Embarassada de trenta setmanes, Lorena Fababú, veïna de València, va acudir al centre de salut Joan Llorens acompanyada per la seua parella i la seua filla de sis anys. Tenia consulta ginecològica. Quan la metgessa, Adriana Paredes, li va preguntar pel seu estat, Fababú només va poder respondre: “Bé…”. Només sentir-la parlar valencià, la doctora la va tallar ràpidament per a exigir-li: “Parla’m en castellà, perquè si no, no t’entenc”. Sense desistir, la pacient va defensar el dret a expressar-se en la seua llengua, reivindicació a la qual la treballadora va contestar afirmant que les persones que rebien cobertura mèdica tenien l’obligació “de parlar en castellà”. Per si no fora prou, la ginecòloga els va amenaçar amb no atendre’ls i els va oferir demanar una altra cita. Davant la negativa de l’especialista sanitària a respectar la llengua de Fababú i atendre-la, i per evitar que aquesta haguera de canviar al castellà, el seu company es va oferir a traduir la conversa. La consulta va transcórrer amb molta tensió i poques paraules. La treballadora només se’ls va dirigir en castellà per dir: “No soc fotògrafa, soc ginecòloga”, quan la parella de la pacient va demanar en valencià una còpia de l’ecografia. Aquesta intervenció, però, demostrava que “la doctora ens havia entés perfectament”, recorda la víctima de valencianofòbia.
El 7 de desembre de 2018, a Fababú li va arribar una citació judicial. La doctora l’havia denunciat per difondre, a través de Plataforma per la Llengua, el seu cas de discriminació lingüística. Paredes l’acusava d’amenaces, d’atemptat contra l’autoritat i de lesions psíquiques, presumptes delictes pels quals exigia a la família afectada un total de 10.000 euros. “Ara mateix, estem a l’espera de la tramitació d’un recurs. Vam decidir presentar-lo, perquè va tindre una actitud supremacista. Ella entenia la nostra llengua, per tant, no ens va atendre per una qüestió política”, subratlla Fababú.
Xavier Casanovas i Boixereu, professor a la Universitat Politècnica de Catalunya, va patir una situació similar, aquesta vegada per part de les forces de seguretat de l’Estat espanyol. Es trobava a l’aeroport del Prat de Llobregat quan dos agents de la Policia Nacional espanyola el van retenir perquè, tal com va denunciar públicament, s’havia adreçat a un d’ells en valencià durant la revisió del passaport. Els policies li van recriminar que parlar en català era una “falta de respecte” i una mostra de la “poca estima pel país”. Quan estava a punt d’embarcar, a Casanovas encara no li havien tornat el passaport i es va apropar als agents per preguntar si ja podia agafar la documentació. Li van respondre amb més vexacions i, fins i tot, el van amenaçar dient: “Sabem on vius”. La víctima, davant del risc de perdre el seu vol i després de demanar-los, sense èxit, el seu número de placa, es va veure obligada a parlar en castellà. Tot i que el professor va denunciar el cas, la seua causa va ser arxivada per no haver pogut identificar els agents. La història, però, no acaba ací. En març de 2017, a Casanovas se li va obrir un procediment sancionador. Segons va denunciar Plataforma per la Llengua, en el redactat de la denúncia via llei mordassa se l’acusa d’haver “fet cas omís a les ordres donades pels agents actuants, entorpint la seua tasca policial i endarrerint el flux normal de passatgers”. Per això li van imposar una multa de 601 euros.
A l’“Informe de discriminacions lingüístiques 2018”, publicat enguany per la mateixa entitat, entre març de 2007 i desembre de 2018 es recullen un total de 160 casos arreu dels Països Catalans
Aquests testimonis no són els únics. A l’“Informe de discriminacions lingüístiques 2018”, publicat enguany per la mateixa entitat, entre març de 2007 i desembre de 2018 es recullen un total de 160 casos arreu dels Països Catalans, la gran majoria durant els últims quatre anys. De fet, al llarg de 2018, el nombre de queixes va augmentar un 32%. Malgrat que les dades mostren un increment de les denúncies per discriminació lingüística, Manuel Carceller, portaveu de la plataforma al País Valencià, fa una lectura positiva dels resultats, ja que “reflecteix un augment de la conscienciació per part de la ciutadania i del coneixement del servei d’atenció de queixes que ofereix l’entitat”.
Des del món acadèmic, però, també consideren que l’augment del nombre de casos de discriminació lingüística no es pot entendre sense fer referència a la nova onada de violència anticatalanista i ultradretana, materialitzada en la radicalització dels discursos del Partit Popular i Ciutadans, així com en la presència de Vox en el Congrés dels Diputats. “Vivim un augment del nacionalisme espanyol més al·lèrgic a la diversitat lingüística, que pensa que el castellà és l’única llengua que s’ha d’utilitzar en l’espai públic, i que després es tradueix en un increment de la valencianofòbia”, matisa Avel·lí Flors, sociolingüista i professor del Grau de Lingüística de la Universitat de Barcelona.
