Era l’any 1978 quan va decidir penjar les botes a l’Olimpo (el club de la província de Buenos Aires on jugava de central) i a causa del Procés de Reorganització Nacional
–la dictadura militar– no va tenir altre remei que exiliar-se a l’Estat espanyol. Però malgrat deixar el seu país va decidir continuar militant en el peronisme de base. L’any següent, mentre la selecció argentina jugava un partit a Holanda, Ángel Cappa i uns amics seus van col·locar una pancarta que deia “Videla assassí!”, en al·lusió al dictador argentí. A partir de llavors va passar a treballar de tècnic: primer com a assistent de César Luis Menotti en el Mundial de 1982, i després acompanyant Jorge Valdano a les banquetes del Tenerife i del Reial Madrid. Avui, als 73 anys, Cappa es dedica a analitzar el món del futbol amb la publicació de ‘¿Y el fútbol dónde está?’ o ‘Hagan juego’, mentre participa en tertúlies on denuncia el mercadeig que adultera aquest i altres esports de masses.
Som a l’inici d’una nova temporada de futbol en la qual els grans clubs neden en l’abundància mentre la pobresa creix arreu. Com t’ho expliques?
El futbol és un reflex de la societat actual, on una minoria concentra el 90% de la riquesa en detriment de la majoria. Doncs bé: el capitalisme l’ha convertit en un objecte de negoci, quan si alguna cosa pretén qualsevol esport –com el cinema, el teatre o la música– és fer-nos feliços i prou.
S’imposa la lògica mercantil per damunt de tot?
Eduardo Galeano ho denunciava quan deia que “el futbol ha esdevingut el trist viatge del plaer al deure”, fins a l’extrem que el jugador es limita
a realitzar un treball mentre que els equips han de guanyar o, com a molt, evitar perdre. D’aquí que sigui cada vegada més conservadora la manera com es plantegen els partits.
Aquesta por al risc contradiu la seva essència?
Sí, perquè arriscar és consubstancial i els resultats acostumen a ser fruit de la casualitat. Per això m’agrada Pep Guardiola quan afirma que el seu equip s’esforça a jugar bé per intentar guanyar, però que si no ho aconsegueix, no ho considera un fracàs.
És dels pocs entrenadors d’elit que ho veu així?
Té una mirada diferent de la dominant, cosa que el sistema no li perdona. Sempre hi ha algú que espera que empati o perdi un partit per carregar-se’l, com aquell tango que fa: “La gent és brutal i odia al que somia”. És a dir: cal eliminar qui somia perquè mostra la mediocritat dels altres.
Durant un any i mig vas acompanyar Jorge Valdano a la banqueta del Reial Madrid. Quan veies els empresaris agrupats a la tribuna què pensaves?
“Els informatius destinen molts minuts al futbol, fet que només serveix per generar idiotes”
Els qui ocupaven la llotja venien a fer negocis, perquè el futbol els era indiferent. I pel que fa a nosaltres, miràvem de transmetre als jugadors que l’equip havia de jugar perquè gaudís el públic, que al capdavall és la finalitat d’aquest esport.
Si la política no actua davant la corrupció que esquitxa el futbol professional és perquè li va bé com a mitjà d’entreteniment?
El poder sempre l’ha utilitzat per legitimar-se o silenciar una determinada situació. Recordem l’ús que en va fer la dictadura de Videla o la quantitat de minuts que avui li destinen els informatius, fet que només serveix per generar idiotes. Perquè jo em pregunto: com una persona sense recursos pot gastar-se 120 euros en una samarreta del seu ídol? Si el poder no actua contra la corrupció és perquè, si ho fes, es posaria en contra de la gent.
Com és que a l’Argentina té tanta repercussió?
És una mena de cambalache, el típic tango conduït per la passió, però malauradament ha quedat en mans d’intermediaris que malden per aconseguir el màxim de diners a costa de vendre joves promeses i comprar els veterans que tornen a acabar la seva carrera esportiva. Per això dic que el capitalisme ens ha robat el futbol, perquè amb aquest afany pel lucre n’ha pervertit el sentit i les competicions.
Però hi ha clubs com el Sankt Pauli d’Hamburg que no tenen aquesta visió…
El Sankt Pauli és un bon exemple. També el Celtic de Glasgow, l’United de Manchester, el Rayo Vallecano i altres clubs arrelats a les classes populars que sorgeixen de la gent dels barris que busca un lloc on trobar-se i fruir de l’esport.
Calen més experiències transformadores?
D’experiències n’hi ha, però estan silenciades o criminalitzades pel poder. En l’àmbit social ho veiem amb els pensionistes, les mares de la Plaza de Mayo, el 15-M o darrerament amb les dones que recuperen els espais que els corresponen. I en el futbol el mateix: sempre trobarem un Guardiola que digui que vol guanyar però sobretot que vol jugar i passar-ho bé.
