Vivim en un sistema violent. I ho dic conscient de la posició de privilegi des de la que ho dic. Sóc dona blanca heterosexual amb feina remunerada que em permet pagar un lloguer i cobertes les necessitats bàsiques per a les meves filles i jo. Que tenc espai/temps per pensar, reflexionar, qüestionar, compartir inquietuds, deconstruir-me i reconstruir-me i elegir. Sobretot, tenc la possibilitat d’elegir, dins del qüestionament del sistema, amb qui comparteixo la meva vida, com em desplaço, que consumeixo i d’on, i a què dedic el meu temps lliure, perquè en tenc. Jo puc elegir.
Conscient doncs del privilegi des del qual exposo la meva reflexió, l’aprofito per denunciar. Per denunciar la violència d’un sistema que ens travessa, que se’ns cala, com si res a algunes, i de manera explícitament violenta a altres. I que se’ns imposa i ens sotmet culturalment i estructuralment. Un exemple per intentar explicar millor a què em refereixo. Turisme: una de les expressions en què el sistema capitalista i patriarcal, en aliança criminal amb el capital, actua colonitzant i sotmetent territoris i persones. Poca gent, de cop i volta s’atreviria a dir que és un sistema violent. Aquest és un dels símptomes de la violència cultural.
Se’ns ha fet creure que el turisme és el que necessitam fer per ser feliços i escapar de la rutina anodina en la qual el mateix sistema ens immergeix. El sistema que ens sotmet ens indueix alhora la necessitat d’escapar-ne i a damunt, li pagam per això
Des de les institucions, mitjans i altres instruments del poder coercitiu que imposa el capitalisme turístic, se’ns ha fet creure (i continuen) que el turisme aporta riquesa a les societats turistitzades, i que, individualment, és el que necessitam fer per ser feliços i escapar de la rutina anodina en la qual el mateix sistema ens immergeix. El sistema que ens sotmet ens indueix alhora la necessitat d’escapar-ne i a damunt, li pagam per això. Produïm i ens reproduïm per al sistema i després li pagam la via d’escapament per poder-lo suportar, i ho compram en nom d’una felicitat a la qual ja només una part del món pot accedir-hi, perquè no tothom pot viatjar per plaer. “Welcome refugies, tourist go home” resumeix prou bé a què em refereixo.
Se li ha dit també “la indústria sense fums”, quan el negoci de l’aviació i del desplaçament massiu de persones arreu del món és un dels problemes ambientals més greus, per contaminació, que afronta la humanitat. Ho hem vist aquest cap de setmana a les jornades pel decreixement de l’aviació organitzades per Stay Grounded a Barcelona.
En els territoris colonitzats per la indústria turística se’ns ha fet creure que vivim del turisme i, des del molts sectors crítics, ja hem posat de manifest que no vivim sinó que malvivim del turisme. Però és més, ni tan sols en malvivim, directament, tal com apunten els companys de l’Asamblea Canaria para el reparto de la riqueza: tu no vius del turisme, el turisme viu de tu. Aquest és el relat hegemònic que ens cal destruir i no és fàcil.
Patim també la violència estructural del sistema, que disposa d’unes institucions al seu servei. Al servei d’alimentar la cultura que ens ha de permetre fer-nos creure que som lliures per poder continuar explotant-nos. Al servei també de les lògiques d’un sistema biocida que no es qüestiona, sinó que s’alimenta des de les institucions i en nom del progrés (econòmic, clar). Les polítiques són per als mercats, l’urbanisme i les ciutats pel negoci turístic-immobiliari, la cultura per mercantilitzar-la, el patrimoni natural i cultural un nou producte turístic, fins i tot les nostres cases han estat ocupades per la indústria turística.
La suposada riquesa que genera el turisme ha entrat com un cavall de Troia a l’epicentre de les nostres vides, destrossant-les per després expulsar-nos-en i haver conquerit així un espai més, el més vital
Li hem cedit el nostre espai més íntim, destrossant barris, comunitats, veïnatges, terres fèrtils i espais naturals, convençuts que ens faria més rics, que “democratitzaríem” la suposada riquesa que genera el turisme, que ha entrat com un cavall de Troia a l’epicentre de les nostres vides, destrossant-les per després expulsar-nos-en i haver conquerit així un espai més, el més vital. Amb la connivència, quan no complicitat, d’unes institucions que són del i per al sistema. Perquè aquest ens segueixi sotmetent. Violència estructural. Feixisme estructural com ‘anomena Yayo Herrero en el seu relat, esmentant la tesi del sociòleg Boaventura Souza Santos.
Davant aquestes violències explícites que patim als nostres cossos, en primera persona, que tenen noms i llinatges, i les que es fan a les bases materials i no materials que sostenen la vida (recursos, territori i persones), ens hem de donar l’espai, la possibilitat de construir nous imaginaris. Reapropiar-nos del desig i la possibilitat de tornar a capturar l’imaginari que ens ha robat el capitalisme, des de la dissidència. Així ho deia, Paul B. Preciado, divendres passat a la presentació del seu llibre a Palma Un apartamento en Urano. Paul apuntava les paraules de la que va ser una de les seves professores a la universitat dels Estats Units, Àngela Davies, i que animava a recuperar el poder de l’imaginari: el deliri com a estratègia política. M’hi apunto i ho reivindico. Perquè ho necessit. Perquè dins del grup de treball de Decreixement Turístic d’aquest cap de setmana a la conferència pel decreixement de l’aviació, ens ho vàrem permetre com a part final d’una dinàmica que pretenia posar les bases d’una nova narrativa, la que volem crear, i va ser alleugeridor alhora que una manera molt clara de fer evident la pressió de les violències amb les quals el sistema capitalista patriarcal ens va oprimint d’una manera constant i sigil·losa, als que tenim la sort de què no ens arranca la vida de cop. Delirem imaginant nous escenaris que seran possibles si som capaços d’imaginar-los junts, des de la base, des de la comunitat, col·lectivament.