El pòdium de la discriminació
Dels 160 casos de discriminació lingüística recollits a l’informe, 65 han estat protagonitzats per les forces de seguretat de l’Estat espanyol i 38 per l’administració de justícia. Són els dos àmbits en què més discriminació lingüística es detecta, segons explica Flors, perquè “depenen directament de l’Estat, on no s’ha avançat per reconéixer i valorar la diversitat lingüística, i on la presència del català, el gallec o el basc és residual”. En efecte, a l’estudi mencionat se subratlla que en la majoria dels casos l’administració implicada pertanyia al govern espanyol. Miquel Ramos, expert en moviments d’extrema dreta i en valencianofòbia, també considera que és degut a la “la falta de cultura democràtica que caracteritza aquests estaments del funcionariat públic”. “Si un funcionari no reconeix la diversitat existent i, a més
a més, li sembla mal, doncs té un problema de cultura democràtica”, afegeix.
Plataforma per la Llengua detecta un repunt de denúncies en l’àmbit dels cossos de seguretat i la sanitat
A aquests àmbits els segueixen la sanitat i l’empresa Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (Renfe), on, respectivament, s’han manifestat 21 i 11 vulneracions del dret a expressar-se en català. Tant per a les expertes com per a la plataforma, l’acumulació de casos de discriminació en la sanitat tenen dos motius molt clars: la inexistència d’un requisit lingüístic per a accedir-hi –la llei de funció pública de la Generalitat no exigeix conèixer el valencià per aconseguir una plaça– i, principalment, l’actitud ideològica contra la llibertat d’expressió d’una part del funcionariat. “La discriminació en sanitat es dona en contextos de quatre paraules; per tant, el problema de fons no és tant el desconeixement del valencià sinó també una posició contrària al seu ús”, critica Carceller, qui recorda el cas paradigmàtic de Janet Pinedo, repartidor a domicili de Sant Vicent del Raspeig (l’Alacantí) que va sofrir un cas de discriminació lingüística per part de la Policia Nacional espanyola. Minuts abans de la celebració del judici el 18 de setembre, davant la denúncia que va interposar Pinedo contra els agents per abús de poder, detenció indeguda i agressions verbals, els policies es van disculpar pels fets ocorreguts i van reconéixer “excés de zel” en la seua actuació.
“Sembla irònic patir discriminació lingüística quan se suposa que tenim una llei que ens protegeix precisament d’això”. Qui parla és Santiago Nohales, qui també va patir una situació de vulneració del seu dret a parlar en català quan anava a renovar-se el DNI a la comissaria de la Policia Nacional espanyola de Castelló de la Plana. Fa referència a la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV), aprovada per la Generalitat el 23 de novembre de 1983. En concret, l’article número quatre recull que en cap cas “ningú pot ser discriminat pel fet d’usar qualsevol de les dues llengües oficials”, protecció que continua en l’article posterior, on s’indica que l’Administració “ha d’adoptar les mesures que calguen per a impedir la discriminació de ciutadans o activitats pel fet d’usar qualsevol de les dues llengües oficials”. Cap llei, però, canvia la realitat per si mateixa.
Una protecció de mínims
Sovint s’ha criticat que la LUEV, més que normalitzar i garantir l’ús del valencià en tots els àmbits, té com a autèntica funció la “despenalització” d’allò que durant el franquisme era un delicte, fet que va significar un pas endavant molt important després de segles de repressió. Però la despenalització no assegura de cap manera l’ús social general, ni tampoc la fi del supremacisme lingüístic del castellà, una jerarquia que per a Vicenta Tasa –llicenciada en Dret per la Universitat de València, doctorada en Dret Constitucional i especialitzada en drets lingüístics– comporta una clara desigualtat.
Al País Valencià es mantenen centenars de senyals de trànsit i cartells informatius només en castellà
La desigualtat de drets del valencià no se sosté en cap norma autonòmica vigent. Tanmateix, el problema existeix. A banda de les vulneracions per part del funcionariat de l’administració pública o privada, es troben altres exemples d’incompliment flagrant de l’ús públic de la llengua, com mantenir centenars de senyals de trànsit i cartells informatius en castellà o no oferir la informació a la consumidora en valencià, casos en què, tot i que no es demana un canvi de llengua, “també són discriminació lingüística”, defensa l’experta. Segons Tasa, el que ha faltat a la LUEV és un “desenvolupament sistemàtic i polítiques públiques estables i ambicioses” per revertir aquesta desigualtat.
