Murad Amro és enginyer agrònom, Izzat Karaki treballa en una fàbrica. Els dos són d’Hebron (Cisjordània) i participen com a voluntaris a Youth Against Settlements (YAS), una organització d’una trentena de persones que des de 2007 destina els seus esforços a posar fi a l’ocupació israeliana des de la no-violència.
Quin paper té YAS a Hebron?
Murad Amro: Principalment, enfortir la comunitat per fer front a l’ocupació. A la pràctica, organitzem cursos per explicar a les palestines quins drets tenen i com funciona la llei israeliana, fem activitats culturals, cursos d’anglès, de com utilitzar una càmera per si presencien una agressió o abús per part de colons o l’exèrcit. També ajudem les nostres veïnes amb tot allò que necessiten per portar una casa, enviem internacionals a conèixer la seva situació i els posem en contacte amb mitjans de tot el món per tal que expliquin la seva realitat. També vigilem l’àrea on es troba el nostre centre les 24 hores del dia. Per últim, enviem les nostres voluntàries a Europa per explicar la situació que vivim.
També feu campanyes concretes.
“Uns anys després de la massacre de 1994, es va dividir la ciutat en dues parts: la part palestina (H1) i la israeliana (H2) i van expulsar moltes de les veïnes que vivien a Shuhada Street, van tancar un miler de comerços i van instal·lar checkpoints entre una part i l’altra”
M.A: Sí, cada febrer i març fem la campanya Open Shuhada Street, que reclama l’obertura del carrer principal d’Hebron. Aquest carrer era el centre neuràlgic de la ciutat que connectava est i oest. Però està tancat des que l’any 1994 Baruch Goldstein, un jueu d’origen americà i capità de l’exèrcit israelià, va assassinar 29 palestins i en va ferir un centenar més a la mesquita d’Abraham, un lloc sagrat de l’islam. Uns anys després de la massacre, es va dividir la ciutat en dues parts: la part palestina (H1) i la israeliana (H2) i van expulsar moltes de les veïnes que vivien a Shuhada Street, van tancar un miler de comerços i van instal·lar checkpoints entre una part i l’altra. Però 35.000 de les veïnes que vivien a la H2 encara resisteixen en aquesta àrea i conviuen amb 600 colons i centenars de soldats. És a elles a qui intentem ajudar.
Izaat Karaki: L’activitat principal de la campanya és una manifestació massiva no-violenta. També fem activitats com ara projeccions, visites a escoles per explicar la massacre… la generació del futur ha de conèixer el nostre passat.
I a nivell internacional?
M.A: Intentem mostrar la situació a les persones que venen a Hebron però també viatgem a altres països, com avui, que estem a Catalunya per explicar la situació i demanar posicionaments dels respectius parlaments i ajuntaments.
Confieu que es podrà obrir Shuhada Street?
M.A: No ho sabem però la nostra estratègia és resistir. No pararem fins que s’acabi aquesta divisió i es torni a obrir. L’esperança és resistir, el present és resistir i el futur és resistir.
Quina és la situació actualment?
M.A: És molt dolenta. El Govern israelià de Netanyahu ens utilitza com una eina electoral per generar por i atreure el vot dels colons. A més, recentment ha anul·lat la missió TIPH (Presència Internacional Temporal a Hebron, en les sigles en anglès), que garantia la presència d’observadors per documentar les agressions que patim diàriament. Així doncs, vam decidir fer quelcom al respecte: ens vam posar unes armilles blaves com les dels observadors i vam anar cada dia ben d’hora al matí a prop de les escoles per vigilar que la canalla no tingui problemes.
Quin és el vostre dia a dia?
“Quan vas a dormir no pots relaxar-te perquè poden venir, tirar a terra la porta, espantar la teva família… Si vas pel carrer, segur que t’aturaran i et demanaran la documentació. Tampoc hi ha llibertat d’expressió, ataquen els nens quan van a l’escola”
M.A: Viure a Hebron és molt estressant. Qualsevol persona que està a casa seva pot estar tranquil·la, però a Hebron no és així. L’ocupació ens afecta en tots els detalls de la vida. Per exemple, quan vas a dormir no pots relaxar-te perquè poden venir, tirar a terra la porta, espantar la teva família… Si vas pel carrer, segur que t’aturaran i et demanaran la documentació. Tampoc hi ha llibertat d’expressió, ataquen els nens quan van a l’escola, la gent que resisteix a la H2 no pot convidar ningú a casa seva, no tenim permís per fer arribar una ambulància a la zona H2… La llibertat de moviment està completament limitada. Tampoc tenim la llibertat de realitzar accions no violentes, ens ataquen i no ens podem defensar, tanquen els checkpoints i la gent ha d’esperar durant hores. Són checkpoints amb l’únic objectiu de fer-nos la vida insuportable, molts no tenen ni detector de metall.
I.K: Quan passem els checkpoints ens poden retenir durant tres hores sense cap mena de raó. Volen que abandonem l’àrea i per això ens fan la vida impossible. Si saben que aquella setmana els joves tenen exàmens, els retindran expressament perquè arribin tard i suspenguin.
Per part de qui rebeu atacs?
MA: Tant de l’exèrcit com dels colons. Normalment els colons són (o eren) de l’exèrcit així que no ens protegeixen.
En quines condicions viuen els colons?
I.K: Ells ho tenen tot gratis: habitatge, sanitat, educació, transport, aigua, electricitat, etc. Existeix una organització que es diu Hebron Fund que recull diners i s’encarrega de fer-los arribar als colons d’Hebron. En canvi, nosaltres tenim problemes per garantir tots els serveis bàsics a les nostres famílies. Els 600 colons que viuen al centre (H2) tenen dues ambulàncies, però per les 35.000 palestines no hi ha cap ambulància, quan en necessiten una han de demanar permisos a Israel. Moltes palestines han mort perquè l’ambulància ha tardat massa. I moltes vegades encara que l’ambulància pugui entrar, els colons l’ataquen.
Un company vostre serà jutjat per un tribunal palestí aviat. Quina relació teniu amb l’Autoritat Nacional Palestina?
I.K: La nostra obligació és combatre la corrupció. Hi ha molta gent a l’ANP que ens dóna suport però també tenim molta gent a qui no li agrada el que fem. El nostre company Isa Amro té un judici per haver parlat malament de l’ANP a les xarxes. L’Isa parla clar i això li ha portat problemes. La situació ens preocupa, ja que és un activista que utilitza la no-violència, una eina legítima de lluita, i que el jutgin per això és molt greu. Tot i així, no estem en contra de l’ANP, estem en contra de les seves polítiques.
