“La paraula cisa prové del llatí scīssa, que significa “tallada”; o de l’hebreu sisah que significa “llevar” o substraure, però a nosaltres, igual que a altres llengües romàniques, ens vingué a través de la forma assise del francès antic, amb què es feia referència a un tipus de tribut que s’aplicava sobretot a productes comestibles (com ara grans, carn o vi), i que consistia a detraure’n una part del pes o de la mesura. Per analogia, el mot “cisa” passà a aplicar-se als furts que practicaven alguns venedors de queviures, modificant-ne fraudulentament les pesades en les vendes”. (AVL)
La il·lusió, les ganes de guanyar, la fam, la set,(com em va impressionar la cançoneta de Vetusta Morla, ingenu que sóc…) Sí, a tot això ens cisen i a moltes altres coses. Avui parlaré d’una comarca que ens transporta al vi i a la mar, però que el que més té és formigó fora de lloc. Ha estat només un cap de setmana, i encara em dura. Res d’exotismes: tots els noms de pobles i ciutats m’eren familiars, els noms dels rius i fins i tot les muntanyes les havia sentides alguna vegada pròpies, als llibres, a les cançons, a l’egoficció interna. No va ser un viatge llarg en la distància, poc més de 200 quilòmetres. Sí que ho va ser en el temps, vaig estar buscant-li el passat i em va portar al que potser serà el nostre demà.
Als aranzels que es pagaven als ports se’ls anomenaven cises i buscant entre les anotacions dels mateixos ports la raó de l’assentament de colònies estrangeres a la Costa Blanca, em vaig trobar amb el polisèmic verb
El títol de la columna ve de les indagacions que vaig fer per elaborar aquestes lletres juntes, de quan intentava argumentar de quina manera els anglesos van triar aqueixos indrets i no altres per colonitzar (a les bones, diuen). Resulta que en els segles XIV, XV i XVI als aranzels que es pagaven als ports se’ls anomenaven cises i buscant entre les anotacions dels mateixos ports la raó de l’assentament de colònies estrangeres a la Costa Blanca, em vaig trobar amb el polisèmic verb. Se cisava el vidre i el sabó, les saladures de peix i les espècies, les manufactures tèxtils i les drogues. Tanmateix, s’exportava espart i llana, panses, vi, barrilla i sal. Segons amb qui s’estava en guerra, fluctuava el comerç europeu: Holanda, Anglaterra, França, Itàlia… els comerciants internacionals vivien ací i jugaven a la baralla que més els convenia. Ací vaig començar a errar el tir: els comerciants no tenien més pàtria que el negoci, cap objecte més enllà del benefici econòmic. No va ser un amor de pàtria imaginada el que va fer arrelar tota aquella gent, potser alguns, clar. No va ser d’aquells nius d’on van eixir aquests polls.
Després de Westfàlia, amb la modernor ja venia el carbó per a la indústria tèxtil. El report de taronges de Gandia o Borriana, també de panses “atzebib” de Dénia… De vegades, les sardines de bóta venien, altres anaven. Aquests vestigis històrics m’havien organitzat les traces de la columna, sumats a la importància que jo li havia pressuposat a la colònia anglesa per imaginar-la impulsora del pioner projecte del tren de ferro del Serpis: l’Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited el va construir per poder arrublir la indústria de carbó, des de Gandia fins a Alcoi, i poder traure alhora, sortejant l’abrupta orografia, la siderúrgia, el paper o les manufactures tèxtils fins a la capital de la Safor. Però seguia amb l’errada, la cisa estava sí, i no només els anglesos se l’havien cobrat.
Tan tendra tenia la ferida, tan desproporcionat em va semblar el preu pagat per la gent d’aquelles comarques, tan meua vaig sentir la casa violada, que ja no podia posar un altre nom a allò que escriguera. Ja em buscaria la vida per lligar-lo i ajuntar aquells caps amb aquests peus. Em va atrapar el joc semàntic.