Als Països Catalans la ciutadania té el dret a l’ús actiu del català, és a dir, es pot usar oralment o per escrit en qualsevol àmbit sense cap problema; i a l’ús passiu, és a dir, el dret a ser ateses en qualsevol de les llengües oficials que lliurement es vulguen parlar. Però les lleis espanyoles estableixen unes limitacions. Tal com analitza Tasa a la seua tesi, titulada “Drets lingüístics i ordenament constitucional. Seguretat lingüística versus jerarquia lingüística”, les catalanoparlants no sempre “poden fer un ús actiu de la llengua pròpia quan s’adrecen a un organisme oficial d’àmbit estatal que no estiga radicat a la comunitat autònoma”. A més a més, en la pràctica també és difícil fer-ho “davant la policia en els territoris amb llengua pròpia o, especialment, l’Administració de Justícia”, remarca. En aquest últim cas, l’article 231 de la Llei orgànica 6/1985, del poder judicial, prioritza l’ús del castellà i dificulta l’ús d’altres llengües oficials.
Lingüicidi històric
A diferència d’altres països plurilingües, com Suïssa, el Canadà o Bèlgica, l’Estat espanyol “té un sistema de reconeixement de la diversitat lingüística jeràrquic”, afirma Tasa. Per exemple, Suïssa es caracteritza per una clara tradició confederal, en què es constitueix com a estat-nació i reconeix la diversitat lingüística com un valor propi que ha continuat reforçant. Quant al nacionalisme espanyol, aquest va acabar d’afirmar-se a la segona meitat del segle XIX, quan van començar a sorgir el nacionalisme català i el nacionalisme basc. En aquell moment, tal com explica Miquel Nicolàs –sociòleg especialitzat en la història de la llengua–, la resposta dels liberals que estaven construint l’estat burgés va ser tractar d’assentar una identitat nacional espanyola que anul·lara la de les nacions perifèriques.
Tot i que el franquisme va ser el període de persecució política més ferotge contra el català i la seua comunitat lingüística, el pas cap a la democràcia només va suposar un canvi en aparença. “Calia adaptar el franquisme a una democràcia parlamentària de tall liberal, fonamentada en una constitució aparentment democràtica, però amb unes limitacions”, afirma Nicolàs en referència a l’article número 3 de la Constitució espanyola, on s’especifica que el castellà és la “llengua oficial de l’Estat” i la resta de llengües només seran oficials “en les respectives comunitats autònomes”. El resultat, reafirma Tasa, és que hi ha quatre llengües (català, gallec, eusquera i occità) que són cooficials i que tenen “un reconeixement inferior o són ignorades en altres comunitats autònomes en què també es parlen de manera autòctona”.
Durant el període de la transició, el blaverisme va ser cabdal per evitar la normalització lingüística
Al País Valencià, a més a més, durant el període de la transició, el blaverisme va ser cabdal per evitar la normalització lingüística. Vicent Flor, sociòleg especialitzat en l’anticatalanisme al territori valencià, el defineix com “una fórmula autoctonista de nacionalisme espanyol, una manera de diluir el conflicte entre l’espanyol i les altres llengües a partir d’un secessionisme lingüístic per tal de considerar que la nostra llengua no té res a veure amb el català”. Amb la finalitat de donar validesa a la teoria secessionista, es van fer servir mitjans de comunicació afins al moviment blaver, com Las Provincias, així com determinades institucions, com Lo Rat Penat, que havia defensat històricament la llengua, però va acabar abraçant el secessionisme blaver.
Ja en plena democràcia, el blaverisme va perdre força al País Valencià, però “la plana major de l’anticatalanisme polític va passar a mans del Partit Popular de la Comunitat Valenciana, de manera que aquesta formació ha estat utilitzant, durant més de trenta anys, l’anticatalanisme com un dels seus arguments centrals”, afirma Nicolàs, fet que ha contribuït a la cristal·lització d’un regionalisme espanyolista en la identitat valenciana. Actualment, després de quatre dècades de democràcia, el nacionalisme espanyolista conservador “sembla la proposta novament dominant”, remarca Tasa, qui lamenta que part de l’esquerra espanyola haja assumit aquest discurs, conceba la nació com una realitat essencialista i amb això es justifique el supremacisme lingüístic. Tot plegat, ja siga a través d’un règim lingüicida, uns mitjans de comunicació afins al blaverisme, una classe política o unes institucions de caràcter cultural, encara continua vigent l’objectiu “d’evitar que el valencià siga una llengua de cultura i d’ús habitual a tots els efectes: una llengua científica, una llengua de cultura, una llengua popular, que tinga tots els registres que ha de tindre una llengua”, conclou Flor.
