Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La ramaderia necessària desapareix

És necessària la ramaderia per a la preservació del món rural?

/ Manuel Clavero

La ramaderia tradicional a casa nostra ha evolucionat de bracet del model econòmic i, per tant, cercant la productivitat i la rendibilitat: reduir costos, augmentar beneficis. Sovint, a costa de la pagesia familiar, que, precaritzada i endeutada, acaba supeditada a grans empreses del sector i esdevé una cadena de transmissió d’una explotació controlada per unes poques famílies a escala global.

El model ramader intensiu és el majoritari als Països Catalans: lo nostre. Però és necessari per al món rural? Hi ha qui en defensarà la virtut de crear llocs de treball, però és un sector on domina la precarietat laboral en sous i condicions: tant en els llocs directes (granges) com en els indirectes (càrnia). A més, segons la FAO, la ramaderia és la causant d’un 18% dels gasos d’efecte hivernacle (particularment el boví i el porcí). Una part important d’aquestes emissions són el resultat del sistema productiu: desforestació per a monocultius agrícoles per fer pinso, transport, etc. No és, doncs, un sector imprescindible ni desitjable i, de fet, ni tan sols per la majoria de nosaltres (si en coneguéssim bé la praxi) seria acceptable.

Però i l’altra ramaderia? Aquella forma de ramaderia bucòlica, on el bestiar es cria seguint les seves dinàmiques naturals (pasturar, adaptar-se a l’entorn, etc.). Aquesta també comporta  –òbviament– explotació animal, però l’explotació animal és el fet econòmic i aquest és dinàmic: els ramats d’ovelles del Pirineu del segle XVII i XVIII eren valorats pels fems (per l’agricultura) i per la llana, que avui en el mercat globalitzat s’ha convertit en una despesa per la majoria de pastors d’aquí (és més car esquilar que el benefici de vendre la llana).

Més enllà del fet econòmic, és necessària aquesta ramaderia? Absolutament. Els sistemes de pastura tradicionals, alternant prat i bosc, són entorns que fixen carboni. La presència de bestiar amb pastura controlada fertilitza la terra, estimula el creixement i la biodiversitat i augmenta considerablement aquest potencial. A més, cal no obviar que els animals en extensiu no tenen les necessitats d’aigua, pinso o transport del maneig intensiu. I en un país de foc com el nostre regulen el creixement del sotabosc i ajuden a la prevenció d’incendis.

La pastura dirigida amb pastors permet incidir en punts crítics, evitar la sobrepastura i protegir el ramat d’atacs d’altres animals així com de tenir problemes en un entorn humanitzat (carreteres, camps sembrats). Per qui pugui pensar que la fauna salvatge i lliure pot fer aquest rol, constantment tenim xocs entre fauna salvatge i entorns humans que solen acabar malament per als primers (a més, és clar, de les diferències en les formes de pasturar, alimentació, densitat, etc.).

No obstant, i tornant al present real i tangible, el que fa aguantar la [poca] ramaderia extensiva avui és l’explotació del bestiar: per llet o per carn. Que surtin els números. Perquè també és un element clau per crear i diversificar les economies locals i permetre fixar població al territori. Mantenir aquesta ramaderia (la poca que queda) no pot basar-se en l’acció individual dels consumidors –que també–, sinó que cal política: tenir i creure’s una política agrària pròpia, fora de la Unió Europea.

Mentrestant, ara i aquí aguantem com podem, però a diferència de la producció intensiva els pastors i pastores tendim a augmentar costos i reduir beneficis per adaptar-nos a l’etologia del bestiar i no fer adaptar el bestiar a les nostres necessitats. És una anomalia, i precisament per això la ramaderia necessària és la que desapareix: no encaixa amb el nostre present perquè és –intrínsecament– anticapitalista.

Article publicat al número 483 publicación número 483 de la Directa

Articles relacionats