells feien un pas, treien als de Fuerza Nueva, la policia,… Però, el moviment, lluny d’acoquinar-se i replegar-se, anava creixent. Ha arribat a passar en aquests moments una cosa molt semblant. Quan esclata la crisi econòmica de 2007 i 2008, empitjora i comença a tenir una contestació important al carrer. Fora del control d’aquesta esquerra servil i domesticada, de la nit al dia es treuen del barret a uns Podemos, que en certa manera, van complir una mica aquest paper, però tan sols, cinc o sis anys després, tornen a estar absolutament desprestigiats. No tenen un altre camí. Per a mantenir els seus privilegis, per a mantenir els seus chiringuitos, en aquests moments, compten amb la policia i poquet més.


Quin futur augures dins de l’Estat?

No s’ha de deslligar el que està passant en l’Estat espanyol amb la resta de la situació internacional. Clar, dins, la gran dificultat que tens és l’aïllament, tots els impediments que posen a la comunicació. Però, el que augure és que l’imperialisme d’aquesta fase cada vegada trobarà més problemes per a poder mantenir la seua dominació, tant siga a Europa com a Amèrica Llatina, com a Àsia, com en qualsevol part del planeta. Crec que estem en vespres d’un gran despertar del moviment obrer mundial i que ens sorprendrà i ens donarà moltes alegries.


Davant d’aquesta actitud tan positiva, tens pensat continuar amb la militància?

Els comunistes solem respondre amb una frase del nostre secretari general. A mi m’enamora aquesta frase, perquè sintetitza la meua visió de la militància, de la vida i de tot. Quan va caure el mur de Berlín, va caure tot el camp socialista de l’est, la Unió Soviètica i altres països, jo pensava que ningú en el moviment comunista internacional sabia què fer o per on tirar. Era un moment, com deia algun company, de clavar-te en la trinxera i insistir coste el que coste, però sense treure el cap, perquè te’l volen. En aquest moment, on, lògicament, podien sorgir dubtes sobre el desenvolupament del projecte revolucionari, Arenas va plantejar que, en primer lloc, l’obstinació a fer la revolució era una qüestió d’actitud, i venia a dir alguna cosa així: “Si demà es produïra un cataclisme còsmic, i el seu resultat ens portara de nou a l’època dels faraons o a l’època dels cèsars romans, nosaltres ja no podríem ser una altra cosa diferent del que som, comunistes”.

Paco Cela posa davant d’una pintada que celebra la seua eixida de presó al seu barri natal, Agra do Orzán |Brais G. Rouco

 

Què han suposat per a tu aquests 33 anys a la presó?

[Riu]. A veure, és que si no ho explique bé, pot semblar un acudit. Per a mi, ha estat festa, ho hem viscut amb una intensitat tremenda, la lluita de classes per a nosaltres és una festa. Hem participat, hem aportat el nostre granet de sorra, hem mantingut el nostre cordó umbilical, que ens mantenia units a la nostra classe i al nostre poble, hem saltat eufòrics d’alegria cada vegada que el nostre poble aconseguia una petita victòria, ens hem menjat els punys de ràbia quan sofrien un revés o una derrota, però hem estat. Mira, en aquesta vida hi ha dos tipus de persones, les que passen per la vida sent mig mortes i mig vives, és a dir, no s’assabenten una hòstia del que és la vida, i les que prefereixen cremar fins a acabar-se. Hi ha una cançó, que és la que més m’enamora de Víctor Jara, que diu una cosa així: “La vida pot ser sencera en cinc minuts”. Nosaltres hem tingut tota l’eternitat, i dues i tres i quatre.


Com et vas sentir davant de la rebuda de desenes d’antifeixistes?

Enlluernat. Tenia comunicació, bé per telèfon o bé per carta, i sabia que estaven preparant una bona rebuda. Evidentment, no era per a mi. És això que estàs en el lloc i en l’hora adequada. Eren tots els anys de resistència en les presons, la qual cosa suposava el reconeixement. La primera vegada que vaig sortir, en l’estació de ferrocarril, només m’estava esperant la meua mare i el meu germà Suso. La segona vegada, que va ser en el 2004, m’estaven esperant uns 15 i 20 companys. Però, clar, aquesta vegada que he sortit, mare meua! He d’escriure als companys que han quedat dins de la presó i explicar-los que sí, que ha valgut la pena, prou bé, picar en la pedra, fer la travessia del desert i ací està la gent.


Hi havia molta gent jove.

“Quan ixes, ho fas sabent que darrere de les reixes es queda un altre bon nombre de companys. Això és molt dolorós”

El que em va enlluernar, el que em va posar el cor content és que, a banda dels companys de sempre, a la resta de gent no coneixia a ningú, a ningú, a ningú. I tot gent jove. Tinc una noció molt ennuvolada d’aquell dia, però hi havia gent de Castelló, de València, d’Euskadi, de Galícia, de Madrid, de Granada,… Jo que sé! Per cert, quan ixes, tens dos sentiments molt oposats. D’una banda, és l’alegria de tornar a recobrar la llibertat i de tornar a trobar-te amb els companys que ja estan al carrer. És l’hòstia. Però, quan ixes, ho fas sabent que darrere de les reixes es queda un altre bon nombre de companys. Això és molt dolorós.


Durant aquests anys a la presó has escrit molts poemes. Vols recitar-nos un?

Hòstia. [Riu]. Mira, quan he tornat a casa, he estat al pis del meu germà i m’ha ficat cançons de Pablo Hasél amb poemes meus. Creu-me, dels que va ficar, que van ser deu o dotze, només coneixia un. Jo sempre deia: “Quin poeta vaig a ser jo? Si a penes sé ajuntar quatre lletres”. El que ocorre és que com els intel·lectuals i els poetes, la immensa majoria, es van escapolir al camp de la burgesia, algú havia d’intentar cobrir una mica el buit. Bé, algun que un altre hem tractat de cobrir-lo. No conec a molts més, però et trobes amb Pablo Hasél, et trobes amb alguns rapers, et trobes amb alguns xavals i dius: “Hòstia, encara sort que heu arribat!”. No em recorde molt bé d’algun poema, però a mi m’agrada molt un que crec que representa prou bé la meua posició en la vida. Deia: “Que la revolució és un continu inici, que és ensopegar, caure, escalabrar-te, tornar a posar-te en peu, somriure, tornar a desplegar el vol, alçar, volar i una altra patacada. I sempre és un inici, i un altre inici, i un altre inici”.