Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Culpables i reincidents

“La meva prioritat ja no és sortir de la presó”
J. Cuixart

La gent amb tendència a connectar-ho tot som un perill. Obliguem la gent que ens llegeix a saltar de tema en tema com si fessin el París-Dakar i, és clar, acaba tot ple de motos i cotxes arruïnats. No. No cap tot en una columna i no es pot connectar tot amb tot, si no és que et dius David Fernàndez. En ell i en molts altres desobedients culpables i reincidents vaig pensar veient Mili KK, l’obra de teatre que repassa la història de l’antimilitarisme al nostre país, des del primer objector de consciència a la desaparició del servei militar obligatori. Vaig anar a veure-la amb la Mar Vallecillos el dia que a la xerrada postfunció coincidien el Pepe Beúnza i la Txell Bonet. A la sortida, remogudes les dues, #laValle es va limitar a mirar-me i preguntar: quan et toca columna? Era una ordre.

L’obra explica moltes coses i molt bé. Cent per cent documental però zero avorrida, parla d’una època en què l’avantguarda de l’esquerra ho era perquè treballava als barris més empobrits i perquè era capaç de provocar l’Estat i ficar-se a les presons on el 50% de la gent era toxicòmana i la sida feia estralls. En Pepe Beúnza, primer objector de consciència, va obrir un camí amb la mateixa senzillesa i convicció que ara ho explica. Aquells primers objectors van ser els primers homes (cishetero) en desafiar el mandat de la masculinitat d’aprendre a lluitar i a matar. El Pepe avisa que hem de continuar alerta, que països com França o Alemanya tornen a parlar del servei militar, que Suècia ja l’ha recuperat, i a mi el cap se me’n va al contraatac global del mundo macho. La despesa militar ha tornat a créixer, 1,8 bilions de dòlars, i la major part de cinc hipermusculats –EUA, Xina, Aràbia Saudita, Índia i França. Bolsonaro acaba de signar un decret per facilitar que la gent porti armes a un dels països amb més homicidis del món: 31 per cada 100.000 habitants, tres vegades més del que l’ONU cataloga com a violència endèmica. El president pistoler diu que assassinar delinqüents no hauria de ser delicte i que la propietat és sagrada. Carta blanca per als terratinents locals i els amics de Casaldàliga i els del Moviment Sense Terra, a la diana.

Mili KK explica bé com, junts, van posar en pràctica per primera vegada moltes de les eines i de les estratègies de desobediència civil que hem fet servir després per defensar moltes altres causes justes. Ells i elles ja sabien que no hi ha cosa que ofengui més l’Estat, que fer-lo semblar anacrònic i brutal

I aquí l’última ministra de Defensa va dir que les inversions en programes d’armament havien de considerar-se “despesa social” perquè creaven llocs de feina. Superfeminista posar dones als ministeris d’homes per dir les mateixes ximpleries. És el mateix PSOE que sempre ha estat tan fidel al lobby militar com a la banca, el mateix PSOE que va castigar els insubmisos amb dos anys, quatre mesos i un dia de presó, i a penes d’inhabilitació de deu a catorze anys per accedir a càrrecs o beneficis públics, i el mateix PSOE còmplice de què s’inflin els pressupostos militars per la porta del darrere, uns pressupostos que han crescut més i més ràpid que la resta, després de les retallades. I no seran els 24 nuvis i núvies de la mort que entren ara al Congrés els que es queixin: un de cada cinc militars espanyols ha votat Vox i, a Catalunya diu la gent de Crític que l’han petat als pobles, barris i carrers del rotllo (militar), des de Sant Andreu de la Barca a Sant Climent Sescebes, passant per Talarn o la caserna de Bruc-Diagonal.

Per sort, quan torno mentalment a l’Espai Brossa em trobo amb els ulls enormes de la Txell Bonet i amb la seva panxeta. I amb la seva mà a sobre la panxeta. I la miro i veig totes les dones que van acompanyar i fer forts tants objectors i insubmisos. Mili KK explica bé com, junts, van posar en pràctica per primera vegada moltes de les eines i de les estratègies de desobediència civil que hem fet servir després per defensar moltes altres causes justes. Ells i elles ja sabien que no hi ha cosa que ofengui més l’Estat, que fer-lo semblar anacrònic i brutal. D’aquí la fixació per convertir la no-violència en violència. Per retorçar la veritat i mutar de botxí a víctima implacable.

Moltes coses molt iguals entre el passat recreat a aquell teatre i el nostre present distòpic, però el primer que a la Txell Bonet li va sortir va ser el so dels forrellats. Que una de les coses que no ha canviat gens a les presons és el so dels forrellats, que aquell so és, amb diferència, el que més presoner et fa sentir

Moltes coses molt iguals entre el passat recreat a aquell teatre i el nostre present distòpic, però el primer que a la Txell Bonet li va sortir va ser el so dels forrellats. Que una de les coses que no ha canviat gens a les presons és el so dels forrellats, que aquell so és, amb diferència, el que més presoner et fa sentir. Tots vam escoltar amb nitidesa aquell so metàl·lic i sec de malson que coneixem encara que no hàgim trepitjat mai una presó i per uns segons, el temps va quedar suspès en aquell so, en el seu ressò i en la imatge d’en Cuixart dient que la seva prioritat ja no era sortir de la presó. Clac-boom, clac-boom, clac-boom. Només el somriure de la Bonet ens va tornar el nostre en afegir que el que tampoc no havia canviat era l’efecte alliberador de les cartes. Com va apuntar el Pepe, se n’han d’escriure moltes als presos perquè potser no arribaran als destinataris, però a qui segur sí arriba el seu soroll és als directors de les presons.

Al Pepe perdre la por a la presó, utilitzar-la com arma de lluita, el va fer molt més lliure i infinitament més incòmode. Encara amb Franco viu, ell va posar el cos, “perquè algú ho havia de fer”. Sense aquest primer gest, el següent no hauria estat possible. El 1976 hi havia 285 objectors a la presó. El 1989 vuit tios es van presentar al Jutjat Militar de Barcelona i van declarar-se insubmisos amb 49 més de tot l’Estat. El 1996 hi havia 348 insubmisos a la presó i quan els van concedir el tercer grau per neutralitzar-los, van buscar la manera de tornar a entrar. Uns anys després, 50.000 desafiaven l’Estat i el 2001 el PP acabava amb la mili. Sense moviment d’insubmissió no hauríem arribat a l’1 d’octubre. A aquell 1 d’octubre. Sense memòria i sense suport no és possible perdre la por al so dels forrellats. Desobedients culpables i reincidents. Potser mai acabem de guanyar del tot, però ells tampoc.