Llum de fluorescent i costoses maquinetes d’afaitar per a dones dins de contenidors de plàstic antirobatori, una visió que m’ha catapultat a nombroses crisis existencials dins d’un supermercat. Aquí hi ha diverses metàfores. El cost de ser una dona i el preu per ser considerada bella dins la predominant i limitant cultura heteronormativa. Quelcom que es diu que és necessari per a ser estimada, acceptada i admirada es manté fora de l’abast, tret que es pagui el preu designat per qui? El patriarcat capitalista, per descomptat. Que algú em porti al passadís dels cereals, de pressa.
Com hem arribat fins aquí? Per a mi el principi va ser en una banyera, quan tenia dotze anys. La mare em va regalar una fulla d’afaitar de plàstic de color rosa amb un protector especial per evitar que em tallés. Va ser la primera vegada que algú em donava una arma. Recordo l’aspecte de les meves cames brillants acabades d’afaitar: fines, suaus i boniques (encara que cobertes de talls diminuts i dolorosos). Les ensenyava orgullosa com a mostra de la meva feminitat.
I no estava sola. El 2017, Philips va realitzar una enquesta a Espanya a 400 dones d’entre 24 i 45 anys i va trobar que un sorprenent 99,2% d’aquestes dones va dir que es treu el pèl regularment d’una o més parts del cos. La forma més popular d’afaitat corporal (66%) és amb una fulla d’afaitar. Xifres tan altes podrien fer creure que la tradició de l’afaitat de cames i aixelles és prehistòrica, quelcom que els humans van aprendre a fer servir juntament amb el foc per sobreviure. Però, de fet, és tot el contrari. Si bé és cert que algunes cultures antigues com l’egípcia tenen una llarga història de depilació, afaitar-se les cames i les aixelles és una tendència relativament nova que es pot remuntar fàcilment a algunes campanyes publicitàries ben ubicades per la companyia nord-americana Gillette.
Voleu dir que una companyia de 43.000 milions de dòlars que es dedica a treure profit de l’afaitat femení va ser l’encarregada de popularitzar el concepte i convertir-lo en una epidèmia global? Un cop més, així va ser. És l’any 1915 i la moda femenina occidental passa dels vestits conservadors de coll alt a la moda flap-per. Retallar mànigues i apujar uns centímetres la vora no és gratuït. La pell de les axil·les acabades d’exposar presentava pèls que van ser gravats immediatament. Les revistes van trigar poc a vendre espai publicitari a empreses de depilació que clamaven que els pèls de les aixelles eren antiestètics i olorosos.
L’any 1915 Gillette va veure l’oportunitat de fer que el seu producte fos utilitzat no només pels homes, sinó també per ‘ajudar’ les dones
Gillette va veure l’oportunitat de fer que el seu producte fos utilitzat no només pels homes, sinó també per ajudar les dones. És broma. El que volien era fer tones de diners amb les dones. El que inicialment era un article només comercialitzable per a homes, ara es venia a tothom. Amb alguns detalls decoratius –un mànec d’or de 14 quirats i una caixa d’ivori folrada de seda i vellut–, Gillette havia transformat màgicament la navalla de l’home en un producte d’higiene femenina. Havia nascut Milady Décolleté de Gillette (és francès, per tant, és elegant).
Gillette va rebre un impuls més a la dècada del 1940 amb l’escassetat de niló durant la Segona Guerra Mundial. Els preus en temps de guerra van fer que moltes dones ja no es poguessin permetre comprar mitges i haguessin d’anar amb les cames nues sota les faldilles, vestits i banyadors. La manca de mitges pressionà les dones perquè comencessin a afaitar-se.
Avancem fins als nostres dies, on el que s’ha mantingut més o menys igual és la pressió per afaitar-se. A sobre, les fulles d’afaitar de les dones poden costar fins a un 171% més que les dels homes, segons l’associació de consumidors Facua. Per molt que m’agradaria culpar el capitalisme nord-americà del temps addicional que passen moltes dones a la dutxa, la veritat és que vam picar fàcilment, cosa que ens porta a una pregunta important: per què la gent creu que els pèls de l’aixella i les cames són tan terribles?
“Quan es tracta de connectar els pèls del cos amb el terror, hi ha una obsessió clarament evident en la cultura occidental blanca: facis el que facis, no envelleixis. Les criatures no tenen pèl, és una característica sexual secundària dels humans madurs. Juntament amb la demanda de cossos en forma i esvelts, el cos sense pèl s’interpreta en l’ideal de bellesa contemporània d’eterna joventut”, observa Anneke Smelik en el seu article “A close shave: The taboo on female body hair”.
I ara ens podem posar les mans al cap i dir: “Però què hem fet?”. Correcte: Gillette i companyia ens han convertit en bebès gegants i sense pèl. Mentiria si digués que no estic somrient una mica amb aquesta revelació: soc una dona molt peluda que va renunciar a afaitar-se fa uns deu anys, primer per pur esgotament i després perquè em vaig acabar adonant que trobava el pèl del cos, el meu i el dels altres, tremendament sexy. Realment, no es tracta tant de condemnar ni glorificar l’acte de l’afaitat (el teu cos, les teves regles!), com d’aportar una mica de llum sobre una història que és qualsevol cosa menys única. Quantes vegades han estat les dones convençudes per alterar el seu cos per ajustar-lo a uns estàndards sense sentit? On és exactament la línia que separa les nostres idees i les que ens han venut? Quin mirall estem mirant quan veiem els nostres propis cossos preciosos? El reflex és més que difús i suficient per fer tremolar qualsevol davant d’una fulla d’afaitar dins d’una caixa de plàstic.