Diuen que, de vegades, la part més important del viatge és la tornada. Crec que aquesta vegada és així, veig ma casa amb uns altres ulls, ja no em pareix tan obvi que la gent seguisca treballant la terra com ho fa. També miraré als que resisteixen allà amb molta més tendresa i admiració. També, després, parlant amb el meu amic Joan Cascant (Microvinya, Celler La Muntanya) se m’ha ampliat la visió i se m’han multiplicat els objectius. Em conta que no només m’havia cabrejat amb anglesos, a Dénia i pel Montgó, que és per on vam estar voltant, hi ha més alemanys encara que “albions” (cadascú que els pose l’adjectiu que vulga) i que Les Rotes, la platja on vam estar, és o va ser una important colònia d’alemanys fugits després del nazisme. A algú li és estrany que el xicotet assassí els hi obrira les portes? I que els nostres avantpassats els acceptaren els marcs?
D’entrada, no sé amb qui estar més enfadat. Si amb els governants que van permetre aqueixes barbaritats per les vores de les muntanyes (i més amunt), si amb els especuladors que es devien folrar de pessetes ràncies i podrides (filles de Franco i del landisme) o si amb el caràcter del nostre poble; sempre tot el que ha vingut de fora ha estat millor (sempre que porte dòlars, euros o dírhams si cal que ho diga tot).
Clar que el treball al camp és dur, que és menys feixuc servir copes o vendre cases, que és frustrant quan pedrega o quan es gelen les flors que algun dia haurien estat fruit, però no hipoteca cap futur, no nega altres possibilitats
Pujant per la Vall de Laguart veia ma casa, més humida, sí, però les mateixes pedres paredades per les mateixes mans, les mateixes oliveres, les figueres i garroferes agafant-se als marges –l’únic lloc on se’ls permet estar–, veia totes aquelles solsides i no podia deixar d’imaginar el meu poble, el meu mas d’ací a 30 anys, hi anem? Aquest és el destí que ens han projectat? Tenim alguna capacitat de decisió sobre això? El que més mal em fa és la sensació d’alleujament per no haver estat nosaltres els escollits. No crec que els haguérem posat cap entrebanc, els haguérem donat, si ho hagueren volgut, fins i tot les planes, les terres fèrtils i conreables i ara seríem un parc temàtic com aquell. Pujant cap a Xàbia, des de Dénia, a esquerra i dreta encara es veuen les restes del raïm i la pansa de què visqueren aquella gent, les terrasses ens ho expliquen, encara es veu algun riu-rau als pobles d’interior que ens parlen d’aquella autonomia sostenible que ara tant diem buscar i no sabem on ancorar. Clar que el treball al camp és dur, que és menys feixuc servir copes o vendre cases, que és frustrant quan pedrega o quan es gelen les flors que algun dia haurien estat fruit, però no hipoteca cap futur, no nega altres possibilitats. En canvi, el formigó, l’asfalt que tot ho cobreix i tota l’aigua que necessiten aquelles piscines sí que prohibeix altres eixides. No toleren altres vides. No humanes, almenys, no com el que coneixem fins ara. Si els nostres polítics tingueren realment la voluntat de gestionar el que és públic i comú virarien amb fermesa la nau, frenarien en sec. Però, clar, qui està disposat a fer que li caiguen al cap tots aqueixos blocs que la inèrcia tombaria? Qui està a punt per a renunciar a la comoditat? Qui vinga darrere que “arree”…
A partir d’aquest moment, miraré d’una altra manera eixos “Mercats de la Terra” que donen vida a les Marines, estimaré més, si es pot, la gent del Celler la Muntanya (Bernabé Navarro, Pepe Mendoza), els qui fan les panses a Llíber o els que puguen quedar treballant l’espart a Gata de Gorgos; a la gent que treballa la blanqueta, la villalonga o l’alfafarenca, com el Xispes i la família. A Alacant hi ha moviment econòmic, clar que sí. No obstant això, la cisa aplicada no ha estat proporcional. El que és cert és que com més gran és la bèstia, més hàbils cal que siguen els caçadors, com més fort és el temporal, més destres seran els mariners. Potser per això, l’interior d’Alacant és punta de llança del moviment agrari antagonista del nostre maltractat, esquinçat i cisat País Valencià. Pedra a pedra, pam a pam.
